Vida pública

El traductor literari és, per definició, un ésser que viu a l'ombra, lluny dels focus que alguna vegada se centren en les obres i els autors que ha traduït. Aquesta ombra és justa i necessària, perquè traduir és escriure sota la pell d'un altre, però a vegades es fa tan espessa que ens acaba ocultant del tot. Molt de tant en tant, però, hi ha algun editor sensible que recorda la nostra existència, pensa en les hores que ens hem passat batallant amb el text que ha publicat i, amb bon o mal criteri, això ja no ho sé, ens deixa xerrar una estona en públic.  

I bé, els atzars de la producció editorial (ajudats per aquell senyor que matava dracs i una conjunció astral especialment favorable) han volgut que en els propers dies participi en dos d'aquests esdeveniments raríssims, en els quals intentaré infructuosament parlar una mica menys de pressa que de costum. 

Dijous 14 d'abril presentem Una espia a la casa de l'amor, d'Anaïs Nin, a la llibreria bar l'Horiginal. L'acte l'organitza l'admirable colla de Labreu, editors i fans de l'obra en qüestió, i tindrà lloc a dos quarts de nou del vespre.

Dilluns 18 d'abril participaré, al Museu del Modernisme Català, en una Trobada literària amb els traductors de Thomas Pynchon, juntament amb David Cañadas i Iñaki Tofiño (traductors d'A contrallum) i Marina Penalva (editora d'Amsterdam). Serà a les set de la tarda.

No cal dir que si us vaga de passar per qualsevol dels dos actes, hi sereu excepcionalment ben rebuts!

A la ràdio

Ahir a la nit, l'equip del programa Llegir en cas d'incendi, de Ràdio Cornellà (que també s'emet en altres radios locals) va tenir la lloable iniciativa de dedicar una part del seu programa a reivindicar la figura sovint invisible del traductor literari i va tenir l'amabilitat de convidar-me a parlar una mica de l'ofici.

Evidentment, ara que m'he sentit diria algunes coses d'una altra manera, però si algú té interès a sentir la meva xerrera (a 45 rpm, el ritme normal és de 78 rpm), només cal que cliqui suaument sobre aquest link. La meva intervenció comença cap al minut 19 i acaba cap al 35.

Sempre pujant la mateixa muntanya (o la Biblioteca Pompeu Fabra)

Des de ben bé els anys trenta del segle passat, si alguna dèria han demostrat els editors catalans és la de posar a l'abast del lector català els grans clàssics de la literatura universal. Es tracta més d'un ideal que d'un model de negoci: a banda dels legítims -i saludables- interessos pecuniaris, el motor principal d'aquesta mena de projectes és cultural i va més enllà dels llibres en si: si el català no vol ser una llengua d'àmbit estrictament domèstic, si no vol ser una llengua subsidiària, si aspira a la condició de llengua de cultura que tenen altres idiomes del seu entorn, és del tot indispensable comptar amb el bo i millor de la literatura universal traduït a la nostra llengua.

Aquest projecte, no cal dir-ho, s'ha enfrontat al llarg dels anys amb obstacles d'índole molt diversa: per començar, el public lector és, i ha estat sempre, migrat. Durant molts anys, les circumstàncies polítiques no hi han ajudat. I, per postres, algunes traduccions, víctimes d'un model de llengua periclitat, han envellit malament (i una traducció inadequada és una arma de doble tall, perquè un editor sense escrúpols ni diners sempre pot buscar la pàtina de respectabilitat que donen els clàssics reeditant un llibre que sap que hauria de fer retraduir, cosa que estalvia quatre xavos però perpetua el problema i, n'estic convençut, espanta una colla de lectors que després costa Déu i ajuda recuperar). A més a més, fins i tot quan les coses es fan bé, no n'hi ha prou que les traduccions existeixin i siguin bones, cal que estiguin disponibles durant un període de temps llarg i siguin fàcils de trobar. I aquí ens tornem a trobar amb la maledicció del fons, la nostra vella amiga.

I d'aquest xoc entre un ideal irrenunciable i les dificultats pràctiques que comporta la seva realització n'han nascut un munt de col·leccions de clàssics, el destí de les quals acostuma a ser el de desaparèixer uns quants llibres més tard (la Bernat Metge és un cas apart). Cap d'aquests fracassos, però, ha estat tan paradigmàtic com el de la Biblioteca Pompeu Fabra, la col·lecció de clàssics coeditada per l'editorial Destino i la dita universitat. 

La col·lecció va aparèixer entre salves de canons el setembre de 2003, amb cinc títols indiscutibles (Shakespeare, Dickens, Fitzgerald, Gide i Stendhal) i un tríptic informatiu que guardo en algun racó de casa però que hores de recerca no m'han permès de trobar. El tríptic (pel que en recordo) era tota una declaració d'intencions: partint de la constatació que les traduccions envelleixen malament, els editors prometien un seguit de versions noves i ajustades a la llengua viva, i pensaven editar-les en forma de llibres bells i cuidats (tot i el seu aire de Bíblia, el disseny negre i auster era un dels encerts de la col·lecció: eren llibres fets per durar). S'havien traçat un pla ambiciós i de llarg abast, i encara que sabessin que no tindrien grans vendes, eren conscients que la col·lecció només tenia sentit si es mantenia a les lleixes i s'anava venent a poc a poc, uns quants centenars d'exemplars cada any. El projecte tenia una voluntat de permanència clara i, com a mínim a mi, em va enlluernar. I, és important constatar-ho, les sigles UPF suggerien un petit reguerol de capital públic que havia de servir per regar la planta en les previsibles èpoques de sequera. 

Doncs bé, si no m'erro, la col·lecció va arribar fins al número 17 (les Tragèdies romanes de Shakespeare en versió de Salvador Oliva, aparegudes el novembre de 2006). Més del que havia durat la col·lecció de clàssics que Proa havia encetat l'any 2000 (10 títols), però res de l'altre món, francament. Com acostuma a passar, després de la mà d'explicacions que van envoltar el seu naixement, la Biblioteca Pompeu Fabra va desaparèixer sense dir ni ase ni bèstia, sense cap ressò: simplement, els llibres van deixar de sortir. 

I bé: què va passar? Les vendes van ser encara més minses del que es pensaven? El reguerol de diners públics es va estroncar? Si el projecte era tan important com ens havien explicat, crec que el mínim que mereixíem els seus lectors era una petita explicació. 

I són els anys passats a l'ensenyament, però no puc evitar anticipar-me a la pregunta següent: i quina falta fa, que hi hagi una col·lecció de clàssics, quan hi ha bona feina dispersa per ci per llà, sense l'aixopluc d'una col·lecció pròpia? Que no acaben de sortir Les aventures d'en Huckleberry Finn a la Magrana? Que la mateixa editorial Destino no va publicar El casalot, de Dickens? Que no ha publicat el Manuscrit trobat a Saragossa, Quaderns Crema? 

Sí, oi tant que sí, però convé no desorientar el lector. Convé que les editorials tinguin línies clares i la gent sàpiga que en pot esperar. I els llibres que campen tots sols desapareixen més ràpidament de les lleixes i reprodueixen el temut engranatge de la maledicció: existeixen, però no ho sap ningú.

Davant de tant de fracàs, la temptació més evident és la de deixar-ho córrer: el mercat no es prou gran. I aquí sorgeix una qüestió decisiva: si el projecte formulat a principis del segle passat segueix sent vàlid, si encara volem accedir al canon literari universal en català, no tindria sentit que hi hagués alguna mena de capital públic que mirés de fer-ho possible? Per definició, no sóc gaire partidari de les subvencions, crec que ens hem d'aguantar drets i hem de caminar per nosaltres mateixos. Però si un projecte és prou estructural per merèixer l'ajut públic és aquest. Perquè no es tracta només de vendre quatre llibres que generalment no paguen drets d'autor. El que ens hi juguem és l'ideal de què parlava al primer paràgraf, el de poder accedir a la cultura universal en la nostra llengua, sense cap més barrera (ni preus exorbitants, ni traduccions floralesques) que les presentin les obres per si mateixes.

***

Com que sembla que un cop m'hi poso no sé parar, afegeixo un parell de comentaris finals. En primer lloc, m'alegra constatar que la dèria no minva, i que quan la porta dels clàssics es tanca sempre hi ha algú que els obre una finestra: en els anys transcorreguts des de la defunció de la Biblioteca Pompeu Fabra hem vist néixer l'editorial Adesiara, avui prou consolidada, i, més recentment, hem presenciat el ressorgiment de l'editorial Alpha, que recupera catàleg antic i fa aportacions noves. A més a més, en aquest temps s'ha desenvolupat una solució que, a falta de l'empenta pública que demanava més amunt, podria acabar sent la definitiva: la branca de clàssics de l'editorial Labutxaca, amb un disseny i un tractament clarament diferenciats, que amb el temps i una mica de criteri es podria convertir en un calaix de sastre on vagin a parar les aportacions que d'altres editorials i tanta i tanta feina feta i mal defensada al llarg dels anys.... Tant de bo.

La llibreria Ona i la maledicció del fons

Una de les notícies més comentades aquestes darreres setmanes en el món del llibre ha estat el tancament de la llibreria Ona, lligada a la crisi de la distribuïdora Arc de Berà. Com era d'esperar, moltes veus han lamentat la pèrdua d'una llibreria històrica del centre de Barcelona i els maldecaps amb què de cop i volta s'han trobat un grapat de petites editorials en català, sense ningú que les distribueixi i amb liquidacions pendents de cobrar.

Que la llibreria Ona tanqui no es pot considerar cap sorpresa (diguem que en les meves últimes visites vaig poder gaudir del plaer suprem de fullejar bons llibres en solitud) i, per més trista que sigui la desaparició d'un comerç amb una llarga trajectòria a la ciutat, tot plegat no seria tan mal senyal si no fos per un aspecte que em sembla que no s'ha comentat prou: la Ona era una de les dues úniques llibreries de Barcelona dedicades en exclusiva (o gairebé) al llibre en català. La pregunta puja de seguida als llavis: de debò que fan falta, avui dia, llibreries especialitzades en el llibre en català? La resposta em sembla clara. Sí, rotundament sí.

I per què? En un món ideal, la meva ciutat estaria plena de llibreries amb una oferta àmplia i completa en català, castellà, anglès, francès, italià, alemany, àrab, japonès i qualsevol altra llengua que compti amb un gruix suficient de parlants i no faria falta que cap d'elles s'especialitzés en una llengua en concret. Però el món dista molt de ser ideal, i el llibre en català pateix d'una síndrome que em permetré anomenar "la maledicció del fons".

Aquesta síndrome té manifestacions diverses i costa de resumir. Posaré un exemple: fa tres o quatre anys, jo treballava en una escola i vaig haver de comprar uns quants llibres per regalar als alumnes que havien guanyat diverses menes de premis (Sant Jordi, evidentment). Doncs bé, vaig passejar una mica pel centre de Barcelona i vaig entrar en unes quantes llibreries de confiança. Com que coneixia prou bé alguns dels alumnes premiats, vaig fer un cert esforç per personalitzar els regals i vaig buscar tot un seguit llibres que em semblava que els podien agradar, cap dels quals era novetat estricta. Vaig anar de lleixa en lleixa i el cor em va caure lentament als peus. La majoria de vegades, el llibre no hi era; la resta, només hi havia la versió castellana. Al final vaig acabar comprant una novetat i un llibre de semifons que també m'agradaven i avall que fa baixada.

Vet aquí la maledicció del fons: hi ha un munt de llibres que existeixen, que algú s'ha pres la molèstia d'editar i que després no són enlloc. Les novetats es converteixen en fons a una velocitat meteòrica i en acabat la major part del fons se'n torna als llimbs dels magatzems i s'hi queda fins que l'espera es fa massa cara i arriba el torn de la trituradora. És desesperant veure que hi ha algú que s'ha esforçat a traduir Faulkner, o Bulgàkov, o Hrabal, o qui sigui, i que en un tres i no res la seva feina desapareix dels punts de venda, que l'ha feta una mica per a ningú (perquè hauria de ser evident que un Bulgàkov no es ven en quinze dies).

Sé perfectament que una part d'aquest problema es dóna també en altres literatures, i que la castellana no n'és una excepció. Però el cas català presenta una sèrie d'agreujants. Per començar, hi ha un problema d'espai, i tenir els llibres en els dos idiomes disminueix el nombre total de títols que es poden oferir. Sovint, la solució més senzilla consisteix a tenir el llibre només en castellà (que acostuma a estar més ben distribuït i que, no ens enganyem, es ven més), i és en aquest moment quan es produeix la maledicció del fons pròpiament dita. Perquè, en la gran majoria dels casos, quan l'hipotètic lector de preferència catalana (és a dir, aquell que en igualtat de condicions triaria la versió catalana però que no té al cap tot el catàleg viu en català i que no pensa fer cap excursió per aconseguir-la) arriba finalment a l'alçada de Lodge, David a la lleixa i hi troba ¡Buen trabajo!, editat a Anagrama, no farà l'esforç de preguntar si el tenen en català, o no s'esperarà una setmana a tenir-lo, i el Bona feina d'Eumo seguirà fent nones al magatzem. I és per això i no per motius més o menys sentimentals que el tancament de la llibreria Ona és tan mala notícia. 

Dia Internacional de la Traducció

Quina cara fan, aquests éssers estranys que es passen el dia davant de l'ordinador recreant en català el que altres han escrit en les llengües més diverses? Quins trossets de les seves obres s'estimen més? Perquè també són obres seves, és clar, encara que sovint no trobeu el seu nom a la coberta... Com deuen sonar, aquestes frases, en la veu de qui les ha pensades?

Si us heu fet mai cap d'aquestes preguntes, potser hi trobareu alguna resposta el dijous 30 de setembre, Dia Internacional de la Traducció. (I si no també, evidentment, perquè el món és ple de preguntes interessants que no ens hem fet ni ens farem mai.) Sigui com sigui, per celebrar el dia en qüestió i donar una mica de visibilitat a la seva feina, hi ha una bona colla de traductors que, sota els auspicis de l'AELC, aquest dijous faran lectures públiques de les seves obres en diferents racons de la geografia catalanoparlant. Si us vaga d'acostar-vos-hi, de segur que hi trobareu un grapat de gent enamorada dels llibres, treballadors de la literatura, discrets i constants, que miren de traslladar a la seva llengua l'esplendor dels textos escrits en altres idiomes...

Pel que fa a mi, per motius que no fan al cas no podré participar en cap d'aquestes lectures. Però no deixeu d'anar-hi!