Una espia a la casa de l'amor, d'Anaïs Nin

(Adjunto el text sobre el qual vaig improvisar en la presentació d'ahir a la nit a l'Horiginal. Si sembla una mica despentinat és perquè està pensat per ser dit en veu alta i no al peu de la lletra. He de dir que el públic va respondre amb molta amabilitat)

Quan em va arribar la proposta de traduir Una espia a la casa del'amor, d'Anaïs Nin, vaig quedar amb l'editor per parlar-ne davant d'una cervesa i vaig cometre l'error de sempre, l'error que a hores d'ara ja hauria d'haver après a evitar. Vaig fullejar una mica el text, vaig llegir una frase per ci per lla, la vaig traduir mentalment, vaig veure que el llibre no feia gaire embalum i vaig decidir que tot serien flors i violes. Aquesta tàctica de fullejar i decidir que les coses són senzilles m'ha ficat en un munt de merders al llarg de la meva vida professional, perquè aquestes coses no funcionen així i quatre frases espigolades no et donen la idea del que és un llibre. I traduir gairebé mai no és fàcil. 

I bé, em vaig equivocar: aquest llibret que teniu entre mans (o que hauríeu de tenir, si més no) m'ha portat molts més maldecaps dels que vaig intuir aquell primer dia, i, com passa sempre que un llibre tiba una mica la corda, m'ha portat a fer reflexions relativament abstractes sobre l'anglès i el català, sobre el geni de la llengua i totes aquestes coses que sonen molt romàntiques però que és evident que existeixen. Cal dir d'entrada que les dificultats amb què em vaig trobar (que si tot ha anat bé no han de ser perceptibles en el text final) no tenien res a veure la complexitat del vocabulari, que no era tal, i que sempre hauria pogut resoldre fent les consultes pertinents al diccionari, sinó amb la música de la frase. Si hagués de definir Una espia a la casa de l'amor amb una sola paraula diria que és un llibre arremolinat. Encara que sigui una novel·la i s'editi en una col·lecció de narrativa, el llibre no té una estructura narrativa diguem-ne clàssica o convencional. Hi ha una protagonista omnipresent, la Sabina, dona de múltiples amors. I l'autora no passa de l'un a l'altre d'una manera lineal; més aviat diria que cadascun dels homes de la Sabina és l'ull d'un remolí, d'un remolí que neix d'una primera escena descriptiva (i, encara que la narració no sigui el mode predominant en el llibre, Nin és una narradora excepcional, capaç de causar impressions molt vívides literalment amb quatre pinzellades, com podreu veure d'aquí a uns mesos també gràcies a Labreu Edicions) i després accelera i es va fent més i més abstracte, fins que arriba un punt que el llibre acaba sent una mena de reflexió arremolinada sobre el concepte de remolí, si tal cosa és possible. Però m'estic allunyant del que volia dir. El cas és que jo m'havia d'enfrontar a tots aquests remolins, en certa manera m'hi havia de capbussar seguint l'autora. I el que vaig descobrir és que l'anglès permet fer capbussades més llargues que no pas el català; exagerant una mica diria que l'anglès és un cetaci capaç d'assolir grans profunditats sense sortir a respirar, mentre que el català és una mena de... granoteta que ha de treure el cap força sovint a risc d'ofegar-se. És una cosa que havia intuït altres vegades i que té a veure amb la facilitat amb què l'anglès encadena gerundis i marques de simultaneïtat fins que arriba un moment que sembla que tot passi a la vegada i que res no tingui subjecte, però no us avorriré amb tecnicismes. El cas és que em vaig adonar que el repte consistia en intentar allargar les capbussades tant com pogués... sense matar la granoteta. L'havia de deixar grogui, a un dit de l'ofec, però la granoteta havia de sobreviure. Un cop vaig haver fet aquesta constatació, la traducció va començar a fluir d'una altra manera. 

Aquesta naturalesa arremolinada fa que Una espia a la casa de l'amor sigui un llibre profundament ambigu. Ho és pel que fa a les transicions entre els homes i les escenes, com explica la mateixa Nin en una imatge molt bonica: diu que sempre que la Sabina ha acabat d'explicar alguna cosa, quan s'adona que els oients (els lectors, en aquest cas) la segueixen i s'han fet una imatge mental del que està relatant, treu un esborrador enorme i elimina el que acaba de dir, fa que es perdin les juntures. Però aquesta ambigüitat no és només en simplement formal, també afecta al nucli fort del llibre. En aquesta novel·la, Anaïs Nin presenta la vida que ha decidit viure (perquè s'ha de ser molt ingenu per no veure lligams entre ella i la Sabina), una vida de multiplicitat, de rebuig a la noció d'amor únic i immutable, a qualsevol forma de confinament, i és evident que en certa manera s'hi reivindica, que defensa la seva manera de viure (i sé perfectament que els bons llibres no donen receptes per viure, però sí que s'interroguen sobre com s'ha de viure, quina és la millor manera d'omplir els quatre dies que ens han estat concedits a la Terra), però que a la vegada experimenta aquesta forma de vida amb una profunda sensació de conflicte; amb la necessitat de justificar-se, de ser jutjada, d'aconseguir una mena d'aprovació externa. La Sabina és valenta i audaç, però també està plena de dubtes, de pors, de temor al judici aliè, com d'altra banda suposo que és inevitable quan algú (especialment en aquella època, especialment en el cas d'una dona) decideix viure allunyat de les convencions. Una espia a la casa de l'amor és un llibre sobre l'hedonisme, però a la vegada és un llibre angoixat; és un llibre sobre una dona que vol ser lliure, gaudir plenament, però és un llibre nocturn... I lluminós, també, diria, tot i que la seva brillantor és més aviat la guspira que fa saltar una llum distant sobre una superfície metàl·lica, negra i brunyida.

Però me'n torno a anar molt lluny, i això últim ja no tenia res a veure amb la traducció. Per acabar, només voldria fer un petit esment a la col·lecció La intrusa i al seu capo, en Miquel Adam. Ell segurament no se'n recorda (en aquests mesos he tingut oportunitat de constatar que no té gaire memòria) però ens vam conèixer deu fer dos anys llargs. Era un dia que jo m'havia endut un disgust relacionat amb la feina (m'havien fet un lleig innecessari) i ofegava les penes al Canigó quan una amiga editora em va dir que uns metres més enllà donaven no sé quin premi i que hi havia barra lliure. Com no podia ser d'altra manera, em vaig alçar immediatament i vaig córrer cap allà. I tot just entrar em van presentar el Miquel, que estava molt nerviós perquè duia a la butxaca el primer llibre de la col·lecció de narrativa de Labreu, que tot just acabava de rebre. Jo coneixia i admirava Labreu com a editorial de poesia, però no tenia ni idea que s'haguessin llançat a editar prosa. Ell me'n va parlar en els seus termes habituals (com un suïcidi, vaja), i em sembla que es va alegrar de trobar algú tan interessat per l'editorial (i que unes copes després el va saber relacionar amb el seu alter ego blogaire). Sigui com sigui, de seguida em vaig adonar que darrere la retòrica suïcida i els presagis ominosos hi havia un entusiasta, és més, un mestre de l'entusiasme encomanadís. Aquell dia em va alegrar la nit (perquè, ho he de dir, jo no sóc especialment entusiasta ni eufòric) i recordo que vaig sortir d'allà desitjant de tot cor que la nova col·lecció tingués llarga vida i que el tal Dovlàtov els funcionés d'allò més bé. És per això que dos anys em fa tanta il·lusió ser aquí presentant un llibre d'aquella col·lecció que he tingut l'arremolinat plaer de traduir.

Vida pública

El traductor literari és, per definició, un ésser que viu a l'ombra, lluny dels focus que alguna vegada se centren en les obres i els autors que ha traduït. Aquesta ombra és justa i necessària, perquè traduir és escriure sota la pell d'un altre, però a vegades es fa tan espessa que ens acaba ocultant del tot. Molt de tant en tant, però, hi ha algun editor sensible que recorda la nostra existència, pensa en les hores que ens hem passat batallant amb el text que ha publicat i, amb bon o mal criteri, això ja no ho sé, ens deixa xerrar una estona en públic.  

I bé, els atzars de la producció editorial (ajudats per aquell senyor que matava dracs i una conjunció astral especialment favorable) han volgut que en els propers dies participi en dos d'aquests esdeveniments raríssims, en els quals intentaré infructuosament parlar una mica menys de pressa que de costum. 

Dijous 14 d'abril presentem Una espia a la casa de l'amor, d'Anaïs Nin, a la llibreria bar l'Horiginal. L'acte l'organitza l'admirable colla de Labreu, editors i fans de l'obra en qüestió, i tindrà lloc a dos quarts de nou del vespre.

Dilluns 18 d'abril participaré, al Museu del Modernisme Català, en una Trobada literària amb els traductors de Thomas Pynchon, juntament amb David Cañadas i Iñaki Tofiño (traductors d'A contrallum) i Marina Penalva (editora d'Amsterdam). Serà a les set de la tarda.

No cal dir que si us vaga de passar per qualsevol dels dos actes, hi sereu excepcionalment ben rebuts!

Una vida excèntrica (I)

Si alguna cosa ha donat continuïtat a la meva carrera com a traductor és la presència al faristol de casa, cada estiu, d'una novel·la d'Amélie Nothomb. Seva va ser la primera novel·la que vaig traduir (el llunyaníssim estiu de 2004, en col·laboració amb Nathalie Barbeta) i ara que ja fa temps que m'he anat decantant cap a la literatura anglosaxona, seves són les úniques novel·les que continuo traduint del francès. Aquesta regularitat ha estat possible gràcies a la fèrria disciplina amb què treballa l'autora, que ha afirmat en multitud d'ocasions que escriu tres o quatre novel·les l'any (curtes, perquè si no la cosa seria físicament impossible), en tria una i la publica, sempre la segona quinzena d'agost a l'editorial Albin Michel, que la va descobrir el 1992.

Les novel·les de Nothomb s'acostumen a classificar en dos grups, les de tema autobiogràfic i les que són estrictament de ficció. D'entrada, aquesta separació pot semblar una mica tosca, i havent-la traduït un munt de vegades, em veig capaç d'afirmar sense cap dubte que l'estil de l'escriptora no canvia gens d'una novel·la a l'altra, tant si ella n'és la protagonista com si no. Nothomb és una autora de frase curta i marcadament musical, sempre a la recerca de l'aforisme generalitzador i brillant. A banda de l'estil, tota la seva producció presenta altres trets compartits: un gust per l'exageració i les solucions dràstiques, un sentit molt fort de la puresa i una ànsia d'intensitat i concisió, per esmentar-ne només uns quants.

Però, per més característiques compartides que hi hagi, també hi ha diferències molt clares entre les novel·les autobiogràfiques i les de ficció estricta. En general, en les de ficció estricta, Nothomb tendeix a presentar una situació extrema i a anar tensant més i més el mecanisme narratiu. Aquestes novel·les presenten gairebé sempre una heroïna bellíssima, jove i intel·ligent, ja sigui com a protagonista principal o com a objecte de l'amor del protagonista. Són novel·les que volen ser fulgurants, i que convencen més o menys en funció de si s'accepta o no el seu punt de partida.

En contrast, les novel·les autobiogràfiques tenen un ritme narratiu molt més relaxat i combinen la seva intenció concreta (molt clara en cadascuna d'elles) amb el paper que representen en tot el cicle de la vida de l'autora. I és que la successió d'aquestes novel·les permet l'aparició del que per mi és la gran creació de l'autora: el personatge Amélie Nothomb. Aquest personatge reuneix moltes de les obsessions presents a les novel·les no-autobiogràfiques, però amb un tractament molt diferent: el fet que l'objecte de les seves exageracions sigui ella mateixa desencadena un efecte humorístic i distanciador molt eficaç, realçat per la convicció amb què l'autora manté que tot el que explica és cert (i no només poèticament cert, o essencialment cert, si no cert fins a l'últim detall, fil per randa). Nothomb no es presenta com una de les seves heroïnes de somni (paper que ocupa la seva germana) sinó que es fa objecte de múltiples invectives que l'humanitzen i que donen una altra profunditat a les seves veritats de fons, les mateixes que apareixen a les novel·les que ella no protagonitza.

El cicle autobiogràfic consta, de moment, de sis novel·les: Le sabotage amoureux (en castellà a Anagrama, en traducció de Sergi Pàmies), Estupor i tremolors (traduïda al català per Antoni Dalmau), Metafísica dels tubs (també traduïda per Antoni Dalmau, sense link), Biografia de la fam (traducció de Ferran Ràfols i Nathalie Barbeta), Ni d'Eva ni d'Adam (traducció de Ferran Ràfols) i Une forme de vie (encara no traduïda).        

Com que ja m'he allargat prou, deixo per a un altre dia el comentari sobre Biografia de la fam i Ni d'Eva ni d'Adam. Només diré que aquest últim és la traducció nothombiana que més he gaudit.

Animals destructors de lleis, de Ricard Salvat

Avui aprofito una efemèride trista (es compleixen dos anys de la mort de Ricard Salvat) per parlar d'un llibre que és alhora molt recomanable i molt il·lustratiu de part dels problemes que envolten la cultura catalana. 

Animals destructors de lleis és, des de molts punts de vista, una raresa. Per començar, és l'única novel·la d'un home que després es dedicaria en cos i ànima al teatre, una obra única i precoç: Salvat la va escriure amb només vint-i-quatre anys i li va servir per guanyar el premi Joanot Martorell de 1959. Dit d'una altra manera, Animals destructors de lleis permet intuir una trajectòria narrativa molt interessant que per un motiu o un altre l'autor va decidir no dur a terme. L'edició commemorativa del 50 aniversari que en va fer Meteora conté un pròleg on el mateix Salvat comenta breument les vicissituds que van envoltar la concessió del premi, la posterior edició del llibre, i la rebuda que li van dispensar algunes patums, ferides perquè un premi com aquell hagués recaigut en algú tan jove. Però em sembla que aprofundir massa en això no fa cap favor al llibre, i si per alguna cosa serveix és per constatar una vegada més les duríssimes condicions en què malvivia la cultura catalana en els anys de plom del franquisme, quan guanyar o no guanyar un premi equivalia a existir o no existir com a escriptor.

Perquè, convé dir-ho de seguida, Animals destructors de lleis és una novel·la estranya i atmosfèrica que es reivindica per si mateixa. El primer que sorprèn el lector és l'ambientació de la novel·la, totalment inusitada en la narrativa catalana: a grans trets, el llibre relata la vida de Sandre, un jove català que ha emigrat a Alemanya per treballar en una fàbrica i que mira de cultivar les seves inquietuds polítiques i culturals amb el poc temps lliure que li deixa la feina. Mentrestant, viu en una habitació llogada a casa d'una parella que el trasbalsa per la seva manera de viure, especialment la dona, Inge, amb qui té una relació carregada de tibantors sexuals. 

En gran part, Animals destructors de lleis és la crònica d'un desconcert. D'un desconcert múltiple, diria. Sandre no se sap avenir que els carrers alemanys siguin tan freds, tan iguals, que en aquell país sempre hi faci tant de fred; no entén que un poble que ha viscut una guerra tan dura de cop i volta es trobi tan lliurat al consumisme, que hi hagi parelles que es casin i visquin anys i anys junts sense tenir fills; es barreja una mica amb la bohèmia sense acabar-s'hi de lliurar i sempre amb una recança molt forta. És honest i autèntic en les seves inquietuds i jutja amb severitat i un punt d'encarcarament el que percep com a inautenticitats dels altres. Treballa a la fàbrica amb l'esperança idealista de conèixer el proletariat, immigrants d'altres orígens (els perses) però de seguida s'hi troba incòmode i descobreix la distància sideral que separa els obrers reals dels que apareixen als manifestos esquerranosos. En poques paraules, Sandre surt de la Catalunya grisa, pobra i moralment asfixiant del moment, es troba de cop i volta amb la vida europea de l'època i no pot evitar que (sent com és un ingenu, per més teoria que tingui al cap) tot plegat el deixi parat.

Per expressar el desconcert i el malestar que envaeixen el seu protagonista, Salvat fa servir un estil estrany, a la vegada clar i elusiu, racionalíssim però amb un punt vague i sensual. Un estil que funciona i acaba donant personalitat a la novel·la, tot i que, com era gairebé inevitable en aquells anys, especialment en la generació jove, educada completament a l'escola franquista, s'hi perceben un munt de vacil·lacions. Al pròleg hi diu que Espriu va corregir el llibre, o sigui que potser no totes les tries són del mateix Salvat, però a mi em sembla notar-hi una voluntat de fons de fer servir un català relativament natural que de tant en tant es veu engavanyat amb algun "car" dels que exigia l'època i alguna frase amb un ordre de paraules estrany, que (i ara faig literatura-ficció), potser Salvat hauria acabat eliminant si hagués continuat escrivint novel·les.  

Doncs bé, tenim una novel·la bona i interessant escrita per un jovenet de 24 anys... I tot d'un plegat arriba el silenci. Com és que feia tantíssims anys que no en parlava ningú? Jo mateix coneixia prou bé el "personatge Salvat", havia parlat amb ell alguna vegada i fins uns mesos abans que sortís aquesta reedició no tenia ni idea de l'existència de la novel·la. La transmissió cultural ha fallat de manera estrepitosa. Tan sobrats anem, de novel·les de mèrit? Ara m'esplaiaria molt més del que cap lector d'aquest blog estaria disposat a aguantar, però sovint he pensat que els lectors interessants en la prosa catalana pequem d'indolència, cometem l'error de llegir i defensar només les obres mestres inqüestionables, Mirall trencat i Incerta glòria, per dir-ne dues, o el Quadern gris, i que ens oblidem d'un grapat d'obres que potser estan un o dos graons per sota en quant a excel·lència literària, però que no deixen de ser notabilíssimes i que expliquen moltes altres coses que les nostres solitàries obres mestres no tenen temps ni ganes d'explicar. 

Uns dies després de la mort de Ricard Salvat es van reemetre diverses entrevistes radiofòniques que li havien fet (en recordo una a Catalunya ràdio i una altra a la Com), i en una d'elles Salvat explicava que Sebastià Juan Arbó, ebrenc com ell, li havia dit molts anys enrere que aquest país està condemnat a començar sempre de zero, que cada generació es veu obligada a tornar a començar la casa des dels fonaments, sense aprofitar res del que ha deixat la generació anterior.

Per desmentir-lo, potser podríeu llegir la novel·la.

El deute infinit

Jove traductora aclaparada per la feinada que se li ha girat

 
Si alguna cosa m'ha quedat dels meus anys d'estudiar ciències és la creença, molt menys estesa del que es podria imaginar, que els números signifiquen alguna cosa. I és per això que quan s'acosta aquesta època de l'any espero amb curiositat els extractes de vendes (que reben el nom irònic de liquidacions) que les editorials envien als autors i traductors dels seus llibres i que ens permenten fer-nos una idea, encara que sigui només aproximada, de la quantitat de gent a qui arriba la nostra feina.

Aquests extractes de vendes sempre porten sorpreses: llibres que no han fet soroll però que s'han venut relativament bé, llibres amb vendes negatives (les temudes devolucions), llibres que han patit unes mermes (sic) de 600 exemplars (m'imagino que vol dir que els han destruït, perquè dubto que els magatzems s'inundin tan sovint i em sembla complicat "perdre" mig metre cúbic de llibres), etc. En general, la mena de traduccions que he fet fins ara es mouen en xifres modestes i perfectament descriptibles. 

La ironia de les suposades liquidacions (en el cas dels traductors) és fruit d'una senzilla operació matemàtica: l'editorial t'informa dels diners que et corresponen en concepte de drets de traducció, en resta la bestreta que vas cobrar en el seu moment i obté un resultat (tret que hagis traduït un Harry Potter o alguna cosa per l'estil) invariablement negatiu. És a dir, sembla que l'editorial t'estigui dient que els deus mil, dos mil o tres mil euros... per cada llibre traduït! Per sort, tots plegats esperem que el teòric deute s'eixugui amb vendes futures, perquè qualsevol intent d'eixugar-los a còpia de treballar més només serivira per anar acumulant noves liquidacions negatives i enfonsar-te cada vegada més en l'espiral...

(Potser val la pena que m'expliqui una mica: en general, els traductors cobrem una determinada tarifa per pàgina en concepte de "bestreta dels drets de traducció"  --normalment un 1% del preu de venda sense Iva, tot i que el 0,5% tampoc és inhabitual--, i quan els drets generats per les vendes dels llibres compensen la bestreta comences a cobrar les liquidacions pertinents. A la pràctica, però, aquesta bestreta acaba sent un preu final, perquè els llibres gairebé mai no s'arriben a vendre prou per compensar-la, com a mínim en català.)

Però qui no es consola és perquè no vol, i aquest any em miro les xifres amb uns altres ulls. I ho faig gràcies a la Maria Bohigas, editora de club Editor, que en un article aparegut (i després desaparegut) al blog Criatures obstinades, deia, entre moltes altres coses igualment interessants:

El cas és que, a qualsevol país, aconseguir que un 0,01% de la població compri un llibre ja és un èxit. A França, aquesta fracció representa 6.000 lectors; a Catalunya en representaria 750, una xifra insuficient per amortitzar el cost d’un llibre traduït, suposant que tots aquests 750 compressin el llibre en traducció catalana i no castellana. No podem inflar el nostre públic potencial sumant-hi la població insular i valenciana perquè la realitat demostra que els llibres editats al Principat circulen escassament a València i les Illes —com tampoc circulen prou entre nosaltres els llibres editats a les Illes i a València.

Oh meravella! Gràcies al criteri del 0'01%, ara m'arriben extractes de vendes que m'haurien semblat precaris i penso, amb el cor eixamplat: "Mira, en qualsevol país, això ja és un èxit!" i quan les traduccions arriben al 0,02 o al 0,03% de la població la cosa pren un caire colossal, gairebé de fenomen mediàtic...

Traducció inversa (i 2)

 

 

 

En general, força millor del que m'esperava, tenint en compte el pes demogràfic i el grau de difusió de totes dues llengües. S'endevina un camí català-castellà-alemany-hongarès. Em repeteixo, però s'hi troba a faltar Rodoreda, que hauria de tenir com a mínim un parell o tres de títols a totes les bones llibreries europees. 

Traducció inversa

Passejar-se per una ciutat de llengua ignota pot tenir molts encants, però com a mínim una frustració la tens assegurada. Res de tornar amb les maletes plenes de llibres, res de perdre hores i hores remenant lleixes. I és aleshores quan l'autèntic fanàtic (que, evidentment, no deixarà d'entrar a cada llibreria més o menys atractiva que es trobi) s'entreté buscant autors de casa que estiguin traduïts i siguin visibles a les llibreries de, per exemple, Budapest.

I no n'hi ha gaires (ni Rodoredes ni Sales), però n'hi ha.