dimecres, 22 de desembre del 2010

Sempre Foix! (Nadalenca amb sordina)

S'acosta Nadal, la feina s'acumula i no hi ha ni un moment per escriure al blog. Però, encara que no tingui gota d'esperit nadalenc, no deixaré passar l'oportunitat de transcriure aquí un dels poemes que, no sé per què, sempre m'han emocionat més. És un dels pocs poemes que, a banda d'agradar-me, m'han fet companyia al llarg dels anys: ja en fa dotze que el vaig memoritzar i me l'he repetit en silenci en les circumstàncies més variades. És de J. V. Foix, de Sol, i de dol, i fa servir imatgeria nadalenca. Sempre m'ha omplert de nostàlgia i, a la vegada, de ganes de viure d'una manera més imaginativa. Diu així:

                 A J. Salvat-Papasseit, I.M
Ah!, si amb levites de verda llustrina
Ens amaguéssim darrere aquells sacs
Per quan vindran les noies, i, manyacs,
Cantéssim nadalenques amb sordina!
I, si plogués, darrere una cortina,
Coféssim la corona com els Mags,
I en fer petar per la cambra els xerracs,
Tothom digués que som de rel divina!
O anéssim tots plegats cap a les pistes
I amb la raqueta empaitéssim ocells,
Mentre els estels fan niu al cim dels tells
I els núvols, a ponent, són ametistes
Que dibuixen la gepa dels camells
On cavalquem amb barbes futuristes! 


No cal cap més comentari. Bon Nadal, si us agrada, i, si sou dels meus, que passi de pressa.

Afegeixo: Evidentment, el meus bons desitjos nadalencs no inclouen els jutges espanyols, que cavalquen amb barbes retrògrades.  

dimecres, 15 de desembre del 2010

Reaccions a Principiants


Ara que ja fa mig any que va sortir publicat, aprofito per deixar-vos unes quantes crítiques i comentaris publicats arran de l'aparició de Principiants. Cal dir d'entrada que el conflicte Carver - Lish és tan magnètic que ha polaritzat enormement el debat, i entre això i la manca d'espai, a vegades ha costat una mica que s'arribi a parlar del llibre. Suposo que era inevitable. L'únic que m'ha sabut greu és que, en alguns casos, semblés que al crític de torn li fes mandra haver de tornar descobrir Carver. Totes les opinions són vàlides i tant De què parlem quan parlem de l'amor com Principiants tenen els seus defensors. Tot comptat i debatut, jo -no podia ser d'altra manera- em quedo amb el Carver original, potser per aquella definició de Nabòkov segons la qual l'art és la unió de la bellesa i la compassió. La bellesa ja la teníem, excelsa, i ara tenim una mica més de compassió. Però us deixo amb les opinions dels altres:

Robert Saladrigas li dedica uns comentaris força positius a La Vanguardia i a Catalunya ràdio, on a més a més sentireu llegir el principi del conte On és tothom? També a Catalunya ràdio, Màrius Serra en va parlar amb el seu entusiasme habitual a Lecturàlia (3'40''-6'40'').

A L'hora del lector la Marina Espasa li va dedicar uns minuts, del 39'40'' al 45'30'' (i uns dies abans el Blog del senyor Boix se'n va ocupar en dos rounds).

Pel que fa als diaris, Javier Aparicio Maydeu també va dir-hi la seva al País: "Ni tan sucio, ni tan lacónico"; un contista d'anomenada com Pere Guixà també va parlar-ne a l'Avui, i Moisès de Pablo en va fer una bona ressenya al Diari de Girona.

I per acabar, els blogs, on sovint es parla amb menys cotilles i sense tanta necessitat d'informar els lectors de les circumstàncies del llibre. El baluard de Josep Gras ens parla de la infelicitat dels personatges carverians i les Boges per la cultura dediquen una lloança al Carver concís. Jo mateix hi he dedicat un parell de textos en aquest blog (I i II) i en tinc pendent un tercer sobre els meravellosos finals de Carver.

I un cop llegits tots, em queda només una pregunta: serem capaços algun dia, ara que ja se n'ha parlat tant, de fer un text sobre Principiants (una crítica, un article, una entrada de blog, un comentari, el que sigui) sense esmentar el nom de Gordon Lish? El llibre s'ho mereix.

dimecres, 8 de desembre del 2010

Brooklyn, segona edició


Sempre és una alegria rebre una nova traducció editada, però encara ho és més en el cas infreqüent que el missatger et porti els exemplars corresponents a una reedició. Perquè, quan un llibre es reedita, alguna cosa ha sortit bé. Evidentment, l'èxit és relatiu: no és el mateix si la primera edició és de 2000 exemplars que si se'n van fer 10000 (el primer número és molt més habitual que el segon, reservat a best-sellers), però, com a mínim en el meu cas, la satisfacció és idèntica. L'editor ha fet uns càlculs, ha posat un preu i ha decidit un número d'exemplars i el públic ha respost en prou mesura perquè tot plegat tingui sentit. Això no afegeix ni treu una engruna al plaer experimentat en traduir el llibre, és clar, però elimina aquella sensació tan angoixosa de treballar per a ningú i rebre el buit com a resposta.

Per celebrar-ho us deixo uns quants enllaços:

En anar fent boca, un article molt interessant que va publicar Tóibín al Guardian sobre la crisi irlandesa. Potser tinc el llibre massa ficat al cap, però la descripció de les grans millores que l'entrada a la Unió Europea ha dut a Irlanda em recorda la transformació que els veïns d'Enniscorthy detecten en l'Eilis quan torna de Brooklyn.

I, finalment, un parell de blogs que han parlat de Brooklyn (Ex·Libris i Llibres de l'Espolsada), l'entrada que jo mateix li vaig dedicar en aquest blog i un primer recull de reaccions.

dissabte, 4 de desembre del 2010

Un bon dia (o els perills del bon humor)

Manllevo el títol de la mítica cançó dels Planetas: et despertes cap a les deu, et quedes tres quarts d'hora al llit i val la pena. Fa bon dia, vas cap al centre i els euros se t'escolen com l'aigua entre les mans...


i, uns metres més enllà...


Però si només volies El petit de Cal Eril i el Vintró!
Però si ja tens la poesia completa de Maragall!
I aquesta passió per la cosa antiga? Però si no llegeixes Guimerà des de Terra Baixa!
Com és que en Casasses no surt a la portada del Max Jacob? Ni els traductors famosos no hi tenen dret?

Ai...