Canvi d'adreça

A partir d'avui mateix podeu trobar aquest blog a lamaquinadeferllibres.wordpress.com. Els continguts antics també hi estan disponibles. Disculpeu les molèsties. 

Presentació niniana

Ninians petits i grans: fa cosa d'un any, quan va aparèixer Una espia a la casa de l'amor, la petita i valerosa editorial LaBreu ja va avançar que la seva aposta per l'autora no acabava allà. Fidels a la seva paraula, ja fa dies que corre per les taules de novetats Dins d'una campana de vidre, un recull de relats de la que a la vegada s'assembla i no s'assembla a l'Espia. Però ara no és el moment d'esplaiar-m'hi: si el llibre us encurioseix, potser ens en voldreu sentir a parlar aquest dijous 1 de març, a la llibreria Pròleg, a les set de la tarda. Serem quatre a xerrar i procurarem que sigui entretingut. 

Us hi esperem!

   

On el dia dorm amb els ulls oberts, de Toni Pou

(El text que segueix és l'esquema sobre el qual vaig improvisar el dia de la presentació d'On el dia dorm amb els ulls oberts a la llibreria Proa Espais)

Elogi del curiós, o «On tu veus lo desert, eixams de mons formiguegen»

El primer tret de caràcter que se'm va fer evident quan vaig conèixer en Toni Pou va ser que es tractava d'un exquisit, d'un sibarita; un home amb múltiples interessos i habilitats, tan destre a l'hora de tocar la guitarra com a la de preparar un bon pollastre amb escamarlans o definir un punt amb un temible ―diuen― revés liftat. Però en Toni i jo ens vam conèixer en un entorn laboral en què de tant en tant calia omplir alguna hora morta, i deu ser per això que el que em més em va cridar l'atenció va ser la seva conversa, fluïda, capaç de passar àgilment de qualsevol dels seus viatges a  un llibre de Gombrowicz o Nabòkov (dèries compartides) o la selecció lituana de bàsquet dels Jocs Olímpics del 92. Com a bon exquisit, en Toni mirava d'identificar els plaers de la vida, i en gaudia amb una atenció inusual als matisos. Aquesta disposició d'esperit, per dir-ne d'alguna manera, és inseparable d'una certa sensibilitat i d'un gran amor pels detalls (el sibarita no és limita a apreciar els plaers senzills, hi troba modulacions, petites diferències, subtilitats), però sovint també va unida a una certa distància respecte de les coses, a una actitud contemplativa, un gaudir des de fora, sense embrutar-se les mans.

És per això que quan el Toni va tornar de la seva estada a l'Amundsen de seguida li vaig preguntar què pensava fer amb el material que havia anat acumulant. Com molts de vosaltres, jo vaig ser un seguidor atent de On el dia dorm amb els ulls oberts en la seva versió blogaire, i de seguida vaig tenir clar que la cosa no podia quedar allà. I no perquè consideri que els blogs no són una forma literària prou vàlida, ben al contrari. Però sé que els blogs, i més un blog com aquell, tan marcat per la durada i les condicions de l'estada, tenen seguiment mentre estan actius, i després es perden en la indiferència oceànica d'internet. El format llibre obliga una mica més, és més exigent, comporta un compromís més fort amb el que escrius. Tenia una certa por que l'exquisit ja hagués gaudit prou de les immensitats blanques i no sentís la necessitat d'estendre's més. Vaig quedar molt content quan en el decurs d'una trobada cervesera vaig constatar que els meus temors eren infundats i que aquells textos estaven destinats a ser un llibre. S'havia arremangat i pensava embrutar-se les mans. Vaig mirar d'esperonar-lo a posar-s'hi de seguida.

Perquè el que m'havia agradat del blog, i em segueix agradant del llibre, és la manera com mostra el mecanisme de la curiositat. La curiositat, cada vegada ho tinc més clar, és un do, un antídot contra l'avorriment, gairebé diria que és un ingredient indispensable de la felicitat. (La relació entre curiositat i humor em fascina, i potser hauria estat una bona manera de començar aquesta presentació, però ara ja és massa tard). Em ve ara al cap el conegut vers de Verdaguer: «On tu veus lo desert, eixams de mons formiguegen» i, tot i que Verdaguer no anava per aquí, em sembla una bona definició del que creu íntimament tot curiós. En aquest llibre, Toni Pou mostra una suma de curiositats, la seva i la dels científics que treballen al trencaglaç, capaços de interrogar-se per bacteris, fitoplàncton o la bomba de carboni allà on altres només hi veurien muntanyes de gel. En un dels primers capítols, l'autor es passeja per una ciutat lletja «com un polígon industrial», i observa que els edificis estan construïts sobre unes barres metàl·liques. Preguntant, descobreix que les barres són necessàries perquè el terreny més superficial, sotmès a una eterna successió de gelades i desgels, no és prou estable per fer-hi fonaments, i que les barres serveixen per «clavar» les cases més endins, al permafrost, la capa estable que no arriba mai a desgelar-se. El que era un poble lleig es converteix en una il·lustració de l'enginy humà en circumstàncies adverses. Una informació, una emoció, que s'hauria perdut si el passejant no hagués fet la pregunta indicada.

El llibre, però, no es limita a descriure la vida en un trencaglaç i les activitats científiques que s´hi duen a terme. També aprofita l'avinentesa per fer un relat de la conquesta del pol, de les expedicions temeràries i sovint suïcides que es van dur a terme durant el segle XIX amb un objectiu aparentment tan poc pràctic (tot i que, com bé explica, aquestes aventures no només buscaven la glòria, sinó que, com gairebé tot, tenien motius econòmics i nacionalistes) com ser el primer a trepitjar un un punt que no té res d'especial, tret del fet que en ell s'encreuen tots els meridians. I aquest relat fa aparèixer en tota la seva força una altre aspecte de l'autor (i dels seus personatges), la pulsió romàntica. Què hi ha de més romàntic que enfrontar-se a perills sense nom només per ser el primer a arribar a un lloc desoladíssim? En diferents moments, l'autor es refereix amb ironia al seu simulacre d'aventura, del que suposa ser en una terra inhòspita en condicions segures, i busca un tast de la vida àrtica autèntica mirant de parlar amb en Trevor, un excaçador prou enamorat del fred per creure que l'illa de Banks és un paradís.

No descriuré cap de les romàntiques aventures dels conqueridors del gel; són al llibre, i fareu bé de llegir-les. No crec que es pugui defensar de cap manera que On el dia dorm amb els ulls oberts contingui un retrat personal de l'autor ―a banda del comprensible rebuig que li inspira la idea de ballar salsa―, i estic convençut que en Toni s'estimaria més un parell d'hiverns àrtics sense reserves de vitamina C que no pas haver de parlar massa de si mateix, però em sembla evident que els dos trets de caràcter que he esmentat més amunt (la pulsió romàntica i el distanciament sibarita) hi són ben perceptibles. Són, també, dos dels motors de la ciència: ningú no hi va a parar si no el mou la passió per les grans preguntes, però la realitat de la recerca científica és una altra, molt més sistemàtica i tediosa, i l'única manera de persistir-hi és gràcies a una curiositat tenaç, sempre a l'encalç de l'esgarrifança que proporciona el petit descobriment, la nova possibilitat, la dubtosa teoria aparentment confirmada, que no farà sinó generar noves preguntes que posaran més llenya al foc de la curiositat.

Un últim comentari sobre la recepció del llibre ―encara en marxa, i per tant susceptible de canviar―. Els comentaris que he vist fins ara s'han centrat de forma gairebé exclusiva en la vessant heroica del llibre (la conquesta de l'Àrtic, interessant i molt ben explicada, però que es pot trobar en altres llocs) o, dit d'una altra manera, en el que té de més espectacular. I justament aquest llibre conté una advertència, una crítica prou incisiva contra aquesta manera de fer. Al Pol Nord s'hi duen a terme recerques importants i en bona part comprensibles (això últim és important) sobre coses que ens afecten. No parlar-ne per una absència d'espectacularitat, perquè costa de resumir en un titular, és una manera molt trista de perpetuar el divorci entre ciència i societat, i entre ciència i cultura, que aquest llibre mira de pal·liar.

*

Afegitó en el moment de penjar el post: Aquest llibre, que he vist créixer de prop, m'ha servit per confirmar que Morrissey s'equivoca quan canta allò de We hate it when our friends become successful. I  el lector maximalista potser pensarà: Triomfen? Tant s'ha venut, el llibre? O ho diu perquè li van donar un premi? No, no em refereixo a res d'això. Però proposar-se una cosa i acabar-la, embrutar-se mans i peus i xipollejar alegrement al fangar de la vida ja és una mica triomfar.

L'estiu sense homes, de Siri Hustvedt

L'ofici de traductor no és precisament font de grans privilegis, però de tant en tant, quan la conjunció astral és favorable, tens l'oportunitat de saludar algun autor que has traduït i admirat. És, almenys en el meu cas, un moment estrany: la traducció, pel que té de detallista, sovint t'acaba fent tenir la sensació que vius al cap d'una altra persona, que llegeixes el text tan a fons que trobes petits detalls reveladors. És, no cal dir-ho, una trobada molt asimètrica: un dels interlocutors coneix profundament l'obra de l'altre i té la sensació (enganyosa, suposo) de saber alguna cosa de la persona que hi ha darrere, mentre que, en el pitjor dels casos, l'altre amb prou feines sap que l'idioma al qual l'han traduït existeix. La situació obre un ventall de possibilitats que depenen molt de les condicions en què es produeixi el cara a cara: si és una conversa d'un parell de minuts enmig de moltes altres persones la cosa no passa d'una cordialitat sincera però una mica protocol·lària (dic sincera perquè els autors que he conegut són agudament conscients del fet que no saben català i es mostren invariablement agraïts amb qui els ha fet parlar en aquesta llengua), mentre que si tens oportunitat de xerrar-hi més estona i sense tanta companyia l'intercanvi pot arribar a ser força interessant.

En el cas que ara m'ocupa, la trobada amb Siri Hustvedt va ser en el format més advers de tots: tres minuts mal comptats després de la roda de premsa de presentació de L'estiu sense homes. Abans hi havia hagut un intercanvi de correus prou interessant que m'havia confirmat que Hustvedt pertany a aquella admirable tradició d'autors diguem-ne «professionals» que entén que el diàleg amb els traductors, l'aclariment de petits dubtes o matisos (amb un nivell de detall gairebé aclaparador, afegiria), forma part de la seva feina, i jo que l'hi agraeixo.

El cas és que, una mica per casualitat, vaig assistir a la roda de premsa de presentació de L'estiu sense homes, que em va interessar molt més del que em pensava. Siri Hustvedt és vehement i parla en tirades llargues, fins al punt d'oblidar-se que de tant en tant s'havia d'aturar per deixar parlar a la intèrpret. Va començar explicant la gestació de la novel·la, molt més breu que les dues anteriors: diu que el llibre va començar quan se li va fer present la veu de la protagonista, la Mia, i que després només la va haver d'anar seguint. Una veu enfadada, sarcàstica i profundament diferent de la seva que la va fer riure molt des de la primera frase. Em va sorprendre sense sorprendre'm: estic d'acord que en aquest cas la veu narradora és l'ànima de la novel·la, i havia detectat l'humor, és clar, especialment cap al final del llibre, però mentre traduïa el que vaig percebre amb més claredat va ser la crispació que també traspua. La protagonista, la Mia, és una dona de 55 anys que embogeix quan el seu marit li demana una pausa («La Pausa era francesa [...] i tenia una pitrera considerable»). L'han d'ingressar en un hospital, i un cop en surt se'n va de Nova York i torna al poble de Minnesota on va néixer a passar-hi l'estiu. I des d'allà escriu, escriu per entendre's i per desfogar-se. Surt tot: la frustració de veure's empantanegada en una història tan banal, tan tòpica, la sensació de no haver estat mai reconeguda, d'haver viscut esborrada pel seu marit, un eminent neuròleg a qui, entre moltes altres coses, ha ajudat a fornir-se d'una base filosòfica sòlida. És una veu que s'esbrava, una veu dolguda, irritada, de modulacions molt diverses i que sovint fa exhibició de la seva àmplia cultura, ja sigui en registres paròdics o per sermonejar el lector sobre el biaix masclista de la ciència o del cànon literari. A partir d'un cert moment, en els esclats de ràbia també s'hi percep una certa voluptuositat, un gust per la retòrica, i d'aquí sorgeix l'humor, que va impregnant el llibre i que el fa més lleuger en la seva part final. Però el llibre és complex, i ja dic que jo en el moment de traduir-lo no en vaig percebre la dimensió còmica amb la mateixa intensitat que l'autora o que part de la crítica (la Marina Espasa, per exemple). Sovint he constatat que la lentitud que comporta una traducció altera una mica la percepció lectora, atenua uns trets i n'exacerba uns altres, i deu ser per això que l'humor no em va aparèixer amb més nitidesa fins a les relectures posteriors a la primera versió... Però mentre jo pensava tot això Hustvedt continuava parlant, primer per definir el llibre com una «comèdia feminista» i després, afegint-hi un matís força important, per dir que el llibre era una reflexió sobre la comèdia. Hustvedt va ressaltar que les tragèdies i les comèdies de Shakespeare es diferencien gairebé únicament pel final: Romeu i Julieta acaba amb l'escenari ple de cadàvers; El somni d'una nit d'estiu, amb un grapat de casaments. La comèdia, va continuar, depèn d'on decideixis tallar la narració, del moment en què abaixis el teló; tot final feliç és provisional. També es va referir a les comèdies clàssiques de Hollywood com a una influència fonamental del llibre. La premsa es va quedar amb la referència al Little Women de Cukor perquè no hi surten homes, però el llibre pren com a model tot un seguit de pel·lícules que es coneixen com a «comèdies de recasament» (n'hi ha un bon grapat, i tenen un esquema gairebé idèntic: The awful truth, Històries de Filadèlfia, Lluna nova...).

La roda de premsa es va escalfar de cop i volta quan una periodista li va preguntar fins a quin punt L'estiu sense homes era un llibre autobiogràfic. Hustvedt va saltar: «N'estic farta, farta» (i aquí podem jugar a traduir: com diem en català I'm sick to death of it? N'estic fins al capdamunt? Fins al monyo? Fins als collons?). «Faci el que faci, tothom creu que és autobiogràfic». I després va apuntar una possible causa de gènere i es va preguntar si li feien aquella pregunta únicament perquè era dona. La periodista es va defensar dient que havia fet la mateixa pregunta al seu marit, i Hustvedt va respondre amb un «me n'alegro» i un somriure. Curiosament, però, havia estat l'editor castellà de Hustvedt qui en la presentació de l'acte havia apuntat la possible relació entre la novel·la i la vida de l'autora, presentant-la com un cas d'aquells en què no se sap ben bé on comença la realitat i on acaba la ficció. Hustvedt va donar arguments de moltes menes per al seu rebuig, des dels més circumstancials (la protagonista és baixeta i pèl-roja, i en canvi ella és rossa i altíssima, altres vegades havia escrit en veu d'home) fins a altres de més profunds («jo no parlo així!»), i va fer un gran defensa de la seva capacitat d'imaginació («tinc una imaginació formidable, m'és molt fàcil imaginar-me vides alienes»). Repreguntada pels periodistes, Hustvedt va admetre que hi havia algun personatge que sí que tenia una base real, o més ben dit que sabia d'on l'havia tret. Tot comptat i debatut, Hustvedt es va sumar a la versió que donen la majoria d'autors quan se'ls pregunta per aquesta qüestió: els seus llibres no són autobiogràfics, però estan construïts a partir del món que coneixen, dels temes que els preocupen, dels llibres que han llegit i, en definitiva, del que tenen al cap. (Obro un parèntesi: fa uns quants anys, quan Richard Ford va venir a Barcelona a presentar Acció de gràcies va dir tres coses molt senzilles que m'han quedat gravades i que potser són pertinents en parlar de Siri Hustvedt: en primer lloc, que els llibres sempre tracten sobre la vida; després, que a l'hora d'escriure el que li interessava no era la vida tal com havia estat, sinó la vida com hauria pogut ser; the road not taken, el camí que no havia agafat, les possibilitats albirades i no dutes a terme; finalment, Ford va comparar les seves novel·les amb caixes i va dir que en el moment de posar-se a escriure'n una mirava què tenia el cap i intentava construir una caixa prou gran per encabir-ho tot. Aquesta tercera idea és la que em remet amb més força a Hustvedt, una autora amb una sèrie d'obsessions evidents, amiga de la digressió, que fa caixes de diferents mides i colors per acabar parlant sempre d'uns mateixos temes. Tanco el parèntesi).

La roda de premsa va continuar i, en concordança amb la novel·la, Hustvedt va tocar un munt de temes més. Va parlar dels poemes que hi ha al llibre («la Mia és una poeta menor, i jo em veig amb cor d'escriure poemes menors»), de Jane Austen, de la desoladora crueltat adolescent, del rabiós present en què viuen els vells i finalment es va entretenir una mica a parlar sobre la diferència (bàsicament entre els sexes, però també entre vells i joves, per exemple, o entre els dos membres d'un matrimoni), que va definir com una altra de les idees claus del llibre. L'estiu sense homes ironitza sobre els estudis científics (o pretesament científics) que s'han dedicat a definir, acotar i explicar aquestes diferències, i acaba proposant un canvi d'òptica: potser la qüestió no és fins a quin punt som diferents, sinó la importància que atribuïm a aquesta diferència.

I, ja per acabar, què hi trobarà, el lector veterà de Hustvedt, en aquest estiu sense homes? Un llibre alhora molt semblant i molt diferent als que ja li coneixíem, semblant per al cap i diferent per a l'orella, semblant en els temes i diferent en la intensitat.

De moment deixem-ho aquí.

Presentació àrtica

No només de traduccions s'alimenta un lector voraç, i de tant en tant ens alegra saber que hi ha bons llibres que s'han parit aquí a la voreta. És més, tan a la voreta que en coneixem l'autor i hem pogut seguir de prop el procés de gestació. És el cas d'On el dia dorm amb els ulls oberts, obra d'en Toni Pou, home inquiet i exquisit i conversador de gran amenitat. Properament el trobareu comentat com es mereix en aquest mateix blog, però de moment deixeu-me anunciar només que demà el presentarem (sí, jo hi intervindré) a la llibreria Proa de Barcelona, a dos quarts de vuit de la tarda. Per aquells que no hagin sentit esmentar el llibre diré només que és una petita delícia, un relat fragmentari que pren com a excusa l'estada de l'autor a bord del trencaglaç Amundsen per entrellaçar històries sobre la conquesta del Pol Nord durant el segle XIX amb la descripció de les investigacions científiques que s'hi duen a terme avui dia, tot plegat amanit amb uns quants detalls de la vida en un entorn tan inusual.  

Si dubteu, llegiu els primers capítols del llibre aquí.

Us hi esperem!

La dona del tigre, de Téa Obreht

Ho vaig anar traduint primer amb una lleu sospita, després amb sorpresa i finalment amb admiració: però si aquesta escena sembla treta d'El mestre i Margarida! Si recorda la inoblidable arrencada de l'obra mestra de Bulgàkov! Vaig fer una mica de recerca i ho vaig confirmar: quan li pregunten per les seves influències, la joveníssima Téa Obreht (primera autora més jove que jo que tradueixo, molt més jove, de fet, cosa que suposo que d'aquí a poc ja no m'impressionarà) s'afanya a esmentar Bulgàkov. I Garcia Márquez, i Andrić, també, però jo en aquell moment només hi veia Bulgàkov, la gosadia que cal per emmirallar-s'hi tan clarament als 25 anys i el talent necessari per sortir-ne indemne. Perquè el fragment en qüestió (que no descric per no aixafar la guitarra lectora) em continua semblant, uns mesos més tard i després de múltiples relectures i reescriptures, el moment més brillant d'una molt notable primera novel·la.

Téa Obreht, jove com és, ha tingut temps de rodar món. Va néixer a Belgrad, hi va viure fins que va esclatar el conflicte i després va marxar amb els seus avis i la seva mare a Egipte, des d'on s'acabaria traslladant als Estats Units, on viu actualment. Aquesta trajectòria és ben palesa a La dona del tigre, escrita en anglès però situada als Balcans, que n'acaben sent els protagonistes últims. Uns Balcans reduïts a l'essència, despullats de referencies concretes, amb un cert aire mític, que l'autora recrea hàbilment en tota una panòplia d'històries que barregen elements realistes i fantasiosos i que d'una manera o una altra acaben convergint en els dos personatges principals, la narradora i el seu avi, metges tots dos. La narració, concebuda en forma de mosaic, ens porta del llogaret perdut a les muntanyes on es va criar l'avi, dominat per pors i supersticions especialment intenses arran de l'aparició del tigre del títol, fins al poble de l'«altra banda» on la narradora i la seva amiga Zóra van a vacunar uns nens a qui «els seus» soldats han deixat orfes, passant per la Ciutat amenaçada i després bombardejada, on la gent reacciona de manera sorprenentment festiva i on és inexplicablement difícil aconseguir un bon crani per fer pràctiques mèdiques.

De forma inevitable, el conflicte i la mort planen constantment sobre la novel·la, però Obreht té l'encert de no descriure mai l'horror, de deixar-lo latent i situar la narració sempre un moment abans o després, a la recerca de detalls reveladors. La dona del tigre és una novel·la sobre com es comporten els humans davant la imminència d'un conflicte, i sobre com i en quina mesura se'n refan un cop ha passat. I qui diu conflicte diu mort: el text contraposa constantment les diferents maneres d'entendre i afrontar la mort, ja sigui amb la càrrega poètica heretada dels costums ancestrals o amb la racionalitat científica d'un metge, i també s'interroga sobre si és una sort o una desgràcia, si val més saber que s'acosta o desaparèixer sobtadament, sobre el valor, crucial o negligible, dels rituals funeraris.

Més enllà de tot això, La dona del tigre és un cant a una terra ferida i profundament contradictòria, però vital, colorista i absorbent. Un llibre amb zones fosques, però essencialment lluminós, amarat de la felicitat de narrar i d'una profunda estimació per allò que explica. Amb alguna reiteració, potser, però amb moments fascinants. La presentació en societat d'una autora que caldrà seguir de totes totes.

*

El llibre, acabat d'arribar a les llibreries, ja ha cridat l'atenció a com a mínim dos lectors de luxe, Enric Sòria (ajustadíssim, com sempre) i Jordi Puntí (que en parla més de passada). Per a la petita història de la traducció catalana, crec que puc afirmar sense dubtes que sóc el primer a publicar dues traduccions consecutives amb la paraula tigre al títol. What are the odds?

Títol: La dona del tigre

Autora: Téa Obreht

Editorial: Angle Editorial

Traductor: Ferran Ràfols Gesa

Data de publicació: Octubre de 2011

Això del català, d'Albert Pla Nualart (2)

Si fa unes quantes setmanes vaig començar parlant d'Això del català pel final, és a dir, pel recull d'articles que tanca el llibre, és perquè em sembla la manera més sana i profitosa de llegir-lo. Sana perquè evita un enfrontament o una adhesió viscerals, apriorístics, basats en criteris ideològics i no lingüístics. I profitosa perquè, pel que fa a la llengua, i aquí em baso en la meva experiència, és la batalla diària amb un reguitzell inacabable de casos concrets el que permet passar al raonament més general i, un cop fet el pas, posar-lo constantment a prova. Però això no treu que sigui la primera part del llibre, «Per una normativa del segle XXI», la que conté la tesi forta de Pla Nualart i la que ha aixecat més polseguera en determinats ambients.

En aquesta primera part, l'autor mira d'exposar les raons que fan necessària una revisió de la normativa. Parla de la paradoxa que suposa el fet que les escoles ensenyin unes combinacions de pronoms febles que els alumnes constaten que no fa servir ningú, ni al carrer, ni als mitjans de comunicació, ni (últimament) als llibres. De fet, ni tan sols les fa servir el professor de català en la seva parla espontània. Parla de la sensació d'irrealitat que això transmet, i de com aquesta sensació contribueix (tot i que no justifica) a la desoladora deixadesa lingüística de la gran majoria de catalans. Descriu els problemes amb què s'ha d'enfrontar qualsevol que ensenyi llengua (catalana o qualsevol altra) tant a primària com a secundària, i el fracàs que suposa el fet que un munt de llicenciats que han fet tot l'ensenyament en català siguin incapaços de redactar tres paràgrafs perfectament normatius. Insisteix que hi ha aspectes concrets de la normativa que generen errors sistemàtics, fins i tot en el cas d'articulistes o periodistes, de gent que viu d'escriure. I arriba a la conclusió que potser valdria la pena revisar-los.

Abans d'enumerar-los, però, Pla Nualart fa un llistat dels obstacles que dificulten la reforma, i posa un esment especial en la descripció de determinades actituds lingüístiques. I aquí, cal dir-ho, fa una mica de sang. Fa sang en la seva antològica definició del que és un mestretites («una versió molt nostrada del pedant», algú que «que viu en la consciència del pecat», que sent «una gran satisfacció quan tot és molt complicat» i que pateix «aquella inseguretat del pobre d'esperit que necessita un dogma, una autoritat i un reglament perquè no se'l mengi de viu en viu la pròpia sensació de petitesa»), en la seva crítica a la «lentitud exasperant» amb què treballa l'IEC i en la caracterització de la fe religiosa amb què certa gent contempla la normativa fabriana, talment com si fos una veritat revelada. Es nota que el tema li cou i que s'ha hagut d'aguantar en un munt d'ocasions, com tot aquell que alguna vegada ha començat una conversa mirant de resoldre una frase amb un gir no normatiu que li sembla útil i adequat al context i l'ha acabada amb la sensació de trobar-se davant d'un consell de guerra, acusat d'alta traïció, de vendre's la llengua i la nació catalana per quatre rals. Pla Nualart sap de què l'acusaran, i té l'encert de no defensar-se'n explícitament en gaires ocasions. Quan ho fa, però, mira de ser clar i eloqüent, i s'esforça (inútilment?) a dir exposar els seus punts de vista de la manera menys tergiversable que pot. Succintament: «Crec que s'ha de plantar cara a la interferència fins a les últimes conseqüències, és a dir, que no n'hem de deixar passar ni una. I crec que no fer-ho és entreguisme suïcida. [...] Ara bé: no és interferència allò que ha penetrat tan endins a la llengua que ja forma part de la seva estructura. No ho és allò que, tenint un origen castellà, s'usa des de fa molts anys, ningú ho sent com a castellà i expressa de manera més clara i funcional que qualsevol altra forma el que volíem dir. [...] Sobretot, cal acabar d'una vegada amb aquesta confusió absurda que fa creure que alguns punts artificiosos de la normativa són més catalans, més genuïns, que el que la gent diu. I que qüestionant-los donem barra lliure a la màniga ampla.»

També en paraules seves, Pla proposa la «crucial decisió estratègica de canviar les trinxeres de lloc», i més endavant, que «deixem de desgastar-nos en batalles inútils». Que ens centrem en les batalles que podem guanyar, que la discussió entre «l'hi dic» i «li ho dic» corre el perill de quedar sepultada per l'esgarrifós i cada vegada més present «s'ho dic». Recorda la reforma fabriana es va fer amb una sèrie de premisses ideològics (intentar recrear la llengua tal com hauria estat sense els llargs segles de decadència, establir una llengua que no és reflex de cap dialecte concret sinó que consisteix en un conjunt de formes triades de cadascun d'ells) i que Fabra mateix la concebia com una proposta que caldria revisar un cop s'hagués vist si el gruix de parlants l'havia feta seva. Per dir-ho d'alguna manera, Fabra va fer un vestit (un trajo?) amb quatre parracs, se'n va sortir tan bé que el vestit ha fet patxoca durant tots aquests anys i encara en fa, tot i que ara, un cop l'hem dut a tot arreu i hi hem fet contorsions de tota mena, se'ns fa difícil ignorar que el vestit tiba una mica quan intentem fer determinats moviments i que comença a ser hora de refer quatre costures per poder-nos-hi sentir més còmodes.

Acabo l'apunt (encara en vindrà un altre, menys perifràstic) sense fer esment de cap dels punts que Pla considera que cal revisar. Ho faig perquè són al llibre, evidentment, però sobretot perquè no em sembla tan important la forma final que prengui la norma del canvi i caiguda de preposicions com el debat públic sobre les actituds que acompanyen la norma. Un debat que ajudi a aclarir una mica els conceptes, a separar els debats, a parlar del que volem parlar, que és de llengua. Que es plantegi quin valor donem al català natural i a la intuïció lingüística, i que serveixi per aconseguir que un detall sintàctic sigui això, un detall sintàctic, i no una mesura del compromís nacional. Si aquest debat públic es produeix, potser veurem que en molts casos les trinxeres ja fa anys que han canviat de lloc, que entre els professionals de la llengua hi ha un consens més ampli del que pot semblar, i que només cal que l'autoritat competent ho faci oficial, miri d'aturar el foc amic i enviï més efectius al front real. 

No era això (o la Setmana del Llibre en Català)

Fa cosa d'un mes, sota un sol que estavellava les pedres i convertia les pagines blanques en miralls encegadors, vaig repetir un ritual que en la seva forma primigènia data de cap allà l'any 84 o 85, quan hi vaig anar amb l'escola, i que potser una dècada més tard vaig començar a seguir per voluntat pròpia: la visita anual (tristament interrompuda l'any passat, ho he de dir) a la Setmana del Llibre en Català. Si recordo aquella primera visita és gràcies a un adhesiu que deia «A Sants, una setmana. A la llibreria tot l'any» i que, resistent a qualsevol intent d'arrencar-lo, va perviure un parell de lustres al capçal del meu llit. Segons les estadístiques oficials, vaig ser un dels 70.000 visitants de l'edició d'enguany. Segurament vaig ser un dels més decebuts. 

El que em vaig trobar era bonic i agradable: casetes de fusta enmig d'un parc, un programa ben farcit d'activitats, força novetats exposades i molts llibres infantils. Però, malgrat els esforços puntuals d'alguna parada (1984, Laertes...)  no era el que buscava, no era l'esperit de les velles Setmanes de les Drassanes, d'aquelles edicions que se celebraven al febrer i que, segons repetien els diaris un any rere l'altre, suposaven el tret de sortida de la campanya de Sant Jordi. En aquella època, l'objectiu de la Setmana era exposar tot el catàleg viu de l'edició en català. Això és dir molt, i no es complia al peu de la lletra, però la mostra que hi trobaves era molt representativa i sempre t'hi enduies alegries insospitades. I era precisament aquesta idea de fons el que feia que la Setmana fos una cita ineludible, perquè com he mirat d'explicar en aquest mateix blog en diverses ocasions, el llibre en català té moltes dificultats per aguantar a les llibreries més enllà dels primers mesos. Les vendes són escasses, les edicions en butxaca triguen a sortir, si és que ho fan, el ressò mediàtic s'obté sempre per edició interposada i un grapat d'altres motius que ja he explicat i que tornaré a explicar mil vegades, perquè són el pa nostre de cada dia, fan que tot d'esforços valuosos es perdin de la manera més trista. Costa Déu i ajuda constituir un fons digne de tal nom, és a dir, una tria de llibres «d'actualitat permanent» que haurien d'estar sempre a disposició del lector en una bona llibreria. És la maledicció que ens impedeix posar mai una pedra sobre l'altra i ens condemna a començar des de zero més o menys set vegades per cada òrbita del cometa Halley.

La vella Setmana del Llibre no podia fer gran cosa per canviar aquest estat de les coses, és evident, però empenyia en direcció contrària. Tenia un sentit cultural fort i servia per recordar que el món no s'acaba (o, més ben dit, no ha començat) amb l'últim llibre que toca llegir per estar al dia. Potser les moquetes grises de Drassanes no podien competir amb el sol espaterrant del Parc de la Ciutadella, potser la concurrència hivernal no era tan abundant com ara que s'aprofiten les escorrialles de la manifestació de l'onze de setembre, que se suposa falsament que és un públic captiu, però és que no es tractava d'això.

Vagi per endavant que, per més que em dolgui, puc imaginar els motius del canvi, i els puc entendre. Potser la Setmana tal com era no era sostenible, potser els presumptes llibres de fons han passat per la guillotina i ja no existeixen. Potser, en un context de crisi duríssima, cal assegurar la màxima facturació amb la mínima despesa possible. Tant és, ho entenc. El que em costa més de pair és que, amb les honorables excepcions de rigor, tothom faci veure que no se n'adona, que no veu que en aquesta bugada hi hem perdut tot un joc de llençols. M'irrita la voluntat de mirar només les coses que funcionen (que si Pa negre, que si la col·lecció Bernat Metge de l'Ara, molt lloables totes dues) i desviar els ulls quan les coses s'aprimen o es buiden per dins. Que se centri el debat en si la Setmana ha de ser a la plaça Catalunya, a la Ciutadella o a Drassanes. Que es justifiqui el volum de vendes en funció de si l'emplaçament és més o menys cèntric. Exagerant una mica, sembla que les casetes de fusta hagin de servir perquè un grapat de gent s'hi passegi, i constati amb satisfacció que sí, que tenim una industria editorial potent i que el català és una llengua de cultura tan vàlida com qualsevol altra. Però és que això segon ja ho sabíem i només un cofoisme estúpid pot rabejar-s'hi eternament. Perquè la indústria editorial funcioni només cal que la gent compri llibres, i les novetats ja fan el fet. Però els llibres no viuen sols, es relacionen infinitament entre si, es recombinen a mesura que vas afegint lectures i produeixen efectes nous. La vida lectora és una carrera de fons i si només t'alimentes amb sucre t'esgotaràs aviat. 

Cal que fem un rèquiem per la carn.

Biografia de la fam (o, una vida excèntrica II)

Sense que calgui parlar de complexes arquitectures narratives ni de grans trencaclosques, hi ha una colla d'indicis (referències mútues entre les novel·les, personatges episòdics que després es fan centrals) que fan pensar que la ficció autobiogràfica d'Amélie Nothomb segueix un pla preconcebut. Algú podria dir que no n'hi cal cap, de pla, que és la pròpia vida de l'autora la que proporciona les línies mestres dels seus llibres, però probablement seria pecar d'ingenu. Perquè escriure sempre és triar, i en aquest cas triar quins episodis cal narrar i quina forma és la que més els convé. I per això parlo de «ficció autobiogràfica»: no perquè posi en qüestió la veracitat del que ens explica (Nothomb sempre ha mantingut que tot és rigorosament cert), sinó perquè tot i estar escrites en primera persona per un personatge que es diu com l'autora, les obres autobiogràfiques d'Amélie Nothomb estan concebudes com a novel·les i no com a memòries ni llibres de records.

Però torno al que volia dir. Si, més modestament, pensem en el conjunt de la narrativa autobiogràfica nothombiana com una paret, una paret antiga i feta de pedres una mica irregulars, no tinc cap dubte que la Biografia de la fam en seria l'argamassa. La resta de novel·les serien les pedres o maons: són sòlides i ben definides, tracten períodes molt concrets de la seva vida, sovint lligats a un determinat tema central. I, com els maons que són, encaixen, encara que sigui imperfectament. Metafísica dels tubs descriu els primers tres anys de vida de l'autora i transcorre al Japó. Per tant, encara que la data de publicació digui el contrari, va abans que El sabotatge amorós, situada a la Xina quan l'autora té entre cinc i vuit anys. Estupor i tremolors i Nid'Eva ni d'Adam encara encaixen millor: descriuen exactament el mateix període (el seu retorn al Japó als 21 anys) però centrant-se en àmbits diferents, una desastrosa experiència laboral en el primer cas i la primera història d'amor mínimament reeixida de la seva vida en el segon. I entre tots aquests maons hi ha la Biografia de la fam, un llibre singular, l'argamassa que omple els espais buits i dóna consistència i unitat a la paret. Des d'un punt de vista purament estructural, Biografia de la fam fa de ciment perquè és l'únic llibre que s'allarga en el temps i perquè entra en contacte amb la resta de novel·les esmentades, sempre evitant de reiterar el que ja ha explicat anteriorment. Però l'argamassa és també conceptual, perquè en aquest llibre Nothomb parla de la fam, de la fam insaciable que l'autora considera l'element decisiu i aglutinador de la seva vida. Una fam que no és només de menges, és clar: «Hi ha cap fam del ventre que no sigui indici d'una fam més generalitzada? Per fam entenc aquesta esgarrifosa mancança de l'ésser en si, el buit turmentador, l'aspiració no tant a la utòpica plenitud com a la simple realitat: allà on no hi ha res, imploro que hi hagi alguna cosa». I, emulant Flaubert, proclama: «La fam sóc jo».

La fam és ella, doncs, i aquesta és la seva biografia. Una biografia que, rere el que pot semblar una simple enumeració de passions, amaga ritmes complexos. D'una banda, la cadència dels quatre passos: descobriment meravellat, fam insaciable, rebuig del món exterior, ocultació. Li passa amb tot: amb el sucre, amb la xocolata, amb l'alcohol, amb l'aigua, amb la lectura. Com si seguís el famosíssim Enivrez-vous de Baudelaire, la Nothomb nena busca sempre el plaer (l'estadi diví), se n'emborratxa i no en té mai prou. El sadollament és impossible, sempre hi ha algú que demana mesura i que fa imprescindible el secret. A aquest ritme principal cal afegir-hi el que es deriva de la itinerància laboral del seu pare, culpable de l'alternança entre els llocs d'èxtasi i els de consternació. Del Japó i de Nova York en gaudeix a cor què vols; són llocs on el plaer és fàcil d'aconseguir. Però aquests períodes de plenitud i embriaguesa van seguits de les respectives davallades: les gàbies, Xina i Bangla Desh. Cada desplaçament la porta a conèixer nous plaers: la fam canvia de forma. Però la Biografia de la fam s'explica encara millor per mitjà del tercer ritme, el més lent i devastador: el biològic. Nothomb, que als tres anys es considerava divina, veu la infància com un moment de plenitud i la creixença com una degradació, com una expulsió del paradís. Mentre és petita té el plaer a l'abast de la mà, cosa que no fa minvar mai la fam però que permet lliurar-se a un gaudi quasi perpetu. Els plaers no li fan cap mal, ni el seu sorprenent alcoholisme infantil ni els excessos amb el sucre. Però la plenitud s'anirà esquerdant de mica en mica: els plaers cada vegada costen més de satisfer, depenen del caprici dels altres i no només del seu. S'acosta l'adolescència, i la narració interior que sempre l'havia acompanyada es transforma en una veu hostil. El cos es rebel·la: creix un pam, li surten els pits (que mira de cremar-se), sent desig per un noi. El seu món es disloca i té fam de cataclisme. I és llavors quan pren la decisió de no tornar a menjar.

Tret de la seva eterna reticència a parlar de sexe, enlloc no es percep tan bé el cantó pudorós d'Amélie Nothomb com quan parla de la seva anorèxia. Un pudor que, venint d'algú que ha escrit un grapat de llibres sobre si mateixa, només es pot qualificar de paradoxal. Arribats a aquest punt, al moment crucial en què decideix desobeir la fam, els capítols es fan breus, el·líptics, el devessall d'anècdotes s'estronca. Nothomb ja ha apuntat indicis de l'odi que sentia pel seu cos, però no s'allarga en consideracions psiquiàtriques ni psicològiques. Però, a diferència de la seva relació infantil amb l'alcohol, va deixant frases doloroses i reveladores. Diu: «Després de dos mesos de dolor, el miracle finalment va produir-se: la fam va desaparèixer i va deixar pas a una alegria torrencial. Havia matat el meu cos. Vaig viure-ho com una victòria espaterrant». I, una mica més avall: «Aquesta manera de viure [...] em mantenia en una era glacial en què els sentiments ja no creixien. Va ser un descans: vaig deixar d'odiar-me». I rebla el clau: «En realitat, em trobava en el paroxisme de la fam: tenia fam de tenir fam».

Però se'n surt. El cos es rebel·la, no es vol rendir. I en algun moment de la recuperació comença a escriure. I l'acte físic de l'escriptura l'ajuda. Ella mateixa estableix una relació reveladora: la mateixa Llei (la majúscula és seva) que la comminava a deixar de menjar la forçava a repassar mentalment cada dia la pel·lícula de la seva vida. Costa no veure-hi el ferment dels llibres futurs, de la ficció autobiogràfica nothombiana. Construïda, ja ho dèiem, amb l'argamassa de la fam.

*

Biografia de la fam va ser la meva tercera traducció professional, i des d'aleshores ençà han passat tantes coses (una trentena de traduccions més, per exemple) que em sembla que ja en fa mitja vida. En aquesta ocasió, com en la «meva» primera Nothomb, Antichrista, vaig comptar amb l'inestimable col·laboració de la Nathalie Barbeta, la francesa bilingüe que tothom voldria tenir al costat quan mira d'avaluar la dubtosa equivalència entre dos girs. La traducció a quatre mans va comportar un munt d'hores de conversa i de discussió apassionant i constructiva (val a dir que en aquella època la meva subsistència no depenia de les traduccions i que em podia permetre una parsimònia que ara em sembla impensable). Rellegida ara, m'alegro de constatar que el criteri general que segueixo no ha variat gaire, tot i que s'ha fet una més sistemàtic i s'ha anat enriquint amb les eines que només l'experiència pot donar.

Títol: Biografia de la fam

Autora: Amélie Nothomb

Editorial: Empúries

Traductors: Ferran Ràfols Gesa i Nathalie Barbeta

Data d'edició: Febrer del 2006

Celebrem-ho tot!

Un dels efectes secundaris de les vacances que he fet aquestes últimes setmanes (que per una vegada a la vida han estat vacances del tot, sense feinetes per fer a hores lliures ni últimes revisions ni correus ni comentaris ni posts) és que el blog no s'ha fet ressò de dues dates assenyalades del calendari, el dia de Sant Jeroni (patró dels traductors) i, més modestament, el primer aniversari d'aquest blog.

Pel que fa a Sant Jeroni, em sap greu no haver pogut participar en cap activitat, i com que ressenyar-les a pilota passada no té massa sentit, em limitaré a dir que la reivindicació de la traducció literària em sembla més necessària que mai ara que la crisi que ens assola obliga els editors a centrar esforços en els llibres més fàcils de defensar, que són els d'autor català. No cal exagerar, no estic avisant del risc d'una extinció sobtada de les traduccions, però potser val la pena insistir en la importància de tenir, en català, el bo i millor del que s'escriu arreu del món, de no conformar-nos mai a tenir una cultura d'àmbit estrictament domèstic. Entre d'altres coses, perquè estic convençut que l'existència de bones traduccions contribueix a crear l'humus necessari perquè la creació en català sigui més rica, diversa i saborosa.

Pel que fa a l'altra efemèride, l'aniversari del blog, veure que el temps ha passat tan de pressa només em fa venir ganes de posar-m'hi amb més força i regularitat. Un any i escaig després dels tres posts amb què vaig engegar el projecte puc dir que els dubtes que durant molt de temps em van impedir posar-m'hi ara em semblen absurds: de moment, el blog només m'ha portat satisfaccions. Té l'audiència que té, que no sé si és molta o poca, però cada vegada més tinc la sensació que el blog arriba a qui ha d'arribar. A més a més, amb els mesos he vist que convé no fer valoracions precipitades. Més d'una vegada he tingut la sensació (per l'absència de comentaris o pel nombre relativament reduït de visites) que un post havia passat totalment desapercebut, i al cap de moltes setmanes una trobada casual o un correu m'han fet evident que hi havia com a mínim una persona que no només se l'havia llegit amb molta atenció, sinó que el recordava i que l'havia tingut en compte per a una o altra cosa. I això és una gran alegria, perquè els comptadors de visites no en diuen res, de quanta gent es limita a seguir un enllaç i quanta es llegeix veritablement les entrades. La motivació inicial del blog era bàsicament la de tenir un lloc on esplaiar-me, on verbalitzar les impressions i reflexions provocades per la pràctica de l'ofici, perquè a vegades resulta una mica frustrant barallar-te amb un text durant una colla de setmanes i en acabat lliurar-lo i trobar-te amb un «Rebut, gràcies!» com a única resposta. Que algú hi dediqui una mica d'atenció «de qualitat», si se'm permeten les ínfules, és més del que havia gosat esperar.

Dit això, em fa una mica de basarda veure que sóc tan lluny d'on em pensava que seria. Quan vaig començar el blog tenia clar que volia desenvolupar com a mínim quatre fils temàtics, i que a poc a poc miraria de trenar-los en un discurs relativament unitari. Dotze mesos més tard, d'aquests quatre fils només n'he treballat un i mig i la trena està tota per fer. Al blog hi ha massa posts anunciats i no fets, continuacions que tinc mentalment molt clares però que no he trobat el moment per escriure. Ja vaig anunciar des del primer dia que aquest blog seria intermitent, perquè és el màxim que puc garantir amb la mena de feina que faig, però les pauses han estat més prolongades del que m'hauria agradat. Sense prometre res, aquest any miraré d'anar una mica menys a batzegades.

I com és de rigor, voldria expressar el meu agraïment més sincer a tots els que heu anat passant per aquí, especialment durant les setmanes de sequera. Aquest vespre mateix em prendré un gintònic (qui sap si dos) a la vostra salut!

Festa Estellés

En el moment de sumar-se a un homenatge, a l'homenatge a un poeta admirat, sempre existeix la temptació de voler ser original, de triar-ne els versos que creiem que els altres no triaran, de proclamar als quatre vents que tenim el paladar fi i que en tot hi veiem subtileses. No ho faré avui per parlar d'Estellés, entre d'altres coses perquè no puc. Conec força poemes d'Estellés i és un dels poetes que m'arriben. És clar, sec, amarg, sonor. Feroç, sí. Aspre. Però jo sóc un lector de poesia una mica peculiar: estableixo relacions fortes amb uns quants poemes, me'ls aprenc de memòria i hi penso sovint. Però són pocs. Miro de portar-los a dins i donar-los temps perquè em treballin. És un mètode com un altre, però demana una concentració, una intensitat de lectura i una disposició d'esperit que no sempre tinc. Voldria, oi tant que voldria, dedicar-hi molta més energia, però de moment sembla que estic condemnat a viure entre llacunes colossals, parcialment compensades per la intensitat d'alguns amors. 

Però m'estic allunyant del que volia dir. Quan dic que Estellés m'agrada, que m'agrada molt, em refereixo sobretot al Llibre de Meravelles. I no perquè la resta no em convenci, només faltaria, sinó simplement perquè no la conec prou. Tinc un parell d'antologies a casa (una d'elles, Mort i pam, feta per la seva filla i molt apreciable) que em serveixen per constatar que Estellés m'agrada més enllà d'aquest llibre. Però el cas és que fa uns anys, l'entusiasme pel Llibre de Meravelles em va portar a buscar més llibres, La clau que obri tots els panys, Hotel París, Donzell amarg, qualsevol dels llibres que les fonts pertinents m'indicaven. No els vaig trobar. Hi havia, això sí, algun volum escadusser de l'Obra Completa que li ha publicat de l'Editorial 3 i 4, i no justament els que buscava. D'aleshores ençà, de tant en tant m'acosto a les lleixes de poesia i hi busco llibres d'Estellés, amb poquíssimes alegries. 

I això que Estellés és un poeta que ho té tot per ser popular. Es bo i profund, és comprensible a la primera (que no és el mateix que dir que s'esgota amb una sola lectura, és clar). És sensual, directe i canta la vida, sovint amb un punt de solemnitat que impressiona. La seva música atrau de seguida. Ho té tot, en definitiva. I, per més que justament avui pugui semblar que és un poeta molt present a la memòria col·lectiva (oh, internet, salvadora de minories!), diria que Estellés continua sense ser prou conegut. Si ho fos, seria sempre a les llibreries, qualsevol dia de l'any, de dalt a baix del país que parla llengua en què ell escrivia. Hi hauria com a mínim els seus llibres més importants, en edicions barates i atractives. I no es així. El lector potencialment interessat en Estellés ha de passar de l'antologia breu a l'obra completa, agafant embranzida i d'un sol salt. I això, que amb Vinyoli funciona, amb Estellés i els deu volums de l'obra completa potser és demanar massa.  Al lector se l'ha de cuidar, i em sembla que aquí els editors tenen camp per córrer. Algú s'hi anima?

I ara sí, un poema, un de molt conegut, potser és el que més em commou: 

PER EXEMPLE

                                                                                                                                             Entre aquests dos estats és tot lo poble

                                                                                                                                             e jo confés ésser d'aquest nombre

                                                                      Ausiàs March

               Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,

               com no ho foren abans els tres anys de la guerra,

               per a tu i per a mi, per a tants com nosaltres, 

               per als mateixos hòmens que varen fer la guerra. 

               La postguerra era sorda, era amarga i feroç. 

               No demanava còleres, demanava cauteles, 

               i demanava pa, medicines, amor. 

               Anys de cauteles, de precaucions i tactes, 

               de pactes clandestins, conformitats cruels. 

               Ens digueren, un dia: La guerra s'ha acabat. 

               I botàrem els marges i arrencàrem les canyes

               i ballàrem alegres damunt tota la vida. 

               Acabada la guerra, allò fou la postguerra. 

               S'apagaren els riures estellats en els llavis. 

               I sobre els ulls caigueren teranyines de dol. 

               S'anunciaven els pits, punyents, sota les teles. 

               Un bult d'amor creixia, tenaç, a l'entrecuix. 

               Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor; 

               brutalment s'imposava sobre fam i cauteles. 

               I fou un amor trist, l'amor brut, esgarrat. 

               Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa 

               que vàrem perpetrar, innocents i cruels, 

               plens ja de cap a peus d'obscenitat i fang. 

               Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...

               ¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure. 

               I després de palpar-nos feroçment, brutalment, 

               arribàvem a casa i dúiem les mans buides, 

               i encara ens mirem les mans buides a voltes, 

               i ara sentim l'espant que llavors no sentíem

               i plorem per aquella puresa que no fou, 

               per aquella puresa que mai no hem pogut viure,

               que no hem pogut tastar en cap banda, mai. 

Arqueologia interior: Si no plou gaire

XXIX

Si no plou gaire

ens farem vells

espessos

reticents

tindrem

la cara eixuta

i

serem

inconseqüents.

Dels furs

farem bandera

furgant

a la banyera

que ofega els innocents.

Potser

llavors encara

conservarem onades,

passions de moviment,

 i 

drets

a la barana,

les cames envescades,

farem el salt més bell.

Si no plou gaire

ens farem vells.

Si no plou gaire.

(Nota: Aquest és un poema que vaig escriure el març de l'any 2000 i que dóna títol al recull de la quarantena de poemes que vaig fer en aquells mesos. En aquella època estava una mica desorientat i vaig escriure uns quants textos sense saber ben bé què feia ni què volia. A poc a poc vaig anar entenent que mirava d'escriure poemes. Quan em va semblar que tenia una mena de llibre acabat el vaig fer córrer una mica, no gaire, i vaig rebre moltes paraules amables i encoratjadores i cap proposta d'edició. He de dir que no m'hi vaig barallar gens: el vaig enviar o deixar llegir a molt poca gent i mai no vaig insistir. D'aleshores ençà, Si no plou gaire dorm en un calaix. De fet, el llibre com a tal no existeix, però al llarg dels anys ha anat tenint uns quants lectors atents i generosos. Fins i tot n'he llegit algun fragment en públic dues o tres vegades. Fa tant de temps que l'arrossego que ja no tinc gaire clar quins poemes m'agraden i quins no. Avui m'ha vingut de gust penjar-ne un aquí, però no patiu, això és i continuarà sent un blog sobre traducció.)

Els Turons del Tigre, de Sarita Mandanna

Amb una mica de retard, us presento l'última traducció del curs.

Els Turons del Tigre és el que sovint s'anomena una novel·la riu: generosa en nombre de pàgines i en l'arc temporal que abasta (1878-1936), en la descripció de paisatges i maneres de viure, cadenciosa, construïda com una hàbil successió de trams atorrentats en què tot es precipita i rabejos en què les aigües s'encalmen i es fan més fondes. I el riu en qüestió no és altra cosa que la vida de la Devi, el personatge central de la novel·la, des de la seva infància feliç de nena entremaliada entre boscos i arrossars fins a una vellesa que no explicaré, passant per l'amistat amb en Devanna, el tímid fill d'una mare suïcida, la fascinació sobtada que li inspira en Machu, caçador de l'únic tigre abatut a Coorg en les últimes dècades, un amor impossible i un altre d'obligatori, temps de penúries i temps d'abundància, la descendència que tindrà.

Com a bona novel·la riu, Els Turons del Tigre conté elements fulletonescos sàviament dosificats, grans amors que perduren més enllà de la mort, malentesos terribles, vots mantinguts i vots trencats, i els amaneix amb una notable sensibilitat paisatgística, una escriptura neta i clara que es delecta en els elements sensuals, en el reflex de la llum sobre unes pestanyes, en la lluïssor d'una pell, en la remor del rierol on uns nens pesquen crancs. Però més enllà de tot això, la novel·la també es proposa descriure tota una cultura (la de Coorg, «l'Escòcia de l'India», una petita regió del sud-oest de l'Índia amb uns trets culturals i religiosos propis i un paisatge humit i boscós força diferent del de les terres veïnes) i posa un èmfasi especial en la descripció dels rituals de pas, tant els vitals, casaments i cremacions, com els anuals, la festa de la collita i la del naixement del riu, i fins i tot alguna de més inusual, com ara el casament del tigre. L'autora fa un retrat molt convincent de la societat dels coorg, des dels seus orígens mítics fins a la relació que mantenen amb els europeus, tant els missioners com les elits de plantadors britànics, i a mesura que avança el llibre va ampliant l'espectre fins que acaba narrant el final de la vella colònia: el pas de l'era de les plantacions a l'esclat nacionalista que posarà fi a la dominació anglesa.

Els Turons del Tigre és la primera novel·la de Sarita Mandanna, escriptora índia d'expressió anglesa, i la traducció més llarga que un servidor ha publicat fins ara.

Això del català, d'Albert Pla Nualart (I)

Com tanta altra gent, vaig descobrir l'Albert Pla Nualart fa dos estius, arran d'una magnífica sèrie d'articles titulada «El català a la terrasseta» que es va publicar a la contraportada del diari Avui. En un primer moment vaig pensar que les terrassetes serien els clàssics articles dedicats a corregir errors habituals («no hem de dir manguera, hem de dir mànega») però de seguida em vaig adonar que la sèrie anava molt més enllà. Mitjançant expressions trobades al diari o a la televisió, Pla Nualart descrivia amb una habilitat i una precisió admirables els maldecaps amb què es troba qualsevol que avui en dia es dediqui professionalment a escriure en català, és a dir, qualsevol que faci textos pensats per a lectors reals, que sovint no se senten còmodes amb algunes solucions normatives artificioses. Perquè, i això és crucial, els filòlegs poden donar explicacions sofisticades sobre per què intricat és correcte i intrincat no, però la gent s'hi ha de sentir còmoda i ha de tenir la sensació que el model que es fa servir no contradiu la seva intuïció, o se sumarà a les files (tan nombroses) dels que parlen en català a casa i amb els amics però a l'hora de llegir un llibre o un diari el trien en castellà perquè l'entenen millor i perquè de català «no en saben prou».
 

Una de les grans virtuts de Pla Nualart és que dóna una imatge completa de les dificultats amb què es troben els lingüistes (i els traductors) i no es limita a fer un plany pel pobre català, esclafat sota el peu gegantesc del castellà. Perquè sí, és evident que la major part dels problemes deriven de la pressió del castellà, del fet que no hi hagi catalanoparlants monolingües, però la cosa no s'acaba aquí, ni de bon tros. Tots, en major o menor mesura, som parlants interferits, però no totes les interferències són iguals: per començar, cal discriminar entre els manlleus, que enriqueixen la llengua i hi aporten matisos, i els calcs, que simplement substitueixen expressions genuïnes per altres que no aporten res de nou i treuen color a la llengua. Dit en altres paraules, cal distingir entre les expressions i els girs on el català podria arribar per evolució pròpia i les que són cossos aliens a la llengua. Com molt bé exposa, voler-ho fer tot diferent del castellà és una altra forma d'interferència, una altra manera d'estar-hi obsessionat, i ho acaba convertint gairebé tot en suspecte de castellanisme, fins que no es demostri el contrari. (Poso només un exemple entre dotzenes: l'expressió «empassar-se un gripau», que molts rebutgen perquè té equivalent castellà. Pla fa una mica de recerca i troba que l'expressió existeix en francès, italià i anglès, i que prové del moralista francès Nicolas Chamfort, que deia que cada matí ens hauríem d'empassar un gripau perquè res del que ens trobem la resta del dia no ens sembli fastigós. És a dir, «empassar-se un gripau» és una expressió que pertany a la tradició culta europea i només nosaltres en prescindim, per no assemblar-nos al castellà).

Però Pla Nualart no s'atura aquí: també parla dels problemes dels diccionaris de què disposem, singularment el normatiu, molt lent a l'hora de recollir paraules noves i que sovint és ambigu i defuig les complicacions. Parla d'un munt de paraules que són a la sala d'espera i que tard o d'hora hi acabaran entrant, però que de moment continuen provocant la temuda marca del corrector ortogràfic i ens aboquen a buscar solucions artificioses. Es queixa que la manca d'informació dialectal faci que formes marginals entrin al diccionari i arraconin les genuïnes de la major part de la població. Es queixa de l'absurd que suposa no tenir un bon diccionari català-castellà («l'escut per resistir») quan s'inverteixen (invertien) tants diners públics en altres projectes lingüístics que fan patxoca però tenen una incidència social mil vegades més petita (i aquí jo no em puc estar de demanar un diccionari anglès-català més actualitzat, i si pot ser en línia). També parla d'alguns aspectes de la normativa, però això (que ocupa la primera part del llibre) ho deixo per un altre dia.

M'adono que pel resum que en faig podria semblar que el to dels articles és crispat, i no ho és gens ni mica. Pla Nualart sap que els bons lingüistes (i els bons correctors) són els que donen solucions, els que t'assenyalen recursos que t'havien passat per alt, els que et fan adonar que la llengua és més rica del que et pensaves i no els que s'esplaien amb el bolígraf vermell i et tornen un text correctíssim però tan asèptic que no hi queda ni rastre de vida. Reivindica un munt d'expressions vives i útils que apareixen poc als mitjans (per aquella mania d'associar elevat a castellà), i ho fa amb un to amable, irònic, fins i tot diria que una mica enjogassat. És pessimista pel que fa la situació del català, però tinc la sensació que el missatge de fons és profundament optimista: al nostre català, al català que fem servir els que l'hem fet servir sempre, a la nostra intuïció lingüística, en definitiva, no li passa res, no té cap mal lleig, no es mereix que en dubtem cada tres segons. No és el mateix català que es parlava fa un segle, però encara és prou genuí. Això no vol dir que qualsevol català sigui igualment vàlid, que el catanyol no faci estralls, especialment a Barcelona i l'àrea metropolitana, i no treu que hi hagi una immensa majoria de la població que és del tot incapaç d'escriure un text senzill sense fer vint faltes d'ortografia, però la matèria primera encara hi és. I que a partir d'ella s'ha de construir el model de prosa periodística, i, canviant el que faci falta, literària. 

Continuarà.  

El buit

Passa de tant en tant i val la pena estar preparat: un editor i un traductor es veuen obligats a xerrar més estona que de costum i els temes habituals (terminis, tarifes, procés de correcció) s'exhaureixen. Acostuma a ser aleshores quan l'editor deixa anar, amb aire una mica desmenjat: «Per cert, si mai saps d'un llibre que valgui la pena traduir i que ens hagi passat per alt, no dubtis a dir-nos-ho: ens encanten les propostes!». En aquest punt de la conversa, el traductor més o menys experimentat s'escura la gola i busca una sortida poc comprometedora: «Sí, ja hi pensaré». Fa uns anys, aquesta mateixa frase hauria provocat un doll de noms, el traductor s'hauria escarrassat a recordar quins dels seus autors preferits no estan traduïts al català i s'hauria atabalat i tot. L'editor se l'hauria mirat amb aire incrèdul i hauria reaccionat al reguitzell de noms dient alternativament: «Vols dir? Però si això no ho han traduït ni en castellà...» i «Però si això fa anys i panys que està traduït al castellà... Qui vols que ho compri?». A hores d'ara el traductor ja ha entès que l'editor només mira de fer-lo sentir valorat, que parla una mica per parlar i que de fet li està dient alguna cosa com ara: «Saps d'algun llibre que estiguis segur que serà un èxit i en què casualment no s'hagi fixat mai ningú?». La resposta, evidentment, va implícita en la pregunta, perquè, per existir, aquest llibre hauria d'haver estat un èxit en altres països, i si ho hagués estat els editors ja n'estarien assabentats i no perdrien el temps fent-te preguntes.

Després de provar diverses estratègies, fa anys que he adoptat una resposta estàndard per aquesta mena de situacions. Em guardo les millors apostes per als pocs editors (en general petitíssims) que crec que no és del tot impossible que algun dia em facin cas i als altres els responc, amb aire nostàlgic: «Sí, hi ha un llibre fantàstic, però és clar, ara ja no és el moment. Està traduït al castellà i ha funcionat prou bé... És un dels llibres que més m'han impressionat els últims deu anys, d'aquells que se t'enganxen a la pell i que ja no et pots treure de sobre. Em va estranyar que no el féssiu precisament vosaltres, s'adiu molt bé amb la vostra línia editorial. Que quin? The brief wondrous life of Oscar Wao. Sí, Junot Díaz. La maravillosa vida breve de Oscar Wao. Sí, ja ho sé: impossible... Una llàstima».

Algun editor m'ha dit que no s'imagina una versió catalana aquest llibre, una de les gràcies del qual és la barreja que fa entre anglès i castellà-dominicà, i que la traducció castellana d'Achy Obejas (que no conec, he llegit l'original) és insuperable. Però em fa l'efecte que una traducció catalana hauria permès mantenir el joc entre dos idiomes perfectament coneguts per al lector i hauria pogut tenir molta gràcia. Probablement no ho sabrem fins d'aquí a una pila d'anys, quan el llibre es converteixi en un clàssic modern (m'hi jugaria la mà esquerra) i algú es decideixi a recuperar-lo. 

Però, mentrestant, llegiu-lo. En anglès o en castellà, però llegiu-lo. És un llibre divertit, terrible, exuberant, amb una veu narradora i un personatge central dels que et queden al cap per tota la vida. La lluita d'un noi gras, matusser i decididament poc dominicà a la comunitat dominicana de Nova Jersey. L'antiheroi definitiu, envoltat d'una família de dones fortíssimes i condemnat a no tenir cap èxit amb les dones del món exterior. I la tragèdia sempre a la vora: la força del fukú, la maledicció ancestral que persegueix tot un poble, el paper dels canyissars a la història dominicana. Una història de la qual em sap greu confessar que no sabia gaire res (quatre tòpics sobre Trujillo i para de comptar), però que Díaz s'encarrega d'explicar-nos amb força i vehemència. Només cal recordar la ironia irresistible amb què comença la primera nota a peu de pàgina: «For those of you who missed your mandatory two seconds of Dominican History...» 

Fastuós.