dissabte, 23 d’abril del 2011

El Viatge d'hivern, d'Amélie Nothomb


Directe i contundent com una primera pàgina nothombiana: fa setmanes que corre per les llibreries El Viatge d'hivern, última remesa de l'autora belga. Es tracta d'una Nothomb no-autobiogràfica, un llibre brevíssim que comença amb una idea forta (mentre fa cua per passar el control d'un aeroport, un home ens anuncia que pensa destruir un avió en ple vol) i que s'obre com una ceba, en diverses capes. La primera, ja enunciada, és la que obre i tanca el llibre però les més saboroses es troben més endins i permeten entendre les motivacions del protagonista. A la penúltima capa hi ha l'Astrolabe, clàssica heroïna nothombiana. Però la novetat es troba al cor de ceba, al seu nucli més picant, on apareix l'Aliénor, un personatge estrany i poderós de qui m'estalviaré de dir res, perquè el llibre és curt i jo tendeixo a fer presentacions massa llargues.

Que Sant Jordi us sigui propici i que us agafi amb la cartera plena!

Títol: El Viatge d'hivern
Autora: Amélie Nothomb
Traductor: Ferran Ràfols Gesa
Editorial: Empúries
Data de publicació: Març de 2011


divendres, 22 d’abril del 2011

El cas únic de Sam Finkler, de Howard Jacobson


En Julian Treslove és un home en espera d'una tragèdia: s'imagina perills a tot arreu, cotxes que surten de la calçada i l'atropellen, arbres que li cauen al damunt. Quan coneix una dona, veu immediatament el final: viuran un amor breu i intens i, inevitablement, ella morirà als seus braços, amb llàgrimes als ulls i frases d'òperes italianes als llavis. És també un home inconsistent: es va treure un títol universitari estudiant assignatures sense cap coherència, té dos fills de dues dones diferents sense haver-hi establert mai una relació estable, va treballar uns anys en un programa cultural de la BBC que ningú escoltava i després ha tingut un reguitzell de feines que han desembocat en la darrera, la que més li escau: fa de doble de famosos; el conviden a festes i es fa passar per qui no és. En Treslove no s'assembla gaire a cap famós, però s'assembla a tots en general i es guapo d'una manera difícil de descriure; s'assembla a la gent guapa.

Evidentment, en Julian Treslove té un revers, en Sam Finkler. En Finkler té tres fills, una dona meravellosa de qui acaba de quedar vidu i és un filòsof que s'ha fet famós per les seves col·laboracions televisives i els seus llibres de divulgació (L'existencialista a la cuina). En Finkler condueix un gran cotxe i té un xòfer per a les nits que està massa borratxo per tornar a casa. És, en definitiva, un triomfador, i, a més a més, és... jueu. No cal dir que en Treslove enveja en Finkler; li enveja l'èxit professional, la dona (i la tragèdia d'haver quedat vidu) i la pàtina que li dóna el fet de pertànyer a una tradició cultural tan antiga i prestigiosa. Els dos amics (si és aquesta la paraula) es van conèixer a l'escola i no han perdut mai el contacte, ni entre ells ni amb en Libor, un antic professor seu que també acaba de quedar vidu i que és la viva imatge de l'encant dels antics jueus centreeuropeus.

Fins que una nit, sortint d'una vetllada amb els seus amics, en Treslove és víctima d'un atac amb suposades motivacions antisemites que li canviarà la vida. I si, al capdavall, ell fos tan jueu com els altres dos? I si...?

*

El cas únic de Sam Finkler és un llibre que treballa en dos nivells. D'una banda és una novel·la d'humor, d'un humor finíssim que no neix de l'absurd de les situacions sinó directament de l'habilitat de l'autor, Howard Jacobson, en triar l'adjectiu, l'angle amb què ha de descriure personatges i actituds. Jacobson (que no havia estat mai traduït al català) és un estilista consumat, de frase clàssica i elegant, amb un gust molt marcat pel jocs de paraules. És, a més a més, capaç de crear personatges entranyables i ridículs a la vegada, i n'hi ha com a mínim dos (en Treslove i en Libor) que resulten inoblidables. Però el llibre té un substrat seriós que es fa més i més evident a mesura que avança: és una reflexió exhaustiva sobre el que significa ser jueu, un catàleg d'actituds possibles envers la qüestió jueva, des del gentil fascinat per la cultura hebrea fins al jueu a qui els crims d'Israel fan avergonyir de la seva condició, passant pel jueu que considera que aquest avergonyiment és especialment jueu. És un llibre escrit des de dins, amb afecte i distància crítica, i tracta un món petit i desconegut, la comunitat jueva d'Anglaterra, que l'autor considera que, justament pel fet de ser tan escassa, no té res a veure amb l'americana ni amb l'excepcional literatura que ha generat. 

Traduir aquest llibre va suposar alhora un repte i un plaer, justament per les dues característiques que he esmentat més amunt: l'abundància de jocs de paraules i l'elegància de l'estil. No hi ha res més complicat que mirar de trobar jocs verbals equivalents que funcionin en diverses situacions ni res més agradable que traduir un autor que escriu excel·lentment, que utilitza la llengua amb una precisió que sembla que t'assenyali sempre el camí que has de seguir en la teva pròpia llengua.

I no em puc estar de dir-ho: per a un obsés de l'edició en català com jo, quin plaer veure el meu nom associat a la mítica col·lecció A tot vent, als indispensables lloms taronges de Proa!

Títol: El cas únic de Sam Finkler
Autor: Howard Jacobson
Traductor: Ferran Ràfols Gesa
Editorial: Proa
Data de publicació: Març de 2011




dimarts, 19 d’abril del 2011

A la caça de la dona, James Ellroy



En l'obra i en la personalitat de James Ellroy hi batega un nucli fosc, una energia intensa i angoixant. No és difícil determinar d'on prové: quan Ellroy tenia només deu anys, la seva mare va morir assassinada. D'aleshores ençà, el seu fantasma l'ha perseguit. Ellroy sempre ha cregut que aquesta mort la va provocar ell, que havia maleït la seva mare i que al seu torn havia quedat maleït per ella.

La maledicció va prendre forma poques setmanes abans de l'assassinat. Els pares d'Ellroy s'estaven separant. Ellroy i la seva mare van parlar d'amb qui preferia viure el nen. Ell va dir que amb el pare. Ella li va clavar una bufetada. La barreja d'odi i d'atracció il·lícita que Ellroy va sentir en aquell moment per la seva mare el va dur a desitjar-li la mort. I la mort va arribar, violenta i encara avui inexplicada. De resultes de tot això, James Ellroy ha passat tota la vida obsessionat amb les dones i ha vist com el fantasma de la seva mare s'interposava una vegada i una altra en les seves relacions successives. A la caça de la dona és el relat dels efectes de la maledicció Hilliker (cognom de la mare) i una reflexió sobre els vincles tan envitricollat que sempre més han tingut Ellroy i les dones.

Dues característiques singularitzen aquest llibret pertorbador: l'honestedat i la concisió. Ellroy s'ha construït un personatge públic sovint antipàtic (petulant, dretà, fortament religiós, poc amic dels drets civils) però és evident que la seva obra està feta des d'un sentit moral molt fort. Aquest sentit moral l'obliga a ser cru amb si mateix, a no suavitzar mai la sordidesa de la realitat, a mostrar-se a si mateix de manera gens afalagadora, i a la vegada a ser just, tendre i agraït amb les dones que l'han estimant. L'ànsia d'explicar-ho tot, de posar la carn a la graella dóna a A la caça de la dona una força especial. Però aquesta força no seria tan eficaç sense la particular prosa de l'autor. Ellroy és ferotgement concís i el seu estil es podria definir de manera precisa però enganyosa com a frase-punt, frase-punt. Poques coordinades i pràcticament cap subordinada. Ritme telegràfic, sequedat extrema. Però aquesta fórmula podria suggerir un laconisme a l'estil del Carver de Lish, i no. Les successions de frases i punts d'Ellroy estan farcides de pirotècnia verbal: un argot tan peculiar que és més aviat un idiolecte, al·literacions, jocs de paraules, jocs amb la sonoritat, una recerca constant per la sorpresa verbal, gust per les paraules estrambòtiques... Un estil veritablement inconfusible, cosa que no es pot dir de gaires autors.

Les dones omplen el llibre en desfilada constant, però en el rerefons hi apareix un altre tema que m'ha interessat enormement i que no voldria passar per alt: la creació artística. És probable que Ellroy representi un cas extrem d'escriptor: poc format, poc lector, el seu talent no prové d'una obertura de mires sinó d'un tancament. Ellroy s'interessa obsessivament per un nombre molt reduït de coses (les dones, Beethoven, la història americana recent) i es desentén de la resta. No és un home amb una curiositat general. És un fanàtic i és enormement ambiciós. Se cenyeix als seus temes i hi aprofundeix sens fi: barrina sol a les fosques durant hores i hores, precisa imatges, intensifica percepcions i en acabat treballa fins a l'extenuació sense deixar-se distreure per res. Per res que no siguin les dones, és clar.

A la caça de la dona és un llibre singular i una aposta valenta d'Angle Editorial. Que Ellroy no estigués traduït al català clamava al cel. De moment, aquest primer Ellroy català parteix amb desavantatge: la versió castellana (molt bona, de Montserrat Gurguí i Hernán Sabaté) fa setmanes que és a les llibreries. Sigui com sigui, espero que el llibre tingui una oportunitat, perquè se la mereix. 

Títol: A la caça de la dona
Autor: James Ellroy
Traductor: Ferran Ràfols Gesa
Editorial: Angle
Data de publicació: Març de 2011

divendres, 15 d’abril del 2011

Una espia a la casa de l'amor, d'Anaïs Nin


(Adjunto el text sobre el qual vaig improvisar en la presentació d'ahir a la nit a l'Horiginal. Si sembla una mica despentinat és perquè està pensat per ser dit en veu alta i no al peu de la lletra. He de dir que el públic va respondre amb molta amabilitat)


Quan em va arribar la proposta de traduir Una espia a la casa del'amor, d'Anaïs Nin, vaig quedar amb l'editor per parlar-ne davant d'una cervesa i vaig cometre l'error de sempre, l'error que a hores d'ara ja hauria d'haver après a evitar. Vaig fullejar una mica el text, vaig llegir una frase per ci per lla, la vaig traduir mentalment, vaig veure que el llibre no feia gaire embalum i vaig decidir que tot serien flors i violes. Aquesta tàctica de fullejar i decidir que les coses són senzilles m'ha ficat en un munt de merders al llarg de la meva vida professional, perquè aquestes coses no funcionen així i quatre frases espigolades no et donen la idea del que és un llibre. I traduir gairebé mai no és fàcil. 

I bé, em vaig equivocar: aquest llibret que teniu entre mans (o que hauríeu de tenir, si més no) m'ha portat molts més maldecaps dels que vaig intuir aquell primer dia, i, com passa sempre que un llibre tiba una mica la corda, m'ha portat a fer reflexions relativament abstractes sobre l'anglès i el català, sobre el geni de la llengua i totes aquestes coses que sonen molt romàntiques però que és evident que existeixen. Cal dir d'entrada que les dificultats amb què em vaig trobar (que si tot ha anat bé no han de ser perceptibles en el text final) no tenien res a veure la complexitat del vocabulari, que no era tal, i que sempre hauria pogut resoldre fent les consultes pertinents al diccionari, sinó amb la música de la frase. Si hagués de definir Una espia a la casa de l'amor amb una sola paraula diria que és un llibre arremolinat. Encara que sigui una novel·la i s'editi en una col·lecció de narrativa, el llibre no té una estructura narrativa diguem-ne clàssica o convencional. Hi ha una protagonista omnipresent, la Sabina, dona de múltiples amors. I l'autora no passa de l'un a l'altre d'una manera lineal; més aviat diria que cadascun dels homes de la Sabina és l'ull d'un remolí, d'un remolí que neix d'una primera escena descriptiva (i, encara que la narració no sigui el mode predominant en el llibre, Nin és una narradora excepcional, capaç de causar impressions molt vívides literalment amb quatre pinzellades, com podreu veure d'aquí a uns mesos també gràcies a Labreu Edicions) i després accelera i es va fent més i més abstracte, fins que arriba un punt que el llibre acaba sent una mena de reflexió arremolinada sobre el concepte de remolí, si tal cosa és possible. Però m'estic allunyant del que volia dir. El cas és que jo m'havia d'enfrontar a tots aquests remolins, en certa manera m'hi havia de capbussar seguint l'autora. I el que vaig descobrir és que l'anglès permet fer capbussades més llargues que no pas el català; exagerant una mica diria que l'anglès és un cetaci capaç d'assolir grans profunditats sense sortir a respirar, mentre que el català és una mena de... granoteta que ha de treure el cap força sovint a risc d'ofegar-se. És una cosa que havia intuït altres vegades i que té a veure amb la facilitat amb què l'anglès encadena gerundis i marques de simultaneïtat fins que arriba un moment que sembla que tot passi a la vegada i que res no tingui subjecte, però no us avorriré amb tecnicismes. El cas és que em vaig adonar que el repte consistia en intentar allargar les capbussades tant com pogués... sense matar la granoteta. L'havia de deixar grogui, a un dit de l'ofec, però la granoteta havia de sobreviure. Un cop vaig haver fet aquesta constatació, la traducció va començar a fluir d'una altra manera. 

Aquesta naturalesa arremolinada fa que Una espia a la casa de l'amor sigui un llibre profundament ambigu. Ho és pel que fa a les transicions entre els homes i les escenes, com explica la mateixa Nin en una imatge molt bonica: diu que sempre que la Sabina ha acabat d'explicar alguna cosa, quan s'adona que els oients (els lectors, en aquest cas) la segueixen i s'han fet una imatge mental del que està relatant, treu un esborrador enorme i elimina el que acaba de dir, fa que es perdin les juntures. Però aquesta ambigüitat no és només en simplement formal, també afecta al nucli fort del llibre. En aquesta novel·la, Anaïs Nin presenta la vida que ha decidit viure (perquè s'ha de ser molt ingenu per no veure lligams entre ella i la Sabina), una vida de multiplicitat, de rebuig a la noció d'amor únic i immutable, a qualsevol forma de confinament, i és evident que en certa manera s'hi reivindica, que defensa la seva manera de viure (i sé perfectament que els bons llibres no donen receptes per viure, però sí que s'interroguen sobre com s'ha de viure, quina és la millor manera d'omplir els quatre dies que ens han estat concedits a la Terra), però que a la vegada experimenta aquesta forma de vida amb una profunda sensació de conflicte; amb la necessitat de justificar-se, de ser jutjada, d'aconseguir una mena d'aprovació externa. La Sabina és valenta i audaç, però també està plena de dubtes, de pors, de temor al judici aliè, com d'altra banda suposo que és inevitable quan algú (especialment en aquella època, especialment en el cas d'una dona) decideix viure allunyat de les convencions. Una espia a la casa de l'amor és un llibre sobre l'hedonisme, però a la vegada és un llibre angoixat; és un llibre sobre una dona que vol ser lliure, gaudir plenament, però és un llibre nocturn... I lluminós, també, diria, tot i que la seva brillantor és més aviat la guspira que fa saltar una llum distant sobre una superfície metàl·lica, negra i brunyida.

Però me'n torno a anar molt lluny, i això últim ja no tenia res a veure amb la traducció. Per acabar, només voldria fer un petit esment a la col·lecció La intrusa i al seu capo, en Miquel Adam. Ell segurament no se'n recorda (en aquests mesos he tingut oportunitat de constatar que no té gaire memòria) però ens vam conèixer deu fer dos anys llargs. Era un dia que jo m'havia endut un disgust relacionat amb la feina (m'havien fet un lleig innecessari) i ofegava les penes al Canigó quan una amiga editora em va dir que uns metres més enllà donaven no sé quin premi i que hi havia barra lliure. Com no podia ser d'altra manera, em vaig alçar immediatament i vaig córrer cap allà. I tot just entrar em van presentar el Miquel, que estava molt nerviós perquè duia a la butxaca el primer llibre de la col·lecció de narrativa de Labreu, que tot just acabava de rebre. Jo coneixia i admirava Labreu com a editorial de poesia, però no tenia ni idea que s'haguessin llançat a editar prosa. Ell me'n va parlar en els seus termes habituals (com un suïcidi, vaja), i em sembla que es va alegrar de trobar algú tan interessat per l'editorial (i que unes copes després el va saber relacionar amb el seu alter ego blogaire). Sigui com sigui, de seguida em vaig adonar que darrere la retòrica suïcida i els presagis ominosos hi havia un entusiasta, és més, un mestre de l'entusiasme encomanadís. Aquell dia em va alegrar la nit (perquè, ho he de dir, jo no sóc especialment entusiasta ni eufòric) i recordo que vaig sortir d'allà desitjant de tot cor que la nova col·lecció tingués llarga vida i que el tal Dovlàtov els funcionés d'allò més bé. És per això que dos anys em fa tanta il·lusió ser aquí presentant un llibre d'aquella col·lecció que he tingut l'arremolinat plaer de traduir.

dimarts, 12 d’abril del 2011

Vida pública

El traductor literari és, per definició, un ésser que viu a l'ombra, lluny dels focus que alguna vegada se centren en les obres i els autors que ha traduït. Aquesta ombra és justa i necessària, perquè traduir és escriure sota la pell d'un altre, però a vegades es fa tan espessa que ens acaba ocultant del tot. Molt de tant en tant, però, hi ha algun editor sensible que recorda la nostra existència, pensa en les hores que ens hem passat batallant amb el text que ha publicat i, amb bon o mal criteri, això ja no ho sé, ens deixa xerrar una estona en públic.  

I bé, els atzars de la producció editorial (ajudats per aquell senyor que matava dracs i una conjunció astral especialment favorable) han volgut que en els propers dies participi en dos d'aquests esdeveniments raríssims, en els quals intentaré infructuosament parlar una mica menys de pressa que de costum. 

Dijous 14 d'abril presentem Una espia a la casa de l'amor, d'Anaïs Nin, a la llibreria bar l'Horiginal. L'acte l'organitza l'admirable colla de Labreu, editors i fans de l'obra en qüestió, i tindrà lloc a dos quarts de nou del vespre.

Dilluns 18 d'abril participaré, al Museu del Modernisme Català, en una Trobada literària amb els traductors de Thomas Pynchon, juntament amb David Cañadas i Iñaki Tofiño (traductors d'A contrallum) i Marina Penalva (editora d'Amsterdam). Serà a les set de la tarda.

No cal dir que si us vaga de passar per qualsevol dels dos actes, hi sereu excepcionalment ben rebuts!


dilluns, 11 d’abril del 2011

Una vida excèntrica (I)


Si alguna cosa ha donat continuïtat a la meva carrera com a traductor és la presència al faristol de casa, cada estiu, d'una novel·la d'Amélie Nothomb. Seva va ser la primera novel·la que vaig traduir (el llunyaníssim estiu de 2004, en col·laboració amb Nathalie Barbeta) i ara que ja fa temps que m'he anat decantant cap a la literatura anglosaxona, seves són les úniques novel·les que continuo traduint del francès. Aquesta regularitat ha estat possible gràcies a la fèrria disciplina amb què treballa l'autora, que ha afirmat en multitud d'ocasions que escriu tres o quatre novel·les l'any (curtes, perquè si no la cosa seria físicament impossible), en tria una i la publica, sempre la segona quinzena d'agost a l'editorial Albin Michel, que la va descobrir el 1992.

Les novel·les de Nothomb s'acostumen a classificar en dos grups, les de tema autobiogràfic i les que són estrictament de ficció. D'entrada, aquesta separació pot semblar una mica tosca, i havent-la traduït un munt de vegades, em veig capaç d'afirmar sense cap dubte que l'estil de l'escriptora no canvia gens d'una novel·la a l'altra, tant si ella n'és la protagonista com si no. Nothomb és una autora de frase curta i marcadament musical, sempre a la recerca de l'aforisme generalitzador i brillant. A banda de l'estil, tota la seva producció presenta altres trets compartits: un gust per l'exageració i les solucions dràstiques, un sentit molt fort de la puresa i una ànsia d'intensitat i concisió, per esmentar-ne només uns quants.

Però, per més característiques compartides que hi hagi, també hi ha diferències molt clares entre les novel·les autobiogràfiques i les de ficció estricta. En general, en les de ficció estricta, Nothomb tendeix a presentar una situació extrema i a anar tensant més i més el mecanisme narratiu. Aquestes novel·les presenten gairebé sempre una heroïna bellíssima, jove i intel·ligent, ja sigui com a protagonista principal o com a objecte de l'amor del protagonista. Són novel·les que volen ser fulgurants, i que convencen més o menys en funció de si s'accepta o no el seu punt de partida.

En contrast, les novel·les autobiogràfiques tenen un ritme narratiu molt més relaxat i combinen la seva intenció concreta (molt clara en cadascuna d'elles) amb el paper que representen en tot el cicle de la vida de l'autora. I és que la successió d'aquestes novel·les permet l'aparició del que per mi és la gran creació de l'autora: el personatge Amélie Nothomb. Aquest personatge reuneix moltes de les obsessions presents a les novel·les no-autobiogràfiques, però amb un tractament molt diferent: el fet que l'objecte de les seves exageracions sigui ella mateixa desencadena un efecte humorístic i distanciador molt eficaç, realçat per la convicció amb què l'autora manté que tot el que explica és cert (i no només poèticament cert, o essencialment cert, si no cert fins a l'últim detall, fil per randa). Nothomb no es presenta com una de les seves heroïnes de somni (paper que ocupa la seva germana) sinó que es fa objecte de múltiples invectives que l'humanitzen i que donen una altra profunditat a les seves veritats de fons, les mateixes que apareixen a les novel·les que ella no protagonitza.

El cicle autobiogràfic consta, de moment, de sis novel·les: Le sabotage amoureux (en castellà a Anagrama, en traducció de Sergi Pàmies), Estupor i tremolors (traduïda al català per Antoni Dalmau), Metafísica dels tubs (també traduïda per Antoni Dalmau, sense link), Biografia de la fam (traducció de Ferran Ràfols i Nathalie Barbeta), Ni d'Eva ni d'Adam (traducció de Ferran Ràfols) i Une forme de vie (encara no traduïda).        

Com que ja m'he allargat prou, deixo per a un altre dia el comentari sobre Biografia de la fam i Ni d'Eva ni d'Adam. Només diré que aquest últim és la traducció nothombiana que més he gaudit.