dimecres, 1 de febrer del 2012

L'estiu sense homes, de Siri Hustvedt


L'ofici de traductor no és precisament font de grans privilegis, però de tant en tant, quan la conjunció astral és favorable, tens l'oportunitat de saludar algun autor que has traduït i admirat. És, almenys en el meu cas, un moment estrany: la traducció, pel que té de detallista, sovint t'acaba fent tenir la sensació que vius al cap d'una altra persona, que llegeixes el text tan a fons que trobes petits detalls reveladors. És, no cal dir-ho, una trobada molt asimètrica: un dels interlocutors coneix profundament l'obra de l'altre i té la sensació (enganyosa, suposo) de saber alguna cosa de la persona que hi ha darrere, mentre que, en el pitjor dels casos, l'altre amb prou feines sap que l'idioma al qual l'han traduït existeix. La situació obre un ventall de possibilitats que depenen molt de les condicions en què es produeixi el cara a cara: si és una conversa d'un parell de minuts enmig de moltes altres persones la cosa no passa d'una cordialitat sincera però una mica protocol·lària (dic sincera perquè els autors que he conegut són agudament conscients del fet que no saben català i es mostren invariablement agraïts amb qui els ha fet parlar en aquesta llengua), mentre que si tens oportunitat de xerrar-hi més estona i sense tanta companyia l'intercanvi pot arribar a ser força interessant.

En el cas que ara m'ocupa, la trobada amb Siri Hustvedt va ser en el format més advers de tots: tres minuts mal comptats després de la roda de premsa de presentació de L'estiu sense homes. Abans hi havia hagut un intercanvi de correus prou interessant que m'havia confirmat que Hustvedt pertany a aquella admirable tradició d'autors diguem-ne «professionals» que entén que el diàleg amb els traductors, l'aclariment de petits dubtes o matisos (amb un nivell de detall gairebé aclaparador, afegiria), forma part de la seva feina, i jo que l'hi agraeixo.

El cas és que, una mica per casualitat, vaig assistir a la roda de premsa de presentació de L'estiu sense homes, que em va interessar molt més del que em pensava. Siri Hustvedt és vehement i parla en tirades llargues, fins al punt d'oblidar-se que de tant en tant s'havia d'aturar per deixar parlar a la intèrpret. Va començar explicant la gestació de la novel·la, molt més breu que les dues anteriors: diu que el llibre va començar quan se li va fer present la veu de la protagonista, la Mia, i que després només la va haver d'anar seguint. Una veu enfadada, sarcàstica i profundament diferent de la seva que la va fer riure molt des de la primera frase. Em va sorprendre sense sorprendre'm: estic d'acord que en aquest cas la veu narradora és l'ànima de la novel·la, i havia detectat l'humor, és clar, especialment cap al final del llibre, però mentre traduïa el que vaig percebre amb més claredat va ser la crispació que també traspua. La protagonista, la Mia, és una dona de 55 anys que embogeix quan el seu marit li demana una pausa («La Pausa era francesa [...] i tenia una pitrera considerable»). L'han d'ingressar en un hospital, i un cop en surt se'n va de Nova York i torna al poble de Minnesota on va néixer a passar-hi l'estiu. I des d'allà escriu, escriu per entendre's i per desfogar-se. Surt tot: la frustració de veure's empantanegada en una història tan banal, tan tòpica, la sensació de no haver estat mai reconeguda, d'haver viscut esborrada pel seu marit, un eminent neuròleg a qui, entre moltes altres coses, ha ajudat a fornir-se d'una base filosòfica sòlida. És una veu que s'esbrava, una veu dolguda, irritada, de modulacions molt diverses i que sovint fa exhibició de la seva àmplia cultura, ja sigui en registres paròdics o per sermonejar el lector sobre el biaix masclista de la ciència o del cànon literari. A partir d'un cert moment, en els esclats de ràbia també s'hi percep una certa voluptuositat, un gust per la retòrica, i d'aquí sorgeix l'humor, que va impregnant el llibre i que el fa més lleuger en la seva part final. Però el llibre és complex, i ja dic que jo en el moment de traduir-lo no en vaig percebre la dimensió còmica amb la mateixa intensitat que l'autora o que part de la crítica (la Marina Espasa, per exemple). Sovint he constatat que la lentitud que comporta una traducció altera una mica la percepció lectora, atenua uns trets i n'exacerba uns altres, i deu ser per això que l'humor no em va aparèixer amb més nitidesa fins a les relectures posteriors a la primera versió... Però mentre jo pensava tot això Hustvedt continuava parlant, primer per definir el llibre com una «comèdia feminista» i després, afegint-hi un matís força important, per dir que el llibre era una reflexió sobre la comèdia. Hustvedt va ressaltar que les tragèdies i les comèdies de Shakespeare es diferencien gairebé únicament pel final: Romeu i Julieta acaba amb l'escenari ple de cadàvers; El somni d'una nit d'estiu, amb un grapat de casaments. La comèdia, va continuar, depèn d'on decideixis tallar la narració, del moment en què abaixis el teló; tot final feliç és provisional. També es va referir a les comèdies clàssiques de Hollywood com a una influència fonamental del llibre. La premsa es va quedar amb la referència al Little Women de Cukor perquè no hi surten homes, però el llibre pren com a model tot un seguit de pel·lícules que es coneixen com a «comèdies de recasament» (n'hi ha un bon grapat, i tenen un esquema gairebé idèntic: The awful truth, Històries de Filadèlfia, Lluna nova...).

La roda de premsa es va escalfar de cop i volta quan una periodista li va preguntar fins a quin punt L'estiu sense homes era un llibre autobiogràfic. Hustvedt va saltar: «N'estic farta, farta» (i aquí podem jugar a traduir: com diem en català I'm sick to death of it? N'estic fins al capdamunt? Fins al monyo? Fins als collons?). «Faci el que faci, tothom creu que és autobiogràfic». I després va apuntar una possible causa de gènere i es va preguntar si li feien aquella pregunta únicament perquè era dona. La periodista es va defensar dient que havia fet la mateixa pregunta al seu marit, i Hustvedt va respondre amb un «me n'alegro» i un somriure. Curiosament, però, havia estat l'editor castellà de Hustvedt qui en la presentació de l'acte havia apuntat la possible relació entre la novel·la i la vida de l'autora, presentant-la com un cas d'aquells en què no se sap ben bé on comença la realitat i on acaba la ficció. Hustvedt va donar arguments de moltes menes per al seu rebuig, des dels més circumstancials (la protagonista és baixeta i pèl-roja, i en canvi ella és rossa i altíssima, altres vegades havia escrit en veu d'home) fins a altres de més profunds («jo no parlo així!»), i va fer un gran defensa de la seva capacitat d'imaginació («tinc una imaginació formidable, m'és molt fàcil imaginar-me vides alienes»). Repreguntada pels periodistes, Hustvedt va admetre que hi havia algun personatge que sí que tenia una base real, o més ben dit que sabia d'on l'havia tret. Tot comptat i debatut, Hustvedt es va sumar a la versió que donen la majoria d'autors quan se'ls pregunta per aquesta qüestió: els seus llibres no són autobiogràfics, però estan construïts a partir del món que coneixen, dels temes que els preocupen, dels llibres que han llegit i, en definitiva, del que tenen al cap. (Obro un parèntesi: fa uns quants anys, quan Richard Ford va venir a Barcelona a presentar Acció de gràcies va dir tres coses molt senzilles que m'han quedat gravades i que potser són pertinents en parlar de Siri Hustvedt: en primer lloc, que els llibres sempre tracten sobre la vida; després, que a l'hora d'escriure el que li interessava no era la vida tal com havia estat, sinó la vida com hauria pogut ser; the road not taken, el camí que no havia agafat, les possibilitats albirades i no dutes a terme; finalment, Ford va comparar les seves novel·les amb caixes i va dir que en el moment de posar-se a escriure'n una mirava què tenia el cap i intentava construir una caixa prou gran per encabir-ho tot. Aquesta tercera idea és la que em remet amb més força a Hustvedt, una autora amb una sèrie d'obsessions evidents, amiga de la digressió, que fa caixes de diferents mides i colors per acabar parlant sempre d'uns mateixos temes. Tanco el parèntesi).

La roda de premsa va continuar i, en concordança amb la novel·la, Hustvedt va tocar un munt de temes més. Va parlar dels poemes que hi ha al llibre («la Mia és una poeta menor, i jo em veig amb cor d'escriure poemes menors»), de Jane Austen, de la desoladora crueltat adolescent, del rabiós present en què viuen els vells i finalment es va entretenir una mica a parlar sobre la diferència (bàsicament entre els sexes, però també entre vells i joves, per exemple, o entre els dos membres d'un matrimoni), que va definir com una altra de les idees claus del llibre. L'estiu sense homes ironitza sobre els estudis científics (o pretesament científics) que s'han dedicat a definir, acotar i explicar aquestes diferències, i acaba proposant un canvi d'òptica: potser la qüestió no és fins a quin punt som diferents, sinó la importància que atribuïm a aquesta diferència.

I, ja per acabar, què hi trobarà, el lector veterà de Hustvedt, en aquest estiu sense homes? Un llibre alhora molt semblant i molt diferent als que ja li coneixíem, semblant per al cap i diferent per a l'orella, semblant en els temes i diferent en la intensitat.

De moment deixem-ho aquí.


9 comentaris:

  1. Hola Ferran,
    Només volia dir-te que, tot i que "L'estiu" em té enganxada, no m'he pogut esperar a acabar-lo per llegir la teva entrada i ara encara tinc més ganes de continuar llegint. Hauré d'esperar a sortir de la feina, aix! M'ha encantat el post.
    Ainara (no anònima)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Ainara! S'ha fet esperar una mica, aquest post, m'alegro que t'agradi. Ja em diràs que et sembla el final,a mi és un dels moments que més em va agradar del llibre.

      Elimina
  2. Excel.lent ressenya. M'agrada aquesta autora i aquest darrer llibre el tinc pendent.

    ResponElimina
  3. A mi m'ha deixat força indiferent doncs aquesta lectura. En canvi, Allò que vaig estimar em va agradar molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. He constatat que els lectors hustvedtians (com tots, d'altra banda) tendeixen a fer rànquings. Allò que vaig estimar i Elegia per un americà s'assemblen més, i la gent tendeix a preferir el primer que va llegir. L'estiu és més diferent, sobretot pel to, és un llibre menys narratiu, i veig que convenç més a gent que no es va acabar d'enamorar dels altres dos... En fi, gustos.

      Gràcies pel comentari.

      Elimina
  4. He vist que dijous 16 a 2/4 de 9 del vespre fan un club de lectura de L´estiu sense homes, al cafè-llibreria El cafè de lletres de Vic.

    Imma C.

    ResponElimina
  5. El club de lectura va anar molt bé, en general va agradar. La majoria no havia llegit res de la Siri Hustvedt, per tant no es va fer la comparació amb altres obres.
    Se´n va destacar l´humor. Vam tenir present el teu apunt.

    Imma

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs me n'alegro molt, Imma, m'hauria encantat sentir la conversa. Sovint trobo a faltar justament això, contacte amb lectors reals.

      I no em puc estar d'admirar l'activitat literària que hi ha a Vic. Aquest club de lectura d'El cafè de les lletres no el coneixia però sóc un fidel seguidor del blog del club de lectura de la biblioteca Joan Triadú, molt recomanable. Tant de bo en tinguéssim més, de ciutats tan lectores.

      Elimina