Directe i contundent com una primera pàgina nothombiana: fa setmanes que corre per les llibreries El Viatge d'hivern, última remesa de l'autora belga. Es tracta d'una Nothomb no-autobiogràfica, un llibre brevíssim que comença amb una idea forta (mentre fa cua per passar el control d'un aeroport, un home ens anuncia que pensa destruir un avió en ple vol) i que s'obre com una ceba, en diverses capes. La primera, ja enunciada, és la que obre i tanca el llibre però les més saboroses es troben més endins i permeten entendre les motivacions del protagonista. A la penúltima capa hi ha l'Astrolabe, clàssica heroïna nothombiana. Però la novetat es troba al cor de ceba, al seu nucli més picant, on apareix l'Aliénor, un personatge estrany i poderós de qui m'estalviaré de dir res, perquè el llibre és curt i jo tendeixo a fer presentacions massa llargues.
Que Sant Jordi us sigui propici i que us agafi amb la cartera plena!
Títol: El Viatge d'hivern
Autora: Amélie Nothomb
Traductor: Ferran Ràfols Gesa
Editorial: Empúries
Autora: Amélie Nothomb
Traductor: Ferran Ràfols Gesa
Editorial: Empúries
Data de publicació: Març de 2011
Un excel·lent Nothomb! Bona diada!
ResponEliminaMe'l vaig començar a llegir ahir, i avui ja l'acabaré. No és dels autobiogràfics (com et deia, els que més gaudeixo), però m'està encantant; i aquesta Aliénor... em fa la impressió que és com una caricatura que la pròpia Nothomb en fa de sí mateixa; podria ser? Quin fart de riure que m'estic fent. Llàstima que els fagi tan curtets.
ResponEliminaSalutacions!
Gràcies, Allau, ha estat un dia molt agradable, i fins i tot he signat alguna traducció (cosa que no sé si té gaire sentit, però que sempre fa il·lusió)! Veig pel que dius al teu blog que tu has tingut una collita impressionant, per aquest Sant Jordi!
ResponEliminaI Lalu, pot ser que l'Aliénor sigui una caricatura de l'autora, però el que em va cridar més l'antenció va ser la descripció que fa del seu geni; una persona que es veu obligada a pensar les associacions de paraules de cap i de nou, que desconeix les connexions automàtiques que fan que el nostre llenguatge estigui tan ple de llocs comuns... Quan vaig començar a traduir, em vaig adonar que és realment aixó com funciona el llenguatge, a base de frases ja construïdes i acceptades, i que costa Déu i ajuda qüestionar-les i formar-ne de noves... I ho deixo aquí, perquè això és més un tema per un post sencer que no pas per un comentari!
Jo encara no l'he llegit, però et puc anunciar que la Nothomb de l'any que ve és una mica més llarga. En pots trobar una ressenya al blog de l'Allau.
Hola, Ferran. Al llegir la teva entrada he pensat en aquest vídeo del Sergi Pàmies, parlant d'ell mateix com a traductor de l'Amélie Nothomb al castellà: http://www.youtube.com/watch?v=1QyV2KeA-ZE
ResponEliminaEspero no hagis tingut les mateixes paranoies que ell.
Bé,sóc un anònim amb nom: em dic Ramon Erra. El comentari és per saludar-te. El de la Nothomb no sé què faré, però ara corro a buscar el llibre de l'Anaïs Nin.
ResponEliminaRobert, la veritat és que jo no he arribat a imaginar-me assassinat per altres traductors nothombians, però si en Sergi Pàmies se sentia el traductor secret de l'Amélie ja et pots imaginar com m'he sentit jo durant molts anys. M'he trobat un munt de gent que està convençuda que les traduccions al català també són d'en Pàmies...
ResponEliminaRamon, gràcies per passar per aquí, jo també esperava que hi hagués algun post nou al teu blog per deixar-t'hi un comentari. Espero que t'agradi l'Anaïs Nin, i em permeto recomanar-te el "Vici inherent" de Thomas Pynchon i, si no els coneixes, els "Principiants" de Carver.
ResponEliminaPer cert, aquest Sant Jordi a casa nostra ens hem regalat "La flor blanca de l'estramoni". També vam buscar "Desfent el nus del mocador", però no el vam trobar...