S'acosta Nadal, la feina s'acumula i no hi ha ni un moment per escriure al blog. Però, encara que no tingui gota d'esperit nadalenc, no deixaré passar l'oportunitat de transcriure aquí un dels poemes que, no sé per què, sempre m'han emocionat més. És un dels pocs poemes que, a banda d'agradar-me, m'han fet companyia al llarg dels anys: ja en fa dotze que el vaig memoritzar i me l'he repetit en silenci en les circumstàncies més variades. És de J. V. Foix, de Sol, i de dol, i fa servir imatgeria nadalenca. Sempre m'ha omplert de nostàlgia i, a la vegada, de ganes de viure d'una manera més imaginativa. Diu així:
A J. Salvat-Papasseit, I.M
Ah!, si amb levites de verda llustrina
Ens amaguéssim darrere aquells sacs
Per quan vindran les noies, i, manyacs,
Cantéssim nadalenques amb sordina!
I, si plogués, darrere una cortina,
Coféssim la corona com els Mags,
I en fer petar per la cambra els xerracs,
Tothom digués que som de rel divina!
O anéssim tots plegats cap a les pistes
I amb la raqueta empaitéssim ocells,
Mentre els estels fan niu al cim dels tells
I els núvols, a ponent, són ametistes
Que dibuixen la gepa dels camells
On cavalquem amb barbes futuristes!
No cal cap més comentari. Bon Nadal, si us agrada, i, si sou dels meus, que passi de pressa.
Afegeixo: Evidentment, el meus bons desitjos nadalencs no inclouen els jutges espanyols, que cavalquen amb barbes retrògrades.
