Canvi d'adreça

A partir d'avui mateix podeu trobar aquest blog a lamaquinadeferllibres.wordpress.com. Els continguts antics també hi estan disponibles. Disculpeu les molèsties. 

Presentació niniana

Ninians petits i grans: fa cosa d'un any, quan va aparèixer Una espia a la casa de l'amor, la petita i valerosa editorial LaBreu ja va avançar que la seva aposta per l'autora no acabava allà. Fidels a la seva paraula, ja fa dies que corre per les taules de novetats Dins d'una campana de vidre, un recull de relats de la que a la vegada s'assembla i no s'assembla a l'Espia. Però ara no és el moment d'esplaiar-m'hi: si el llibre us encurioseix, potser ens en voldreu sentir a parlar aquest dijous 1 de març, a la llibreria Pròleg, a les set de la tarda. Serem quatre a xerrar i procurarem que sigui entretingut. 

Us hi esperem!

   

On el dia dorm amb els ulls oberts, de Toni Pou

(El text que segueix és l'esquema sobre el qual vaig improvisar el dia de la presentació d'On el dia dorm amb els ulls oberts a la llibreria Proa Espais)

Elogi del curiós, o «On tu veus lo desert, eixams de mons formiguegen»

El primer tret de caràcter que se'm va fer evident quan vaig conèixer en Toni Pou va ser que es tractava d'un exquisit, d'un sibarita; un home amb múltiples interessos i habilitats, tan destre a l'hora de tocar la guitarra com a la de preparar un bon pollastre amb escamarlans o definir un punt amb un temible ―diuen― revés liftat. Però en Toni i jo ens vam conèixer en un entorn laboral en què de tant en tant calia omplir alguna hora morta, i deu ser per això que el que em més em va cridar l'atenció va ser la seva conversa, fluïda, capaç de passar àgilment de qualsevol dels seus viatges a  un llibre de Gombrowicz o Nabòkov (dèries compartides) o la selecció lituana de bàsquet dels Jocs Olímpics del 92. Com a bon exquisit, en Toni mirava d'identificar els plaers de la vida, i en gaudia amb una atenció inusual als matisos. Aquesta disposició d'esperit, per dir-ne d'alguna manera, és inseparable d'una certa sensibilitat i d'un gran amor pels detalls (el sibarita no és limita a apreciar els plaers senzills, hi troba modulacions, petites diferències, subtilitats), però sovint també va unida a una certa distància respecte de les coses, a una actitud contemplativa, un gaudir des de fora, sense embrutar-se les mans.

És per això que quan el Toni va tornar de la seva estada a l'Amundsen de seguida li vaig preguntar què pensava fer amb el material que havia anat acumulant. Com molts de vosaltres, jo vaig ser un seguidor atent de On el dia dorm amb els ulls oberts en la seva versió blogaire, i de seguida vaig tenir clar que la cosa no podia quedar allà. I no perquè consideri que els blogs no són una forma literària prou vàlida, ben al contrari. Però sé que els blogs, i més un blog com aquell, tan marcat per la durada i les condicions de l'estada, tenen seguiment mentre estan actius, i després es perden en la indiferència oceànica d'internet. El format llibre obliga una mica més, és més exigent, comporta un compromís més fort amb el que escrius. Tenia una certa por que l'exquisit ja hagués gaudit prou de les immensitats blanques i no sentís la necessitat d'estendre's més. Vaig quedar molt content quan en el decurs d'una trobada cervesera vaig constatar que els meus temors eren infundats i que aquells textos estaven destinats a ser un llibre. S'havia arremangat i pensava embrutar-se les mans. Vaig mirar d'esperonar-lo a posar-s'hi de seguida.

Perquè el que m'havia agradat del blog, i em segueix agradant del llibre, és la manera com mostra el mecanisme de la curiositat. La curiositat, cada vegada ho tinc més clar, és un do, un antídot contra l'avorriment, gairebé diria que és un ingredient indispensable de la felicitat. (La relació entre curiositat i humor em fascina, i potser hauria estat una bona manera de començar aquesta presentació, però ara ja és massa tard). Em ve ara al cap el conegut vers de Verdaguer: «On tu veus lo desert, eixams de mons formiguegen» i, tot i que Verdaguer no anava per aquí, em sembla una bona definició del que creu íntimament tot curiós. En aquest llibre, Toni Pou mostra una suma de curiositats, la seva i la dels científics que treballen al trencaglaç, capaços de interrogar-se per bacteris, fitoplàncton o la bomba de carboni allà on altres només hi veurien muntanyes de gel. En un dels primers capítols, l'autor es passeja per una ciutat lletja «com un polígon industrial», i observa que els edificis estan construïts sobre unes barres metàl·liques. Preguntant, descobreix que les barres són necessàries perquè el terreny més superficial, sotmès a una eterna successió de gelades i desgels, no és prou estable per fer-hi fonaments, i que les barres serveixen per «clavar» les cases més endins, al permafrost, la capa estable que no arriba mai a desgelar-se. El que era un poble lleig es converteix en una il·lustració de l'enginy humà en circumstàncies adverses. Una informació, una emoció, que s'hauria perdut si el passejant no hagués fet la pregunta indicada.

El llibre, però, no es limita a descriure la vida en un trencaglaç i les activitats científiques que s´hi duen a terme. També aprofita l'avinentesa per fer un relat de la conquesta del pol, de les expedicions temeràries i sovint suïcides que es van dur a terme durant el segle XIX amb un objectiu aparentment tan poc pràctic (tot i que, com bé explica, aquestes aventures no només buscaven la glòria, sinó que, com gairebé tot, tenien motius econòmics i nacionalistes) com ser el primer a trepitjar un un punt que no té res d'especial, tret del fet que en ell s'encreuen tots els meridians. I aquest relat fa aparèixer en tota la seva força una altre aspecte de l'autor (i dels seus personatges), la pulsió romàntica. Què hi ha de més romàntic que enfrontar-se a perills sense nom només per ser el primer a arribar a un lloc desoladíssim? En diferents moments, l'autor es refereix amb ironia al seu simulacre d'aventura, del que suposa ser en una terra inhòspita en condicions segures, i busca un tast de la vida àrtica autèntica mirant de parlar amb en Trevor, un excaçador prou enamorat del fred per creure que l'illa de Banks és un paradís.

No descriuré cap de les romàntiques aventures dels conqueridors del gel; són al llibre, i fareu bé de llegir-les. No crec que es pugui defensar de cap manera que On el dia dorm amb els ulls oberts contingui un retrat personal de l'autor ―a banda del comprensible rebuig que li inspira la idea de ballar salsa―, i estic convençut que en Toni s'estimaria més un parell d'hiverns àrtics sense reserves de vitamina C que no pas haver de parlar massa de si mateix, però em sembla evident que els dos trets de caràcter que he esmentat més amunt (la pulsió romàntica i el distanciament sibarita) hi són ben perceptibles. Són, també, dos dels motors de la ciència: ningú no hi va a parar si no el mou la passió per les grans preguntes, però la realitat de la recerca científica és una altra, molt més sistemàtica i tediosa, i l'única manera de persistir-hi és gràcies a una curiositat tenaç, sempre a l'encalç de l'esgarrifança que proporciona el petit descobriment, la nova possibilitat, la dubtosa teoria aparentment confirmada, que no farà sinó generar noves preguntes que posaran més llenya al foc de la curiositat.

Un últim comentari sobre la recepció del llibre ―encara en marxa, i per tant susceptible de canviar―. Els comentaris que he vist fins ara s'han centrat de forma gairebé exclusiva en la vessant heroica del llibre (la conquesta de l'Àrtic, interessant i molt ben explicada, però que es pot trobar en altres llocs) o, dit d'una altra manera, en el que té de més espectacular. I justament aquest llibre conté una advertència, una crítica prou incisiva contra aquesta manera de fer. Al Pol Nord s'hi duen a terme recerques importants i en bona part comprensibles (això últim és important) sobre coses que ens afecten. No parlar-ne per una absència d'espectacularitat, perquè costa de resumir en un titular, és una manera molt trista de perpetuar el divorci entre ciència i societat, i entre ciència i cultura, que aquest llibre mira de pal·liar.

*

Afegitó en el moment de penjar el post: Aquest llibre, que he vist créixer de prop, m'ha servit per confirmar que Morrissey s'equivoca quan canta allò de We hate it when our friends become successful. I  el lector maximalista potser pensarà: Triomfen? Tant s'ha venut, el llibre? O ho diu perquè li van donar un premi? No, no em refereixo a res d'això. Però proposar-se una cosa i acabar-la, embrutar-se mans i peus i xipollejar alegrement al fangar de la vida ja és una mica triomfar.

L'estiu sense homes, de Siri Hustvedt

L'ofici de traductor no és precisament font de grans privilegis, però de tant en tant, quan la conjunció astral és favorable, tens l'oportunitat de saludar algun autor que has traduït i admirat. És, almenys en el meu cas, un moment estrany: la traducció, pel que té de detallista, sovint t'acaba fent tenir la sensació que vius al cap d'una altra persona, que llegeixes el text tan a fons que trobes petits detalls reveladors. És, no cal dir-ho, una trobada molt asimètrica: un dels interlocutors coneix profundament l'obra de l'altre i té la sensació (enganyosa, suposo) de saber alguna cosa de la persona que hi ha darrere, mentre que, en el pitjor dels casos, l'altre amb prou feines sap que l'idioma al qual l'han traduït existeix. La situació obre un ventall de possibilitats que depenen molt de les condicions en què es produeixi el cara a cara: si és una conversa d'un parell de minuts enmig de moltes altres persones la cosa no passa d'una cordialitat sincera però una mica protocol·lària (dic sincera perquè els autors que he conegut són agudament conscients del fet que no saben català i es mostren invariablement agraïts amb qui els ha fet parlar en aquesta llengua), mentre que si tens oportunitat de xerrar-hi més estona i sense tanta companyia l'intercanvi pot arribar a ser força interessant.

En el cas que ara m'ocupa, la trobada amb Siri Hustvedt va ser en el format més advers de tots: tres minuts mal comptats després de la roda de premsa de presentació de L'estiu sense homes. Abans hi havia hagut un intercanvi de correus prou interessant que m'havia confirmat que Hustvedt pertany a aquella admirable tradició d'autors diguem-ne «professionals» que entén que el diàleg amb els traductors, l'aclariment de petits dubtes o matisos (amb un nivell de detall gairebé aclaparador, afegiria), forma part de la seva feina, i jo que l'hi agraeixo.

El cas és que, una mica per casualitat, vaig assistir a la roda de premsa de presentació de L'estiu sense homes, que em va interessar molt més del que em pensava. Siri Hustvedt és vehement i parla en tirades llargues, fins al punt d'oblidar-se que de tant en tant s'havia d'aturar per deixar parlar a la intèrpret. Va començar explicant la gestació de la novel·la, molt més breu que les dues anteriors: diu que el llibre va començar quan se li va fer present la veu de la protagonista, la Mia, i que després només la va haver d'anar seguint. Una veu enfadada, sarcàstica i profundament diferent de la seva que la va fer riure molt des de la primera frase. Em va sorprendre sense sorprendre'm: estic d'acord que en aquest cas la veu narradora és l'ànima de la novel·la, i havia detectat l'humor, és clar, especialment cap al final del llibre, però mentre traduïa el que vaig percebre amb més claredat va ser la crispació que també traspua. La protagonista, la Mia, és una dona de 55 anys que embogeix quan el seu marit li demana una pausa («La Pausa era francesa [...] i tenia una pitrera considerable»). L'han d'ingressar en un hospital, i un cop en surt se'n va de Nova York i torna al poble de Minnesota on va néixer a passar-hi l'estiu. I des d'allà escriu, escriu per entendre's i per desfogar-se. Surt tot: la frustració de veure's empantanegada en una història tan banal, tan tòpica, la sensació de no haver estat mai reconeguda, d'haver viscut esborrada pel seu marit, un eminent neuròleg a qui, entre moltes altres coses, ha ajudat a fornir-se d'una base filosòfica sòlida. És una veu que s'esbrava, una veu dolguda, irritada, de modulacions molt diverses i que sovint fa exhibició de la seva àmplia cultura, ja sigui en registres paròdics o per sermonejar el lector sobre el biaix masclista de la ciència o del cànon literari. A partir d'un cert moment, en els esclats de ràbia també s'hi percep una certa voluptuositat, un gust per la retòrica, i d'aquí sorgeix l'humor, que va impregnant el llibre i que el fa més lleuger en la seva part final. Però el llibre és complex, i ja dic que jo en el moment de traduir-lo no en vaig percebre la dimensió còmica amb la mateixa intensitat que l'autora o que part de la crítica (la Marina Espasa, per exemple). Sovint he constatat que la lentitud que comporta una traducció altera una mica la percepció lectora, atenua uns trets i n'exacerba uns altres, i deu ser per això que l'humor no em va aparèixer amb més nitidesa fins a les relectures posteriors a la primera versió... Però mentre jo pensava tot això Hustvedt continuava parlant, primer per definir el llibre com una «comèdia feminista» i després, afegint-hi un matís força important, per dir que el llibre era una reflexió sobre la comèdia. Hustvedt va ressaltar que les tragèdies i les comèdies de Shakespeare es diferencien gairebé únicament pel final: Romeu i Julieta acaba amb l'escenari ple de cadàvers; El somni d'una nit d'estiu, amb un grapat de casaments. La comèdia, va continuar, depèn d'on decideixis tallar la narració, del moment en què abaixis el teló; tot final feliç és provisional. També es va referir a les comèdies clàssiques de Hollywood com a una influència fonamental del llibre. La premsa es va quedar amb la referència al Little Women de Cukor perquè no hi surten homes, però el llibre pren com a model tot un seguit de pel·lícules que es coneixen com a «comèdies de recasament» (n'hi ha un bon grapat, i tenen un esquema gairebé idèntic: The awful truth, Històries de Filadèlfia, Lluna nova...).

La roda de premsa es va escalfar de cop i volta quan una periodista li va preguntar fins a quin punt L'estiu sense homes era un llibre autobiogràfic. Hustvedt va saltar: «N'estic farta, farta» (i aquí podem jugar a traduir: com diem en català I'm sick to death of it? N'estic fins al capdamunt? Fins al monyo? Fins als collons?). «Faci el que faci, tothom creu que és autobiogràfic». I després va apuntar una possible causa de gènere i es va preguntar si li feien aquella pregunta únicament perquè era dona. La periodista es va defensar dient que havia fet la mateixa pregunta al seu marit, i Hustvedt va respondre amb un «me n'alegro» i un somriure. Curiosament, però, havia estat l'editor castellà de Hustvedt qui en la presentació de l'acte havia apuntat la possible relació entre la novel·la i la vida de l'autora, presentant-la com un cas d'aquells en què no se sap ben bé on comença la realitat i on acaba la ficció. Hustvedt va donar arguments de moltes menes per al seu rebuig, des dels més circumstancials (la protagonista és baixeta i pèl-roja, i en canvi ella és rossa i altíssima, altres vegades havia escrit en veu d'home) fins a altres de més profunds («jo no parlo així!»), i va fer un gran defensa de la seva capacitat d'imaginació («tinc una imaginació formidable, m'és molt fàcil imaginar-me vides alienes»). Repreguntada pels periodistes, Hustvedt va admetre que hi havia algun personatge que sí que tenia una base real, o més ben dit que sabia d'on l'havia tret. Tot comptat i debatut, Hustvedt es va sumar a la versió que donen la majoria d'autors quan se'ls pregunta per aquesta qüestió: els seus llibres no són autobiogràfics, però estan construïts a partir del món que coneixen, dels temes que els preocupen, dels llibres que han llegit i, en definitiva, del que tenen al cap. (Obro un parèntesi: fa uns quants anys, quan Richard Ford va venir a Barcelona a presentar Acció de gràcies va dir tres coses molt senzilles que m'han quedat gravades i que potser són pertinents en parlar de Siri Hustvedt: en primer lloc, que els llibres sempre tracten sobre la vida; després, que a l'hora d'escriure el que li interessava no era la vida tal com havia estat, sinó la vida com hauria pogut ser; the road not taken, el camí que no havia agafat, les possibilitats albirades i no dutes a terme; finalment, Ford va comparar les seves novel·les amb caixes i va dir que en el moment de posar-se a escriure'n una mirava què tenia el cap i intentava construir una caixa prou gran per encabir-ho tot. Aquesta tercera idea és la que em remet amb més força a Hustvedt, una autora amb una sèrie d'obsessions evidents, amiga de la digressió, que fa caixes de diferents mides i colors per acabar parlant sempre d'uns mateixos temes. Tanco el parèntesi).

La roda de premsa va continuar i, en concordança amb la novel·la, Hustvedt va tocar un munt de temes més. Va parlar dels poemes que hi ha al llibre («la Mia és una poeta menor, i jo em veig amb cor d'escriure poemes menors»), de Jane Austen, de la desoladora crueltat adolescent, del rabiós present en què viuen els vells i finalment es va entretenir una mica a parlar sobre la diferència (bàsicament entre els sexes, però també entre vells i joves, per exemple, o entre els dos membres d'un matrimoni), que va definir com una altra de les idees claus del llibre. L'estiu sense homes ironitza sobre els estudis científics (o pretesament científics) que s'han dedicat a definir, acotar i explicar aquestes diferències, i acaba proposant un canvi d'òptica: potser la qüestió no és fins a quin punt som diferents, sinó la importància que atribuïm a aquesta diferència.

I, ja per acabar, què hi trobarà, el lector veterà de Hustvedt, en aquest estiu sense homes? Un llibre alhora molt semblant i molt diferent als que ja li coneixíem, semblant per al cap i diferent per a l'orella, semblant en els temes i diferent en la intensitat.

De moment deixem-ho aquí.

Presentació àrtica

No només de traduccions s'alimenta un lector voraç, i de tant en tant ens alegra saber que hi ha bons llibres que s'han parit aquí a la voreta. És més, tan a la voreta que en coneixem l'autor i hem pogut seguir de prop el procés de gestació. És el cas d'On el dia dorm amb els ulls oberts, obra d'en Toni Pou, home inquiet i exquisit i conversador de gran amenitat. Properament el trobareu comentat com es mereix en aquest mateix blog, però de moment deixeu-me anunciar només que demà el presentarem (sí, jo hi intervindré) a la llibreria Proa de Barcelona, a dos quarts de vuit de la tarda. Per aquells que no hagin sentit esmentar el llibre diré només que és una petita delícia, un relat fragmentari que pren com a excusa l'estada de l'autor a bord del trencaglaç Amundsen per entrellaçar històries sobre la conquesta del Pol Nord durant el segle XIX amb la descripció de les investigacions científiques que s'hi duen a terme avui dia, tot plegat amanit amb uns quants detalls de la vida en un entorn tan inusual.  

Si dubteu, llegiu els primers capítols del llibre aquí.

Us hi esperem!

La dona del tigre, de Téa Obreht

Ho vaig anar traduint primer amb una lleu sospita, després amb sorpresa i finalment amb admiració: però si aquesta escena sembla treta d'El mestre i Margarida! Si recorda la inoblidable arrencada de l'obra mestra de Bulgàkov! Vaig fer una mica de recerca i ho vaig confirmar: quan li pregunten per les seves influències, la joveníssima Téa Obreht (primera autora més jove que jo que tradueixo, molt més jove, de fet, cosa que suposo que d'aquí a poc ja no m'impressionarà) s'afanya a esmentar Bulgàkov. I Garcia Márquez, i Andrić, també, però jo en aquell moment només hi veia Bulgàkov, la gosadia que cal per emmirallar-s'hi tan clarament als 25 anys i el talent necessari per sortir-ne indemne. Perquè el fragment en qüestió (que no descric per no aixafar la guitarra lectora) em continua semblant, uns mesos més tard i després de múltiples relectures i reescriptures, el moment més brillant d'una molt notable primera novel·la.

Téa Obreht, jove com és, ha tingut temps de rodar món. Va néixer a Belgrad, hi va viure fins que va esclatar el conflicte i després va marxar amb els seus avis i la seva mare a Egipte, des d'on s'acabaria traslladant als Estats Units, on viu actualment. Aquesta trajectòria és ben palesa a La dona del tigre, escrita en anglès però situada als Balcans, que n'acaben sent els protagonistes últims. Uns Balcans reduïts a l'essència, despullats de referencies concretes, amb un cert aire mític, que l'autora recrea hàbilment en tota una panòplia d'històries que barregen elements realistes i fantasiosos i que d'una manera o una altra acaben convergint en els dos personatges principals, la narradora i el seu avi, metges tots dos. La narració, concebuda en forma de mosaic, ens porta del llogaret perdut a les muntanyes on es va criar l'avi, dominat per pors i supersticions especialment intenses arran de l'aparició del tigre del títol, fins al poble de l'«altra banda» on la narradora i la seva amiga Zóra van a vacunar uns nens a qui «els seus» soldats han deixat orfes, passant per la Ciutat amenaçada i després bombardejada, on la gent reacciona de manera sorprenentment festiva i on és inexplicablement difícil aconseguir un bon crani per fer pràctiques mèdiques.

De forma inevitable, el conflicte i la mort planen constantment sobre la novel·la, però Obreht té l'encert de no descriure mai l'horror, de deixar-lo latent i situar la narració sempre un moment abans o després, a la recerca de detalls reveladors. La dona del tigre és una novel·la sobre com es comporten els humans davant la imminència d'un conflicte, i sobre com i en quina mesura se'n refan un cop ha passat. I qui diu conflicte diu mort: el text contraposa constantment les diferents maneres d'entendre i afrontar la mort, ja sigui amb la càrrega poètica heretada dels costums ancestrals o amb la racionalitat científica d'un metge, i també s'interroga sobre si és una sort o una desgràcia, si val més saber que s'acosta o desaparèixer sobtadament, sobre el valor, crucial o negligible, dels rituals funeraris.

Més enllà de tot això, La dona del tigre és un cant a una terra ferida i profundament contradictòria, però vital, colorista i absorbent. Un llibre amb zones fosques, però essencialment lluminós, amarat de la felicitat de narrar i d'una profunda estimació per allò que explica. Amb alguna reiteració, potser, però amb moments fascinants. La presentació en societat d'una autora que caldrà seguir de totes totes.

*

El llibre, acabat d'arribar a les llibreries, ja ha cridat l'atenció a com a mínim dos lectors de luxe, Enric Sòria (ajustadíssim, com sempre) i Jordi Puntí (que en parla més de passada). Per a la petita història de la traducció catalana, crec que puc afirmar sense dubtes que sóc el primer a publicar dues traduccions consecutives amb la paraula tigre al títol. What are the odds?

Títol: La dona del tigre

Autora: Téa Obreht

Editorial: Angle Editorial

Traductor: Ferran Ràfols Gesa

Data de publicació: Octubre de 2011

Això del català, d'Albert Pla Nualart (2)

Si fa unes quantes setmanes vaig començar parlant d'Això del català pel final, és a dir, pel recull d'articles que tanca el llibre, és perquè em sembla la manera més sana i profitosa de llegir-lo. Sana perquè evita un enfrontament o una adhesió viscerals, apriorístics, basats en criteris ideològics i no lingüístics. I profitosa perquè, pel que fa a la llengua, i aquí em baso en la meva experiència, és la batalla diària amb un reguitzell inacabable de casos concrets el que permet passar al raonament més general i, un cop fet el pas, posar-lo constantment a prova. Però això no treu que sigui la primera part del llibre, «Per una normativa del segle XXI», la que conté la tesi forta de Pla Nualart i la que ha aixecat més polseguera en determinats ambients.

En aquesta primera part, l'autor mira d'exposar les raons que fan necessària una revisió de la normativa. Parla de la paradoxa que suposa el fet que les escoles ensenyin unes combinacions de pronoms febles que els alumnes constaten que no fa servir ningú, ni al carrer, ni als mitjans de comunicació, ni (últimament) als llibres. De fet, ni tan sols les fa servir el professor de català en la seva parla espontània. Parla de la sensació d'irrealitat que això transmet, i de com aquesta sensació contribueix (tot i que no justifica) a la desoladora deixadesa lingüística de la gran majoria de catalans. Descriu els problemes amb què s'ha d'enfrontar qualsevol que ensenyi llengua (catalana o qualsevol altra) tant a primària com a secundària, i el fracàs que suposa el fet que un munt de llicenciats que han fet tot l'ensenyament en català siguin incapaços de redactar tres paràgrafs perfectament normatius. Insisteix que hi ha aspectes concrets de la normativa que generen errors sistemàtics, fins i tot en el cas d'articulistes o periodistes, de gent que viu d'escriure. I arriba a la conclusió que potser valdria la pena revisar-los.

Abans d'enumerar-los, però, Pla Nualart fa un llistat dels obstacles que dificulten la reforma, i posa un esment especial en la descripció de determinades actituds lingüístiques. I aquí, cal dir-ho, fa una mica de sang. Fa sang en la seva antològica definició del que és un mestretites («una versió molt nostrada del pedant», algú que «que viu en la consciència del pecat», que sent «una gran satisfacció quan tot és molt complicat» i que pateix «aquella inseguretat del pobre d'esperit que necessita un dogma, una autoritat i un reglament perquè no se'l mengi de viu en viu la pròpia sensació de petitesa»), en la seva crítica a la «lentitud exasperant» amb què treballa l'IEC i en la caracterització de la fe religiosa amb què certa gent contempla la normativa fabriana, talment com si fos una veritat revelada. Es nota que el tema li cou i que s'ha hagut d'aguantar en un munt d'ocasions, com tot aquell que alguna vegada ha començat una conversa mirant de resoldre una frase amb un gir no normatiu que li sembla útil i adequat al context i l'ha acabada amb la sensació de trobar-se davant d'un consell de guerra, acusat d'alta traïció, de vendre's la llengua i la nació catalana per quatre rals. Pla Nualart sap de què l'acusaran, i té l'encert de no defensar-se'n explícitament en gaires ocasions. Quan ho fa, però, mira de ser clar i eloqüent, i s'esforça (inútilment?) a dir exposar els seus punts de vista de la manera menys tergiversable que pot. Succintament: «Crec que s'ha de plantar cara a la interferència fins a les últimes conseqüències, és a dir, que no n'hem de deixar passar ni una. I crec que no fer-ho és entreguisme suïcida. [...] Ara bé: no és interferència allò que ha penetrat tan endins a la llengua que ja forma part de la seva estructura. No ho és allò que, tenint un origen castellà, s'usa des de fa molts anys, ningú ho sent com a castellà i expressa de manera més clara i funcional que qualsevol altra forma el que volíem dir. [...] Sobretot, cal acabar d'una vegada amb aquesta confusió absurda que fa creure que alguns punts artificiosos de la normativa són més catalans, més genuïns, que el que la gent diu. I que qüestionant-los donem barra lliure a la màniga ampla.»

També en paraules seves, Pla proposa la «crucial decisió estratègica de canviar les trinxeres de lloc», i més endavant, que «deixem de desgastar-nos en batalles inútils». Que ens centrem en les batalles que podem guanyar, que la discussió entre «l'hi dic» i «li ho dic» corre el perill de quedar sepultada per l'esgarrifós i cada vegada més present «s'ho dic». Recorda la reforma fabriana es va fer amb una sèrie de premisses ideològics (intentar recrear la llengua tal com hauria estat sense els llargs segles de decadència, establir una llengua que no és reflex de cap dialecte concret sinó que consisteix en un conjunt de formes triades de cadascun d'ells) i que Fabra mateix la concebia com una proposta que caldria revisar un cop s'hagués vist si el gruix de parlants l'havia feta seva. Per dir-ho d'alguna manera, Fabra va fer un vestit (un trajo?) amb quatre parracs, se'n va sortir tan bé que el vestit ha fet patxoca durant tots aquests anys i encara en fa, tot i que ara, un cop l'hem dut a tot arreu i hi hem fet contorsions de tota mena, se'ns fa difícil ignorar que el vestit tiba una mica quan intentem fer determinats moviments i que comença a ser hora de refer quatre costures per poder-nos-hi sentir més còmodes.

Acabo l'apunt (encara en vindrà un altre, menys perifràstic) sense fer esment de cap dels punts que Pla considera que cal revisar. Ho faig perquè són al llibre, evidentment, però sobretot perquè no em sembla tan important la forma final que prengui la norma del canvi i caiguda de preposicions com el debat públic sobre les actituds que acompanyen la norma. Un debat que ajudi a aclarir una mica els conceptes, a separar els debats, a parlar del que volem parlar, que és de llengua. Que es plantegi quin valor donem al català natural i a la intuïció lingüística, i que serveixi per aconseguir que un detall sintàctic sigui això, un detall sintàctic, i no una mesura del compromís nacional. Si aquest debat públic es produeix, potser veurem que en molts casos les trinxeres ja fa anys que han canviat de lloc, que entre els professionals de la llengua hi ha un consens més ampli del que pot semblar, i que només cal que l'autoritat competent ho faci oficial, miri d'aturar el foc amic i enviï més efectius al front real.