dilluns, 11 d’abril de 2011

Una vida excèntrica (I)


Si alguna cosa ha donat continuïtat a la meva carrera com a traductor és la presència al faristol de casa, cada estiu, d'una novel·la d'Amélie Nothomb. Seva va ser la primera novel·la que vaig traduir (el llunyaníssim estiu de 2004, en col·laboració amb Nathalie Barbeta) i ara que ja fa temps que m'he anat decantant cap a la literatura anglosaxona, seves són les úniques novel·les que continuo traduint del francès. Aquesta regularitat ha estat possible gràcies a la fèrria disciplina amb què treballa l'autora, que ha afirmat en multitud d'ocasions que escriu tres o quatre novel·les l'any (curtes, perquè si no la cosa seria físicament impossible), en tria una i la publica, sempre la segona quinzena d'agost a l'editorial Albin Michel, que la va descobrir el 1992.

Les novel·les de Nothomb s'acostumen a classificar en dos grups, les de tema autobiogràfic i les que són estrictament de ficció. D'entrada, aquesta separació pot semblar una mica tosca, i havent-la traduït un munt de vegades, em veig capaç d'afirmar sense cap dubte que l'estil de l'escriptora no canvia gens d'una novel·la a l'altra, tant si ella n'és la protagonista com si no. Nothomb és una autora de frase curta i marcadament musical, sempre a la recerca de l'aforisme generalitzador i brillant. A banda de l'estil, tota la seva producció presenta altres trets compartits: un gust per l'exageració i les solucions dràstiques, un sentit molt fort de la puresa i una ànsia d'intensitat i concisió, per esmentar-ne només uns quants.

Però, per més característiques compartides que hi hagi, també hi ha diferències molt clares entre les novel·les autobiogràfiques i les de ficció estricta. En general, en les de ficció estricta, Nothomb tendeix a presentar una situació extrema i a anar tensant més i més el mecanisme narratiu. Aquestes novel·les presenten gairebé sempre una heroïna bellíssima, jove i intel·ligent, ja sigui com a protagonista principal o com a objecte de l'amor del protagonista. Són novel·les que volen ser fulgurants, i que convencen més o menys en funció de si s'accepta o no el seu punt de partida.

En contrast, les novel·les autobiogràfiques tenen un ritme narratiu molt més relaxat i combinen la seva intenció concreta (molt clara en cadascuna d'elles) amb el paper que representen en tot el cicle de la vida de l'autora. I és que la successió d'aquestes novel·les permet l'aparició del que per mi és la gran creació de l'autora: el personatge Amélie Nothomb. Aquest personatge reuneix moltes de les obsessions presents a les novel·les no-autobiogràfiques, però amb un tractament molt diferent: el fet que l'objecte de les seves exageracions sigui ella mateixa desencadena un efecte humorístic i distanciador molt eficaç, realçat per la convicció amb què l'autora manté que tot el que explica és cert (i no només poèticament cert, o essencialment cert, si no cert fins a l'últim detall, fil per randa). Nothomb no es presenta com una de les seves heroïnes de somni (paper que ocupa la seva germana) sinó que es fa objecte de múltiples invectives que l'humanitzen i que donen una altra profunditat a les seves veritats de fons, les mateixes que apareixen a les novel·les que ella no protagonitza.

El cicle autobiogràfic consta, de moment, de sis novel·les: Le sabotage amoureux (en castellà a Anagrama, en traducció de Sergi Pàmies), Estupor i tremolors (traduïda al català per Antoni Dalmau), Metafísica dels tubs (també traduïda per Antoni Dalmau, sense link), Biografia de la fam (traducció de Ferran Ràfols i Nathalie Barbeta), Ni d'Eva ni d'Adam (traducció de Ferran Ràfols) i Une forme de vie (encara no traduïda).        

Com que ja m'he allargat prou, deixo per a un altre dia el comentari sobre Biografia de la fam i Ni d'Eva ni d'Adam. Només diré que aquest últim és la traducció nothombiana que més he gaudit.

8 comentaris:

  1. “Ni d’Eva ni d’Adam” junt amb “Estupor i tremolors” són per a mi el cim de la narrativa nothombiana. No m’estranya que t’ho passessis bé.

    ResponElimina
  2. La meva Nothomb preferida és "Las catalinarias", que diria que no està traduïda (encara?) al català. Les relacions veïnals dutes a l'extrem!

    ResponElimina
  3. És evident que et tira la Nothomb japonesa, Allau... Ja en som dos.

    Tina, hi ha un un bon grapat de Nothombs sense traduir i fa anys que miro de convèncer a l'editorial perquè en recuperi alguna, encara que sigui directament en edició de butxaca. Em fa l'efecte que és una autora que es ven prou bé per no deixar de traduir-la però no tant com per arriscar-se a recuperar títols ja explotats a fons per Anagrama... Em temo que "Les catilinàries" (molt recomanables, especialment pels que sempre hem desconfiat dels veïns) hauran d'esperar.


    I és curiós, perquè durant aquests anys m'he anat trobant amb una pila de lectors nothombians (cosa que sincerament no m'ha passat amb altres autors) i he pogut constatar que les preferències estan enormement repartides.

    Gràcies a tots dos pels comentaris.

    ResponElimina
  4. Ferran,
    L'estiu passat vaig començar a llegir un llibre que es deia alguna cosa així com "Qui a tué Anémie Lothomb" que era una crítica ben àcida a la seva vida i a la seva obra.
    El petit problema és que me'l vaig oblidar dalt d'un cotxe poc abans d'engegar-lo i deuria quedar esparcit per algun punt del parking de l'aeroport de El Prat.
    N'has sentit a parlar? L'has llegit?

    ResponElimina
  5. No, no conec el llibre, Oriol, però ho investigaré. Hi ha bastanta gent que té al·lèrgia a l'Amélie Nothomb, especialment a França, on té un estatus més propi d'un cantant de rock que no pas d'un escriptor. I també hi ha un munt de gent que li retreu que sigui tan prolífica i que opinen que la Nothomb bona és la del principi... Va per aquí, el llibre?

    ResponElimina
  6. Nothomb és brillant en la major part dels casos, però puc establir una jerarquia. He de felicitar-te per la traducció de Biografia de la fam que, juntament amb La Metafísica dels tubs i Ni d'Adam ni d'Eva es troba a dalt del tot. La seva excentricitat i la seva fam de tot, i aquest joc constant que són totes les seves frases i tots els seus girs narratius, la fan molt i molt especial. I a veure si es van traduïnt els no traduïdes, que és Best-seller a França i sembla mentida...salut!

    ResponElimina
  7. Em sembla que les nostres jerarquies nothombianes s'assemblen, unatrobadora, però sovint m'he trobat amb gent que pensa exactament el contrari. Pel que fa a les no traduïdes ja he dit més amunt que ho veig difícil. Hi ha molta gent que la llegeix en francès, en castellà fa molts anys que hi són i les recuperacions costen de vendre. Potser si es repetís un èxit com el d'Estupor i tremolors...

    I gràcies per les felicitacions.

    ResponElimina
  8. Ja m´imagino que saps que a la Sala Muntaner de Bcn es representa Cosmètica de l´enemic, per això em llegeixo el llibre, abans de veure la representació.
    M´està agradant molt aquest relat a dues veus. El diàleg constant fa fàcil dramatitzar i adaptar el text al teatre.

    Imma C.

    ResponElimina