dimarts, 4 d’octubre del 2011

Celebrem-ho tot!




Un dels efectes secundaris de les vacances que he fet aquestes últimes setmanes (que per una vegada a la vida han estat vacances del tot, sense feinetes per fer a hores lliures ni últimes revisions ni correus ni comentaris ni posts) és que el blog no s'ha fet ressò de dues dates assenyalades del calendari, el dia de Sant Jeroni (patró dels traductors) i, més modestament, el primer aniversari d'aquest blog.

Pel que fa a Sant Jeroni, em sap greu no haver pogut participar en cap activitat, i com que ressenyar-les a pilota passada no té massa sentit, em limitaré a dir que la reivindicació de la traducció literària em sembla més necessària que mai ara que la crisi que ens assola obliga els editors a centrar esforços en els llibres més fàcils de defensar, que són els d'autor català. No cal exagerar, no estic avisant del risc d'una extinció sobtada de les traduccions, però potser val la pena insistir en la importància de tenir, en català, el bo i millor del que s'escriu arreu del món, de no conformar-nos mai a tenir una cultura d'àmbit estrictament domèstic. Entre d'altres coses, perquè estic convençut que l'existència de bones traduccions contribueix a crear l'humus necessari perquè la creació en català sigui més rica, diversa i saborosa.

Pel que fa a l'altra efemèride, l'aniversari del blog, veure que el temps ha passat tan de pressa només em fa venir ganes de posar-m'hi amb més força i regularitat. Un any i escaig després dels tres posts amb què vaig engegar el projecte puc dir que els dubtes que durant molt de temps em van impedir posar-m'hi ara em semblen absurds: de moment, el blog només m'ha portat satisfaccions. Té l'audiència que té, que no sé si és molta o poca, però cada vegada més tinc la sensació que el blog arriba a qui ha d'arribar. A més a més, amb els mesos he vist que convé no fer valoracions precipitades. Més d'una vegada he tingut la sensació (per l'absència de comentaris o pel nombre relativament reduït de visites) que un post havia passat totalment desapercebut, i al cap de moltes setmanes una trobada casual o un correu m'han fet evident que hi havia com a mínim una persona que no només se l'havia llegit amb molta atenció, sinó que el recordava i que l'havia tingut en compte per a una o altra cosa. I això és una gran alegria, perquè els comptadors de visites no en diuen res, de quanta gent es limita a seguir un enllaç i quanta es llegeix veritablement les entrades. La motivació inicial del blog era bàsicament la de tenir un lloc on esplaiar-me, on verbalitzar les impressions i reflexions provocades per la pràctica de l'ofici, perquè a vegades resulta una mica frustrant barallar-te amb un text durant una colla de setmanes i en acabat lliurar-lo i trobar-te amb un «Rebut, gràcies!» com a única resposta. Que algú hi dediqui una mica d'atenció «de qualitat», si se'm permeten les ínfules, és més del que havia gosat esperar.

Dit això, em fa una mica de basarda veure que sóc tan lluny d'on em pensava que seria. Quan vaig començar el blog tenia clar que volia desenvolupar com a mínim quatre fils temàtics, i que a poc a poc miraria de trenar-los en un discurs relativament unitari. Dotze mesos més tard, d'aquests quatre fils només n'he treballat un i mig i la trena està tota per fer. Al blog hi ha massa posts anunciats i no fets, continuacions que tinc mentalment molt clares però que no he trobat el moment per escriure. Ja vaig anunciar des del primer dia que aquest blog seria intermitent, perquè és el màxim que puc garantir amb la mena de feina que faig, però les pauses han estat més prolongades del que m'hauria agradat. Sense prometre res, aquest any miraré d'anar una mica menys a batzegades.

I com és de rigor, voldria expressar el meu agraïment més sincer a tots els que heu anat passant per aquí, especialment durant les setmanes de sequera. Aquest vespre mateix em prendré un gintònic (qui sap si dos) a la vostra salut!


12 comentaris:

  1. Doncs va, que duri un any més, i després un altre... I anar fent. I si no és una trena, serà una cua de cavall, o els cabells ben lliures i despentinats, tu tranquil.

    ResponElimina
  2. Va, jo també me'n prendré un, ni que sigui per acompanyar-te, que beure sol té molt mala premsa.

    Endavant, a tota màquina!

    ResponElimina
  3. Per molts anys!

    Un tema per encetar debat: les obres en castellà cal traduir-les?

    ResponElimina
  4. Content que hagis tornat. Les vacances són una bona excusa, però s'agraïria que escriguessis més sovint.

    ResponElimina
  5. Per molts anys! Comparteixo la teva lluita contra el terrible "Rebut, gràcies".

    ResponElimina
  6. Per molts anys!
    T'acompanyo amb un bourbon curt, que ara massa líquid no és recomanable.

    pere palau

    ResponElimina
  7. Gràcies a tots per les felicitacions. Anirem fent, com diu la Tina, i tot i que estic segur que mai no arribaré a satisfer a un stakhanovista del blog com l'Allau, a veure si de mica en mica hi va havent una mica més de teca.

    Als companys de beguda, siguin gintònics o bourbons curts: Salut!

    ResponElimina
  8. I pel que fa a la teva pregunta, Núria, jo diria que hi ha dues respostes. Econòmicament, a vegades té sentit traduir els llibres del castellà al català, simplement perquè hi ha un públic que ho demana i que està disposat a gastar-s'hi els pistrincs.

    Dit això, em sembla evident que si el lector pot apreciar la versió original sense cap esforç afegit ni cap pèrdua de matisos, com és el cas de la pràctica totalitat dels catalanolectors amb els originals castellans, no val la pena recórrer a la traducció. Potser parlo sense prou coneixement de causa, però, amb algunes excepcions molt honroses, la majoria de llibres traduïts del castellà són d'aquells en què l'argument té molt més pes que no pas la matèria verbal, per dir-ho d'alguna manera, de què està fet el llibre.

    Però insisteixo, si hi ha gent que els vol comprar, no veig per què hauríem de barallar-nos-hi.

    ResponElimina
  9. Per molts anys, Ferran! El blog és un dels mitjans que genera més reflexió que conec. De vegades per part dels qui el llegeixen i, sobretot, per part dels qui en tenen un, perquè ens qüestionem la utilitat de tot plegat ben sovint.

    ResponElimina
  10. Gràcies, Quinina!

    I sí, David, tot i que ara sembla que tot hagi de ser el tuiter i les seves frases sentencioses, els blogs em segueixen semblant una eina utilíssima per parlar de gairebé tot, sense restriccions i amb tant d'espai com faci falta per als matisos. Evidentment, els blogs demanen molt més esforç per totes dues bandes, cosa que necessàriament vol dir que congreguen menys gent, però prefereixo que cinc lectors reals que em dediquin deu minuts del seu temps que no pas que n'hi hagi quinze em que em retuitegin una frase falsament enginyosa.

    ResponElimina