Serrahima i el model de prosa

"De tant en tant, venia a casa dels meus pares i llegia versos a la meva mare, que no hi veia. Ell sabia que la feia molt feliç. Un dia que li llegia uns fragments de la traducció de la Divina Comèdia, em vaig adonar d'una cosa que em va ajudar a entendre tota l'obra d'ell. Quan va treure els papers i la conversa va quedar interrompuda, ell es va posar les ulleres, es va incorporar una mica en el seient, va fer un petit gest com per allargar el coll i va començar a llegir, amb la seva veu lleugerament nassalitzada, a la qual donava un ritme marcat, aparentment monòton, però que accentuava la precisió en el dir i feia impossible que ni una inflexió en el dir ni un sol matís de la intenció fossin perduts. Jo, com els altres, l'escoltava. Però aquell dia em vaig adonar de com, a despit d'aquella discretíssima alteració en l'actitud corporal, no s'havia produït cap canvi de nivell entre la conversa anterior i la lectura. El llenguatge amb el qual eren fets els versos era el mateix que ell, un moment abans, havia fet servir per conversar amb nosaltres."

  Josep Maria de Sagarra, a Dotze mestres, de Maurici Serrahima

En principi, quan algú es posa a escriure, tria lliurement cada paraula que fa servir. Qualsevol que s'hi hagi estat una estona, però, sap que bona part de les combinacions de paraules ja estan creades, ens vénen fetes, les tenim emmagatzemades per grups i no d'una en una. Formen part d'un codi comú més o menys interioritzat per tots els parlants d'una llengua. Després, si tot va bé, cadascú posarà l'accent allà on més li convingui, buscarà maneres de dir originals i es farà un estil propi, però sempre a partir d'aquest model compartit, especialment si escriu en prosa. Amb el temps, el model acaba sent tan àmpliament assumit que arriba a semblar natural i inevitable (tot i que en el cas del català sigui origen de batalles infinites). Ara bé, com s'ha creat, en el cas del català, aquest model?

Servidor no ha trobat mai cap llibre tan útil per entendre aquest procés com els Dotze mestres de Maurici Serrahima El llibre, publicat per primera vegada el 1972 i recuperat el 2008 per Edicions de 1984, té una estructura senzilla: Serrahima tria dotze mestres morts de la prosa catalana (i parla molt sovint d'un de viu, Pla) i fa un breu resum de tot allò que li sembla indispensable per entendre'ls bé, centrant-se especialment en la seva producció en prosa. Els capítols comencen amb un retrat de l'escriptor en qüestió (Serrahima en va conèixer vuit personalment i no està prou lluny de cap dels altres per no haver-ne pogut recollir testimonis de primera mà) que ja seria suficient per recomanar el llibre: són retrats vívids, amens, gens encarcarats. Serrahima escriu després de tota una vida de contacte íntim amb els llibres que comenta i en parla com si fossin vells amics, amb una gran estimació però sense obviar-ne les mancances (quan hi són). Però a mesura que avancem entre els mestres es va fent evident el fil conductor del llibre: la difícil creació d'un model de prosa catalana útil i eficaç per a tothom que es posa a escriure. La bona prosa catalana, segons Serrahima, és clara, directa i àgil, normal i, sobretot, i aquesta és la tesi forta del llibre, sorgeix de la parla viva. D'una parla estilitzada i depurada, no cal dir-ho, passada per tants sedassos com facin falta, però de la parla, al capdavall.

Reduït a la mínima expressió, el procés és el següent: Verdaguer i Oller es troben una llengua abandonada durant segles, retòrica i falsa, gairebé inservible, i en fan el que poden, l'un amb una intuïció lingüística molt més poderosa que l'altre, i Verdaguer assoleix amb En defensa pròpia un primer èxit palpable. Uns anys més tard (no gaires, perquè en pocs anys es fa una evolució que en altres condicions potser hauria necessitat dècades), apareix Solitud, Ruyra escriu pàgines de prosa perfecta i quan sembla que tot es redreça arriba la figura enormement influent d'Eugeni d'Ors, responsable de la girada noucentista, que preconitza una llengua literària que Serrahima sovint titlla d'arbitrària i deliberada. És un model molt deslligat de la parla, afrancesat i aristocratitzant, vàlid per a determinades formes de poesia però molt problemàtic a l'hora de narrar i, en tant que model, equivocat. La resposta es produeix pels volts de l'any 1925, quan Sagarra fa la  famosa crida demanant novel·les en català i tota una generació, encapçalada per ell mateix i per Pla, es desentén del model de prosa noucentista i, ajudats per la neteja fabriana, en basteix un de nou,  molt més acostat a la llengua viva, que finalment té la flexibilitat i senzillesa que Serrahima trobava a faltar en els noucentistes. (En un altre llibre famós i polèmic Toutain i Pericay segueixen fil per randa la seva argumentació, però fan culminar el procés en Rodoreda més que no pas en Pla, a la vegada que observen la desesperant degradació que va començar tan bon punt semblava que el model s'havia consolidat.)

Serrahima, ja ho he dit, està convençut que la bona prosa deriva de la parla (de la bona parla) i en dóna exemples molt il·lustradors.  En trio dos que em tenen el cor robat. El primer és el que obre aquesta entrada. L'altre apareix una mica abans, al capítol dedicat a Riba. Riba és eminentment poeta, és clar, i gairebé no va escriure prosa de creació. Serrahima parla dels pocs contes que Riba va escriure i lamenta que, malgrat els seus precs, Riba no el va voler seguir el camí que li havien obert. El capítol és molt llegidor, però en passar les pàgines costa no preguntar-se si amb això n'hi ha prou per considerar Riba un mestre de la prosa, havent-hi, entre els morts, gent com Trabal (Rodoreda i Sales, tan magnífics, encara eren vius). I aleshores, a l'última pàgina del capítol, Serrahima arriba al pinyol del que vol dir:

"Però recordo, i recordaré sempre, una tarda, a casa, en temps de guerra, que la conversa va anar a parar al viatge que en Riba havia fet a Grècia, i ens el va contar. Només hi érem, amb ell, Clementina, la meva dona i jo. La meva dona encara a vegades m'ho recorda. En Riba va parlar prop de tres hores. La narració ens va mantenir sempre corpresos i ens va impedir pensar en res més. Només, de tant en tant, jo patia, perquè m'adonava de com tot allò que ell contava d'una manera tan viva, tan prodigiosament plàstica i amb uns mots tan precisos, no podia ser fixat i s'esvaniria. No cal dir que en aquell temps no hi havia magnetòfons. [...] Quan es va haver acabat, no em vaig saber estar de demanar-li que mirés de posar per escrit aquell impromtu, molt superior, diria, a tota la prosa narrativa que va escriure. La resposta evasiva em va fer témer que, per una raó estranya -o potser massa lògica-, ell no hi trobava una matèria apta per ser escrita. Com si ho veiés fora del seu camí. Vaig callar." 

I no voldria acabar l'entrada, ja massa llarga, sense un record per a Joan Solà, que tantes coses va fer per apuntalar i millorar aquest model de prosa. Descansi en pau.

Roscoe, negocis d'amor i guerra, de William Kennedy

Deixeu-me que us presenti en Roscoe.

En Roscoe és un home excessiu, alt, gras, d'una eloqüencia extraordinària, enamorat del poder i de la dona del seu millor amic. És l'amo d'una fàbrica de cervesa i part del triumvirat demòcrata que controla la política i la ciutat d'Albany des de mitjans dels anys trenta fins al final de la Segona Guerra Mundial. I sota una aparença democràtica, és un poder d'una corrupció manifesta, flagrant: els prostíbuls, les cases de joc, les tavernes clandestines, la policia local, la meitat dels jutges, els recomptes electorals, tot passa per les mans dels tres amics, immersos en una batalla eterna amb el pèrfid governador (republicà), encaparrat a restaurar la moralitat i tornar a tenir un alcalde del seu color a la ciutat. Però en Roscoe també té un cert sentit moral, una concepció relativista de la veritat, una recerca interior pendent i un verb privilegiat per expressar-les...

I qui ens parla d'aquest home tan notable és ni més ni menys que William Kennedy, natiu d'Albany i autor d'una reputada sèrie de novel·les sobre la ciutat (de les quals aquesta, del 2002, és l'última). I ho fa amb el tremp narratiu i la mà segura de qui coneix el seu personatge del dret i del revés: entra i surt dels seus pensaments, avança i retrocedeix en el temps per mostrar-nos-el en els moments crucials de la seva vida. A la novel·la hi trobem baralles de galls, plets entre germanes, batudes policials, heroisme de pa sucat amb oli, taules d'operacions, casaments creuats amb la germana o el germà incorrecte, gàngsters, festes i llarguíssimes històries d'amor, tot amb una fluïdesa digna d'esment, que compensa llargament l'esforç inicial que cal fer per situar-se en un món tan concret i tan estrany com és el de la política local de l'estat de Nova York. 

El llibre acaba de sortir del forn sota el segell de Libros del Asteroide, editorial de catàleg i tracte exquisits. I tan convençuts n'estan que ja anuncien la traducció (al castellà) d'altres obres del mateix autor. Com deia Jordi Puntí en una crítica, si els lectors se n'adonen, William Kennedy podria ser objecte d'una recuperació com la que en el seu dia va protagontizar Robertson Davies, també a la mateixa editorial.


Títol: Roscoe, negocis d'amor i guerra
Autor: William Kennedy
Editorial: Libros del Asteroide
Traductor: Ferran Ràfols Gesa
Data de publicació: Octubre de 2010

L'assassí silenciós

Si he trigat tant de temps a obrir un blog és bàsicament per un motiu: sóc, ho confesso, un bloguicida. Ho sóc a contracor, no cal dir-ho, però sóc un bloguicida d'una eficàcia temible. Ho vaig descobrir deu fer cosa de quatre anys, i puc dir que en el meu llastimós currículum hi consten blogs sobre música, sobre literatura, sobre tot i res a la vegada, i fins i tot, perquè vegeu on arriba el meu verí, un sobre escacs. M'he carregat blogs en anglès, català i castellà (no m'he aficionat mai a cap blog en francès, no sé per què). En alguns casos els meus efectes han estat fulminants i en d'altres han iniciat una lenta agonia de posts raquítics i cada vegada més espaiats, però el final és inexorable: al cap d'uns dies el blogaire de torn anuncia la defunció. Ho pot deixar córrer per fatiga, per motius personals, per l'aparició d'una feina o una vocació inesperada, a vegades sense cap explicació; sigui com sigui, a mi se'm trenca el cor.

Obsessiu com sóc, la cosa s'ha convertit en una fixació, fins al punt que faig veure que no m'he enganxat a un determinat blog només per mantenir-lo en vida; en llegeixo els posts amb recança, massa de pressa i saltant-me'n trossets... Creuem els dits..! Perquè, molt de tant en tant, n'hi ha algun que aguanta, que trontolla sota la meva escomesa però al final resisteix. Jo pateixo, la culpabilitat em fa un nus a la gola i quan em sembla que la revifada és definitiva respiro amb alleujament. I aleshores l'obro i me'l miro, i planyo l'autor que no sabia què li passava que no podia escriure, i secretament m'enorgulleixo de la seva tenaç resistència.

Ara que en tinc un de propi, n'he descobert uns quants de molt interessants, potser massa. Suposo que entendreu com és que encara no m'he decidit a fer la llista dels meus blogs predilectes...

Les repeticions a Carver (o Principiants, II)

Les repeticions tenen mala premsa. Tothom s'ho ha sentit a dir, de petit, quan el professor li tornava una redacció corregida: "Busca sinònims, mira de no repetir paraules". Sovint, quan un traductor lliura un text, ha d'avisar ("les repeticions són volgudes, també hi són a l'original") si no vol que en el procés d'edició desapareguin gairebé totes. Ras i curt, per a molta gent, la repetició continuada d'unes determinades és el tret definidor del mal estil literari. I la repetició d'imatges gairebé iguals, un símptoma d'esgotament creatiu: l'escriptor en qüestió ja no té res a dir.

I no és sempre així, evidentment. Hi ha grans autors que repeteixen una i altra vegada les mateixes idees i que sovint fan servir frases-mantra escampades per diversos racons d'un mateix text (ara mateix penso en Vila-Matas, però n'hi ha moltíssims). És un recurs literari que pot ser útil per a moltes coses (no només per indicar rutina, com se sol dir) i, utilitzat amb criteri, dóna meravelles de la quasi-repetició com en el cas del llibre que vaig presentar en el post anterior.

Però em deixo de vaguetats i vaig al que m'interessa: el cas de Principiants. Quan Gordon Lish va agafar les tisores i va refer el text (amb un talent extraordinari, ja ho vaig dir) una de les coses que es va carregar de forma inclement va ser el grapat d'imatges gairebé idèntiques que apareixen a diferents contes del llibre. El ball, per exemple. Al Principiants tal com ara l'hem descobert, Carver fa aparèixer el moment en què dues persones ballen en tres contes diferents, sempre amb molta força: és un moment d'acostament, de rara intimitat, un instant de felicitat congelat en el temps. En cap dels tres casos el ball es produeix en un lloc pensat per ballar: en dues ocasions els personatges ballen a casa seva (Principiants, Distància) i en l'altra al pati ple de mobles d'una casa buida (Per què no balleu?). Aquest va ser l'únic que Lish va respectar. I en eliminar els altres dos, no només va suprimir dues escenes molt boniques, sinó que també va impedir que el lector s'adonés que aquesta imatge constituïa una obsessió per a Carver, i això ja és més greu. Un dels balls suprimits, a més a més (el de Principiants), forma part d'un altre motiu recurrent: la trobada amb dos vellets que han sabut conservar l'amor, un estadi de perfecció inassolible per als devastats personatges carverians. En aquest cas, Lish va respectar la repetició (també surten uns vellets semblants a Glorieta), però la va disminuir tant, va escurçar tant els dos fragments que el caràcter obsessiu d'aquesta idea queda molt entelat.

Pel que fa a la prosa en si, a la manera d'escriure la frase, a De què parlem quan parlem de l'amor hi trobem moltes repeticions de paraules senzilles (va dir ell..., va dir ella...) que emfatitzen la idea que Carver treballava amb una gran economia de mitjans, però desapareix un recurs molt característic de la versió original, el que podríem anomenar "la veu que dubta". Sovint, la primera persona que narra algun dels contes s'atura i fa un pas enrere; diu alguna cosa i després la rectifica, o l'afina més, i repeteix les últimes paraules del que ha dit ara ja amb l'embranzida definitiva. És una prosa més propera a l'oralitat real, i molt pròpia d'uns personatges que gairebé sempre se senten atrapats i pensen en cercles. En certa manera la prosa de Carver és com un full rebregat que Lish aplana amb un un tros de fusta perquè quedi ben llis. O un ganivet rovellat que Lish deixa ben lluent, potser massa...

Amb tot, sóc perfectament conscient que, a molts, el Carver que coneixíem ja els semblava prou repetitiu: quants exalcohòlics hi surten, als seus contes? Quanta gent que naufraga amb el seu segon matrimoni després d'haver-ne fet un primer de desastrós als vint anys? I és cert que aquests són els grans temes de Carver, la lluita per sortir de l'alcohol, l'intent de salvar alguna cosa en les relacions humanes, de trobar-hi un espai de netedat, alguna cosa que el temps i les copes no hagin pogut embrutar. Però amb els temes no n'hi ha prou, i els Principiants que ara trobem ens donen amb molta més força les imatges clau, tantes vegades com faci falta, amb una veu menys lacònica i més modulada. Quan un escriptor és escriptor tot es trava, vaig llegir ahir que deia Ferrater de Pla, i en el cas de Carver sovint són els petits detalls repetits aquí i allà el que fa que tot es travi. Uns vells enamorats, dues persones que s'agafen i ballen.

Així és la vida, Charlie Brown, de Charles M. Schulz (I)

"Els llibres dels Peanuts van ser de les primeres coses que vaig llegir i tan bon punt els vaig veure vaig saber que volia ser dibuixant de còmics. Em vaig identificar instantàniament amb els dibuixos plans i austers, amb l'honestedat de les inseguretats dels nens i amb el món estrany i separat de l'Snoopy. En aquell moment no em vaig adonar de com n'era d'innovador, tot plegat, només sabia que tenia una mena d'humor i de veritat que no havia trobat a cap altra vinyeta. Ara, en rellegir aquells llibres, em quedo parat de veure com n'era de melancòlica, la tira, als anys seixanta. És segur que cap altre còmic no ha presentat un món tan inhumà i d'una crueltat tan incessant. L'autotortura d'en Charlie Brown enfrontat al fracàs constant és divertida d'una manera amarga, desesperadament trista. Crec que el més important que vaig aprendre dels Peanuts és que una tira còmica pot tenir una vessant emocional i parlar dels grans temes de la vida d'una manera sensible i perceptiva".

Qui parla així és el gran Bill Watterson, a The Calvin & Hobbes Tenth Anniversary Book, el llibre que commemora la dècada d'existència de la seva obra mestra, i no se m'acut cap manera millor de presentar l'antologia que vaig tenir el plaer de confeccionar i traduir per a l'editorial Empúries. Així és la vida, Charlie Brown, reuneix unes vuit-centes tires de l'època gloriosa dels Peanuts, que va de 1958 a 1977, més o menys, agrupades per temes: l'amor, l'amistat, la família, l'escola, l'esport (que en el cas de Charlie Brown equival a derrota), la psiquiatria (en mans de la Lucy) i una part final dedicada a la tirada més filosòfica i abstracta de la sèrie. No hi va cabre tot el que hi volia posar, evidentment (i això que el llibre fa el doble de gruix del que inicialment havíem previst), en alguns casos per estranys problemes de comunicació amb la gent que gestiona el llegat de Schulz, però crec que el llibre dóna una idea força exacta del que van ser els Peanuts en el seu millor moment.

I no vull tancar l'apunt sense fer una lloança de l'autor, Charles M. Schulz. He dit més amunt que la gran època dels Peanuts va durar vint anys (dels gairebé cinquanta de vida de la tira): aviat és dit! Vint anys, un dia sí i l'altre també, petites variacions sobre uns mateixos temes, cada vegada més profundes, més divertides, amb el compàs perfecte de les quatre vinyetes, tic-tac-tic-tac, precís com un metrònom, amb el contrapunt setmanal de les tires de diumenge, més llargues i discursives, més lliures, amb més marge per a la imaginació. Malgrat el mercadeig publicitari que tant ha contribuït a desvirtuar la percepció de la tira (tema per un altre post que no trigaré a fer), sempre que torno a les fonts, als Peanuts originals, em meravella la constància i el rigor de Schulz, creador d'una obra mestra diària, d'un dels grans moments de la cultura popular de la segona part del segle XX, que en la seva forma original, mai no es va embastardir i que continua emocionant com el primer dia. Charlie Brown no va xutar mai la pilota.

Títol: Així és la vida, Charlie Brown

Autor: Charles M. Schulz

Editorial: Empúries

Selecció i Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Data d'aparició: Novembre del 2007

L'antologia també va tenir edició castellana. Us en deixo les dades:

Títol: Así és la vida, Charlie Brown

Autor: Charles M. Schulz

Editorial: El Aleph

Selecció: Ferran Ràfols Gesa
Traductora: Rosa Pérez

Data de publicació: Novembre de 2007

La llibreria Ona i la maledicció del fons

Una de les notícies més comentades aquestes darreres setmanes en el món del llibre ha estat el tancament de la llibreria Ona, lligada a la crisi de la distribuïdora Arc de Berà. Com era d'esperar, moltes veus han lamentat la pèrdua d'una llibreria històrica del centre de Barcelona i els maldecaps amb què de cop i volta s'han trobat un grapat de petites editorials en català, sense ningú que les distribueixi i amb liquidacions pendents de cobrar.

Que la llibreria Ona tanqui no es pot considerar cap sorpresa (diguem que en les meves últimes visites vaig poder gaudir del plaer suprem de fullejar bons llibres en solitud) i, per més trista que sigui la desaparició d'un comerç amb una llarga trajectòria a la ciutat, tot plegat no seria tan mal senyal si no fos per un aspecte que em sembla que no s'ha comentat prou: la Ona era una de les dues úniques llibreries de Barcelona dedicades en exclusiva (o gairebé) al llibre en català. La pregunta puja de seguida als llavis: de debò que fan falta, avui dia, llibreries especialitzades en el llibre en català? La resposta em sembla clara. Sí, rotundament sí.

I per què? En un món ideal, la meva ciutat estaria plena de llibreries amb una oferta àmplia i completa en català, castellà, anglès, francès, italià, alemany, àrab, japonès i qualsevol altra llengua que compti amb un gruix suficient de parlants i no faria falta que cap d'elles s'especialitzés en una llengua en concret. Però el món dista molt de ser ideal, i el llibre en català pateix d'una síndrome que em permetré anomenar "la maledicció del fons".

Aquesta síndrome té manifestacions diverses i costa de resumir. Posaré un exemple: fa tres o quatre anys, jo treballava en una escola i vaig haver de comprar uns quants llibres per regalar als alumnes que havien guanyat diverses menes de premis (Sant Jordi, evidentment). Doncs bé, vaig passejar una mica pel centre de Barcelona i vaig entrar en unes quantes llibreries de confiança. Com que coneixia prou bé alguns dels alumnes premiats, vaig fer un cert esforç per personalitzar els regals i vaig buscar tot un seguit llibres que em semblava que els podien agradar, cap dels quals era novetat estricta. Vaig anar de lleixa en lleixa i el cor em va caure lentament als peus. La majoria de vegades, el llibre no hi era; la resta, només hi havia la versió castellana. Al final vaig acabar comprant una novetat i un llibre de semifons que també m'agradaven i avall que fa baixada.

Vet aquí la maledicció del fons: hi ha un munt de llibres que existeixen, que algú s'ha pres la molèstia d'editar i que després no són enlloc. Les novetats es converteixen en fons a una velocitat meteòrica i en acabat la major part del fons se'n torna als llimbs dels magatzems i s'hi queda fins que l'espera es fa massa cara i arriba el torn de la trituradora. És desesperant veure que hi ha algú que s'ha esforçat a traduir Faulkner, o Bulgàkov, o Hrabal, o qui sigui, i que en un tres i no res la seva feina desapareix dels punts de venda, que l'ha feta una mica per a ningú (perquè hauria de ser evident que un Bulgàkov no es ven en quinze dies).

Sé perfectament que una part d'aquest problema es dóna també en altres literatures, i que la castellana no n'és una excepció. Però el cas català presenta una sèrie d'agreujants. Per començar, hi ha un problema d'espai, i tenir els llibres en els dos idiomes disminueix el nombre total de títols que es poden oferir. Sovint, la solució més senzilla consisteix a tenir el llibre només en castellà (que acostuma a estar més ben distribuït i que, no ens enganyem, es ven més), i és en aquest moment quan es produeix la maledicció del fons pròpiament dita. Perquè, en la gran majoria dels casos, quan l'hipotètic lector de preferència catalana (és a dir, aquell que en igualtat de condicions triaria la versió catalana però que no té al cap tot el catàleg viu en català i que no pensa fer cap excursió per aconseguir-la) arriba finalment a l'alçada de Lodge, David a la lleixa i hi troba ¡Buen trabajo!, editat a Anagrama, no farà l'esforç de preguntar si el tenen en català, o no s'esperarà una setmana a tenir-lo, i el Bona feina d'Eumo seguirà fent nones al magatzem. I és per això i no per motius més o menys sentimentals que el tancament de la llibreria Ona és tan mala notícia. 

Reaccions a Brooklyn

La presència de Colm Tóibín a Barcelona ha aconseguit que Brooklyn sigui un dels llibres de la setmana en una bona colla de mitjans. Us deixo uns quants enllaços:

A l'hora del lector el sentireu parlar català i cantar en gaèlic. També descobrireu que "un novel·lista necessita molt poc" i que n'hi ha prou amb anar en vaixell fins a Mallorca per narrar una travessia Liverpool - Nova York.

Al Periòdico hi trobareu una crítica entusiasta de Ricard Ruiz. 

Al País de fa uns dies hi podíeu trobar una interessant semblança de Winston Manrique Sabogal escrita en una visita a la casa que Tóibín té al Pallars.

A vilaweb li fan una entrevista i el sorprenen en qualificar-lo d''ambaixador' per aquest article sobre la prohibició dels toros.

A la pàgina personal de l'autor hi trobareu notícies sobre el nou llibre de relats de Tóibín, The Empty Family, que acaba de sortir aquesta setmana a les terres de parla anglesa i que té com a mínim un relat situat a Barcelona. Esperem que l'embranzida de Brooklyn faci que en poguem disposar en català d'aquí a uns mesos!

No acabaré aquest apunt sense comentar que ahir vaig tenir ocasió de conèixer Colm Tóibín i parlar-hi uns minuts. Xerraire, encantador i interessantíssim!

***

Afegeixo l'entrevista que es va emetre al Cabaret Elèctric del dia 30 de setembre (segona hora, a partir del minut 47:00). Aprofito per reclamanar a la gent d'iCatfm que faciliti una mica la cerca de continguts (detallant el que hi ha en cada arxiu, per exemple). Tal com està organitzat ara mateix, trobar el que vols és una odissea!

I encara una cosa més: l'interessant barreja d'entrevista i comentari que en Jordi Nopca va publicar al TimeOut (pdf).