dijous, 5 de maig de 2011

L'escriptor i la circumstància



Com acostuma passar amb determinades obvietats, vaig trigar a adonar-me'n. No va ser mentre traduïa el llibre ni després, en fer-ne el post corresponent. Sabia que la situació central d'Últimes notícies! i l'actitud d'alguns dels personatges em recordaven molt les d'un altre llibre, però era incapaç de recordar de quin. Fins que un dia, mentre creuava l'Eixample amb moto, ho vaig veure clar: Calders! Calders!

I no Calders en general, sinó un llibre molt concret, una novel·la rescatada d'entre els seus inèdits deu fer cosa de tres anys: La ciutat cansada. Aquests dies he rellegit la novel·la amb Waugh al cap i la intuïció d'aquell dia s'ha confirmat. Argumentalment, La ciutat cansada i Últimes notícies! són molt diferents, però des del punt de vista de l'esperit són ben bé cosines germanes. Per començar, el sentit de l'humor de Calders s'assembla molt al de Waugh (com a mínim al del Waugh jove): tots dos se serveixen d'una ironia elegant i afable per satiritzar, entre moltes altres coses, la vanitat i la moral convencional. Calders, és clar, és una mica més trist, a la manera de L'ombra de l'atzavara, però la impressió de conjunt és molt semblant. Tots dos s'acarnissen amb les mateixes coses (les grans consignes ideològiques, la ignorància dels poderosos, la distancia sideral que hi ha sempre entre la retòrica i la realitat) i tenen un gust semblant per la facècia i les situacions absurdes (en el cas de Calders probablement influïda pel grup de Sabadell, amb Trabal al capdavant). 

Però el que he escrit més amunt no deixen de ser vaguetats que es podrien aplicar a gairebé qualsevol autor de tendència humorística. Si Waugh i Calders recorden tant l'un a l'altre és per l'actitud dels seus protagonistes, especialment els que descriuen amb més calidesa. Són somiatruites, homenets profundaments pacífics, abúlics, si es vol, que es veuen empesos a entrar en acció i a mostrar un tremp i una determinació que ni tenen ni volen tenir. A Últimes notícies! hi tenim un membre de la petita noblesa rural que mai ha volgut fer res més que escriure una columna setmanal de caire líric sobre la fauna anglesa i que de cop i volta es veu obligat a anar-se'n a l'Àfrica a fer de corresponsal de guerra; o un cap de secció d'un diari que recorda l'època daurada en què treballava a la secció de passatemps. A La ciutat cansada hi ha l'amo d'una fàbrica que se sent intimidat pels obrers i somia maneres d'enfonsar-la, secretament convençut que el que realment vol ser és alpinista, o el propietari d'un bloc de pisos que és incapaç de cobrar els lloguers i de fer fora els qui no paguen. Tots ells donarien el que fos per no ser no són ni haver de fer el que fan, i viuen sota la tirania dels veritables homes d'acció, dels arribistes, dels aprofitats. Qualsevol forma d'heroisme els va baldera. Sembla que tant Calders com Waugh creguin que es tracta del destí de la bona gent: anar corrent d'una banda a l'altra sota les ordres de vividors sense escrúpols. 

A més a més, el gran món en què aquesta colla de pusil·lànimes no se sap moure és tot ell una farsa. Els reporters internacionals busquen guerres i ciutats inexistents, els regidors municipals que han d'imposar l'ordre acaben recorrent als minyons de muntanya, les grans idees que defensen els caps de la caravana contestatària són una ximpleria com qualsevol altra i només serveix per entabanar la gent. L'única diferència palpable és que, a mesura que avança la novel·la, la ironia de Calders s'enverina molt més que no pas la de Waugh, i s'intueix un final absurd i amb un punt de mala llet (Calders no va arribar a acabar la novel·la, però l'estat de redacció és molt avançat), que contrasta amb les flors i violes amb què Waugh acomiada els seus personatges. 

Vistes les semblances entre l'esperit de totes dues novel·les, no deixa de ser indicatiu comparar el seu estatus respectiu en les lletres angleses i catalanes. L'Scoop de Waugh es considera un petit clàssic del vint anglès (i dic petit perquè n'hi ha que consideren que el propòsit humorístic li treu importància, tot i que també l'he vist inclosa en diverses llistes de les millors novel·les anglosaxones del segle passat) i és una obra en reedició constant, mentre que La ciutat cansada ha quedat com una novel·la inacabada que només va veure la llum 56 anys després que l'autor la deixés córrer. Com és que Calders va abandonar una novel·la tan brillant i que tenia tan avançada? En el pròleg, Joan Melcion ho atribueix al desànim que va envair Calders cap a l'any 1952, quan l'aproximació entre els Estats Units i règim franquista va fer evident que mai no hi hauria mai cap intervenció estrangera i que la dictadura estava destinada a allargar-se una pila d'anys. Calders feia anys que vivia a Mèxic, molt distanciat del possible públic lector de la seva novel·la, i sentia que era absurd continuar amb un projecte que, a més a més, pel to i els temes que tractava, el remetia al món dels anys trenta, un món perdut irremeiablement.

Evidentment, tot plegat és pura especulació, però m'atreviria a dir que si la continuïtat de la cultura catalana no s'hagués vist tallada de forma tan brutal durant les dècades dels quaranta i dels cinquanta és probable que La ciutat cansada ocupés un lloc semblant en el panorama de les lletres catalanes al que ocupa Últimes notícies! en la literatura anglosaxona. Que fos una novel·la alhora popular i respectada, gaudida sense aquella veneració que sovint ens encarcara davant les obres mestres oficials... Ai.

Un últim comentari: La ciutat cansada va aparèixer tal com s'havia conservat, fent només les esmenes ortogràfiques pertinents. Com diu l'editor, Jordi Castellanos: "L'espontaneïtat de l'escriptura no havia passat encara, per tant, pel sedàs de la correcció, pròpia o aliena". Això fa que ens trobem castellanismes i errors evidents (empleu, s'arrepenteix...) però curiosament fa que el text llisqui millor i s'emfarfegui menys que altres novel·les de l'època. No sona, i no ha de sonar, com si s'hagués escrit ara, però s'acosta molt més a la naturalitat, a la parla, al model de prosa que després s'ha anat imposant.  Curiós, ja ho he dit.

 

8 comentaris:

  1. No em facis escollir entre "La ciutat cansada" i "Scoop", sóc d'amors literaris promiscus; però els prejudicis de classe de la societat britànica, per bé i per mal, no els compartim. La bonhomia menestral de Calders ens és més propera que la ineptitut d'una noblesa rural i menor. Dit això, em quedo amb tots dos sense recances.

    ResponElimina
  2. Tens raó, Allau, Waugh i Calders sorgeixen de contextos molt diferents (i tenen ideologies diferents, ja que hi som posats), però hi ha una sensibilitat de fons que diria que és comuna. I justament perquè Calders ens és més proper és trist que hàgim trigat tant a descobrir aquesta novel·la que, sí, és bonhomiosa, però que em sembla que té un fons d'amargor inqüestionable.

    I de prejudicis de classe n'hi ha de moltes menes: a La ciutat cansada també hi surten la bleda de l'Eugènia i l'enèrgica tieta Sara, molt "nostrades" totes dues.

    Ara mateix me'n vaig al teu blog a veure si vas fer algun comentari sobre "La ciutat cansada" arran de la seva aparició.

    ResponElimina
  3. Jo també ho faig , això de trobar "analogies" entre autors, siguin encertades o siguin producte de certes reaccions que et provoquen els seus personatges, o siguin conseqüència de les escletxes de les trames narratives etc

    ResponElimina
  4. És la infinita riquesa de la literatura, Mireia, no hi dos persones que hagin llegit els mateixos llibres en el mateix ordre, i això obre un camp infinit per a trobar-hi relacions i paral·lelismes.

    Gràcies pel comentari!

    ResponElimina
  5. ara em sento com si haguès descobert un nou tintin per llegir...se m'havia escapat aquesta ciutat cansada de'n calders.

    I les últimes noticies segueixen pendents

    ResponElimina
  6. A mi també em va fer molta il·lusió trobar-me amb un Calders nou de trinca, especialment quan vaig constatar que no era mereixedor de les sospites que acostumen a acompanyar les recuperacions pòstumes.

    Les últimes notícies han esperat més de vuitanta anys que algú les traduís al català. Uns mesos més a la lleixa no els faran mal, tot i que de debò que estic convençut que no et decebran!

    ResponElimina
  7. Ens estem adonant que aquí hi ha molt de nivell.
    Cada vegada el blog va agafant un caire més profundament intel·lectual, la frase que dius que Calders és una mica més trist és talment la impressió que em va fer quan fa anys el protagonista de l'ombra de l'atzavara, el Chordi que li diu tothom perquè no fan a Mèxic el so de la J de Jordi, intenta sortir-se'n. És dels llibres que m'ha deixat, sense preveure-ho, un gust ben amarg.
    Bé doncs tornant al blog,felicitats, és molt interessant. Et seguirem!
    Núria Padró, Carme Arrese

    ResponElimina
  8. Núria, Carme: gràcies pels elogis, es nota que em mireu amb bons ulls!

    Parlo de memòria, però em sembla recordar que a "L'ombra de l'atzavara" hi havia un moment singularment patètic en què el pare deia al fill: "Parla a aquests senyors en català" i el nen deia alguna cosa com ara "Cul d'olla, munxetes, Barcelona és bona si la bossa sona"...

    Divertit i trist, com el millor Calders.

    ResponElimina