On el dia dorm amb els ulls oberts, de Toni Pou

(El text que segueix és l'esquema sobre el qual vaig improvisar el dia de la presentació d'On el dia dorm amb els ulls oberts a la llibreria Proa Espais)

Elogi del curiós, o «On tu veus lo desert, eixams de mons formiguegen»

El primer tret de caràcter que se'm va fer evident quan vaig conèixer en Toni Pou va ser que es tractava d'un exquisit, d'un sibarita; un home amb múltiples interessos i habilitats, tan destre a l'hora de tocar la guitarra com a la de preparar un bon pollastre amb escamarlans o definir un punt amb un temible ―diuen― revés liftat. Però en Toni i jo ens vam conèixer en un entorn laboral en què de tant en tant calia omplir alguna hora morta, i deu ser per això que el que em més em va cridar l'atenció va ser la seva conversa, fluïda, capaç de passar àgilment de qualsevol dels seus viatges a  un llibre de Gombrowicz o Nabòkov (dèries compartides) o la selecció lituana de bàsquet dels Jocs Olímpics del 92. Com a bon exquisit, en Toni mirava d'identificar els plaers de la vida, i en gaudia amb una atenció inusual als matisos. Aquesta disposició d'esperit, per dir-ne d'alguna manera, és inseparable d'una certa sensibilitat i d'un gran amor pels detalls (el sibarita no és limita a apreciar els plaers senzills, hi troba modulacions, petites diferències, subtilitats), però sovint també va unida a una certa distància respecte de les coses, a una actitud contemplativa, un gaudir des de fora, sense embrutar-se les mans.

És per això que quan el Toni va tornar de la seva estada a l'Amundsen de seguida li vaig preguntar què pensava fer amb el material que havia anat acumulant. Com molts de vosaltres, jo vaig ser un seguidor atent de On el dia dorm amb els ulls oberts en la seva versió blogaire, i de seguida vaig tenir clar que la cosa no podia quedar allà. I no perquè consideri que els blogs no són una forma literària prou vàlida, ben al contrari. Però sé que els blogs, i més un blog com aquell, tan marcat per la durada i les condicions de l'estada, tenen seguiment mentre estan actius, i després es perden en la indiferència oceànica d'internet. El format llibre obliga una mica més, és més exigent, comporta un compromís més fort amb el que escrius. Tenia una certa por que l'exquisit ja hagués gaudit prou de les immensitats blanques i no sentís la necessitat d'estendre's més. Vaig quedar molt content quan en el decurs d'una trobada cervesera vaig constatar que els meus temors eren infundats i que aquells textos estaven destinats a ser un llibre. S'havia arremangat i pensava embrutar-se les mans. Vaig mirar d'esperonar-lo a posar-s'hi de seguida.

Perquè el que m'havia agradat del blog, i em segueix agradant del llibre, és la manera com mostra el mecanisme de la curiositat. La curiositat, cada vegada ho tinc més clar, és un do, un antídot contra l'avorriment, gairebé diria que és un ingredient indispensable de la felicitat. (La relació entre curiositat i humor em fascina, i potser hauria estat una bona manera de començar aquesta presentació, però ara ja és massa tard). Em ve ara al cap el conegut vers de Verdaguer: «On tu veus lo desert, eixams de mons formiguegen» i, tot i que Verdaguer no anava per aquí, em sembla una bona definició del que creu íntimament tot curiós. En aquest llibre, Toni Pou mostra una suma de curiositats, la seva i la dels científics que treballen al trencaglaç, capaços de interrogar-se per bacteris, fitoplàncton o la bomba de carboni allà on altres només hi veurien muntanyes de gel. En un dels primers capítols, l'autor es passeja per una ciutat lletja «com un polígon industrial», i observa que els edificis estan construïts sobre unes barres metàl·liques. Preguntant, descobreix que les barres són necessàries perquè el terreny més superficial, sotmès a una eterna successió de gelades i desgels, no és prou estable per fer-hi fonaments, i que les barres serveixen per «clavar» les cases més endins, al permafrost, la capa estable que no arriba mai a desgelar-se. El que era un poble lleig es converteix en una il·lustració de l'enginy humà en circumstàncies adverses. Una informació, una emoció, que s'hauria perdut si el passejant no hagués fet la pregunta indicada.

El llibre, però, no es limita a descriure la vida en un trencaglaç i les activitats científiques que s´hi duen a terme. També aprofita l'avinentesa per fer un relat de la conquesta del pol, de les expedicions temeràries i sovint suïcides que es van dur a terme durant el segle XIX amb un objectiu aparentment tan poc pràctic (tot i que, com bé explica, aquestes aventures no només buscaven la glòria, sinó que, com gairebé tot, tenien motius econòmics i nacionalistes) com ser el primer a trepitjar un un punt que no té res d'especial, tret del fet que en ell s'encreuen tots els meridians. I aquest relat fa aparèixer en tota la seva força una altre aspecte de l'autor (i dels seus personatges), la pulsió romàntica. Què hi ha de més romàntic que enfrontar-se a perills sense nom només per ser el primer a arribar a un lloc desoladíssim? En diferents moments, l'autor es refereix amb ironia al seu simulacre d'aventura, del que suposa ser en una terra inhòspita en condicions segures, i busca un tast de la vida àrtica autèntica mirant de parlar amb en Trevor, un excaçador prou enamorat del fred per creure que l'illa de Banks és un paradís.

No descriuré cap de les romàntiques aventures dels conqueridors del gel; són al llibre, i fareu bé de llegir-les. No crec que es pugui defensar de cap manera que On el dia dorm amb els ulls oberts contingui un retrat personal de l'autor ―a banda del comprensible rebuig que li inspira la idea de ballar salsa―, i estic convençut que en Toni s'estimaria més un parell d'hiverns àrtics sense reserves de vitamina C que no pas haver de parlar massa de si mateix, però em sembla evident que els dos trets de caràcter que he esmentat més amunt (la pulsió romàntica i el distanciament sibarita) hi són ben perceptibles. Són, també, dos dels motors de la ciència: ningú no hi va a parar si no el mou la passió per les grans preguntes, però la realitat de la recerca científica és una altra, molt més sistemàtica i tediosa, i l'única manera de persistir-hi és gràcies a una curiositat tenaç, sempre a l'encalç de l'esgarrifança que proporciona el petit descobriment, la nova possibilitat, la dubtosa teoria aparentment confirmada, que no farà sinó generar noves preguntes que posaran més llenya al foc de la curiositat.

Un últim comentari sobre la recepció del llibre ―encara en marxa, i per tant susceptible de canviar―. Els comentaris que he vist fins ara s'han centrat de forma gairebé exclusiva en la vessant heroica del llibre (la conquesta de l'Àrtic, interessant i molt ben explicada, però que es pot trobar en altres llocs) o, dit d'una altra manera, en el que té de més espectacular. I justament aquest llibre conté una advertència, una crítica prou incisiva contra aquesta manera de fer. Al Pol Nord s'hi duen a terme recerques importants i en bona part comprensibles (això últim és important) sobre coses que ens afecten. No parlar-ne per una absència d'espectacularitat, perquè costa de resumir en un titular, és una manera molt trista de perpetuar el divorci entre ciència i societat, i entre ciència i cultura, que aquest llibre mira de pal·liar.

*

Afegitó en el moment de penjar el post: Aquest llibre, que he vist créixer de prop, m'ha servit per confirmar que Morrissey s'equivoca quan canta allò de We hate it when our friends become successful. I  el lector maximalista potser pensarà: Triomfen? Tant s'ha venut, el llibre? O ho diu perquè li van donar un premi? No, no em refereixo a res d'això. Però proposar-se una cosa i acabar-la, embrutar-se mans i peus i xipollejar alegrement al fangar de la vida ja és una mica triomfar.

L'estiu sense homes, de Siri Hustvedt

L'ofici de traductor no és precisament font de grans privilegis, però de tant en tant, quan la conjunció astral és favorable, tens l'oportunitat de saludar algun autor que has traduït i admirat. És, almenys en el meu cas, un moment estrany: la traducció, pel que té de detallista, sovint t'acaba fent tenir la sensació que vius al cap d'una altra persona, que llegeixes el text tan a fons que trobes petits detalls reveladors. És, no cal dir-ho, una trobada molt asimètrica: un dels interlocutors coneix profundament l'obra de l'altre i té la sensació (enganyosa, suposo) de saber alguna cosa de la persona que hi ha darrere, mentre que, en el pitjor dels casos, l'altre amb prou feines sap que l'idioma al qual l'han traduït existeix. La situació obre un ventall de possibilitats que depenen molt de les condicions en què es produeixi el cara a cara: si és una conversa d'un parell de minuts enmig de moltes altres persones la cosa no passa d'una cordialitat sincera però una mica protocol·lària (dic sincera perquè els autors que he conegut són agudament conscients del fet que no saben català i es mostren invariablement agraïts amb qui els ha fet parlar en aquesta llengua), mentre que si tens oportunitat de xerrar-hi més estona i sense tanta companyia l'intercanvi pot arribar a ser força interessant.

En el cas que ara m'ocupa, la trobada amb Siri Hustvedt va ser en el format més advers de tots: tres minuts mal comptats després de la roda de premsa de presentació de L'estiu sense homes. Abans hi havia hagut un intercanvi de correus prou interessant que m'havia confirmat que Hustvedt pertany a aquella admirable tradició d'autors diguem-ne «professionals» que entén que el diàleg amb els traductors, l'aclariment de petits dubtes o matisos (amb un nivell de detall gairebé aclaparador, afegiria), forma part de la seva feina, i jo que l'hi agraeixo.

El cas és que, una mica per casualitat, vaig assistir a la roda de premsa de presentació de L'estiu sense homes, que em va interessar molt més del que em pensava. Siri Hustvedt és vehement i parla en tirades llargues, fins al punt d'oblidar-se que de tant en tant s'havia d'aturar per deixar parlar a la intèrpret. Va començar explicant la gestació de la novel·la, molt més breu que les dues anteriors: diu que el llibre va començar quan se li va fer present la veu de la protagonista, la Mia, i que després només la va haver d'anar seguint. Una veu enfadada, sarcàstica i profundament diferent de la seva que la va fer riure molt des de la primera frase. Em va sorprendre sense sorprendre'm: estic d'acord que en aquest cas la veu narradora és l'ànima de la novel·la, i havia detectat l'humor, és clar, especialment cap al final del llibre, però mentre traduïa el que vaig percebre amb més claredat va ser la crispació que també traspua. La protagonista, la Mia, és una dona de 55 anys que embogeix quan el seu marit li demana una pausa («La Pausa era francesa [...] i tenia una pitrera considerable»). L'han d'ingressar en un hospital, i un cop en surt se'n va de Nova York i torna al poble de Minnesota on va néixer a passar-hi l'estiu. I des d'allà escriu, escriu per entendre's i per desfogar-se. Surt tot: la frustració de veure's empantanegada en una història tan banal, tan tòpica, la sensació de no haver estat mai reconeguda, d'haver viscut esborrada pel seu marit, un eminent neuròleg a qui, entre moltes altres coses, ha ajudat a fornir-se d'una base filosòfica sòlida. És una veu que s'esbrava, una veu dolguda, irritada, de modulacions molt diverses i que sovint fa exhibició de la seva àmplia cultura, ja sigui en registres paròdics o per sermonejar el lector sobre el biaix masclista de la ciència o del cànon literari. A partir d'un cert moment, en els esclats de ràbia també s'hi percep una certa voluptuositat, un gust per la retòrica, i d'aquí sorgeix l'humor, que va impregnant el llibre i que el fa més lleuger en la seva part final. Però el llibre és complex, i ja dic que jo en el moment de traduir-lo no en vaig percebre la dimensió còmica amb la mateixa intensitat que l'autora o que part de la crítica (la Marina Espasa, per exemple). Sovint he constatat que la lentitud que comporta una traducció altera una mica la percepció lectora, atenua uns trets i n'exacerba uns altres, i deu ser per això que l'humor no em va aparèixer amb més nitidesa fins a les relectures posteriors a la primera versió... Però mentre jo pensava tot això Hustvedt continuava parlant, primer per definir el llibre com una «comèdia feminista» i després, afegint-hi un matís força important, per dir que el llibre era una reflexió sobre la comèdia. Hustvedt va ressaltar que les tragèdies i les comèdies de Shakespeare es diferencien gairebé únicament pel final: Romeu i Julieta acaba amb l'escenari ple de cadàvers; El somni d'una nit d'estiu, amb un grapat de casaments. La comèdia, va continuar, depèn d'on decideixis tallar la narració, del moment en què abaixis el teló; tot final feliç és provisional. També es va referir a les comèdies clàssiques de Hollywood com a una influència fonamental del llibre. La premsa es va quedar amb la referència al Little Women de Cukor perquè no hi surten homes, però el llibre pren com a model tot un seguit de pel·lícules que es coneixen com a «comèdies de recasament» (n'hi ha un bon grapat, i tenen un esquema gairebé idèntic: The awful truth, Històries de Filadèlfia, Lluna nova...).

La roda de premsa es va escalfar de cop i volta quan una periodista li va preguntar fins a quin punt L'estiu sense homes era un llibre autobiogràfic. Hustvedt va saltar: «N'estic farta, farta» (i aquí podem jugar a traduir: com diem en català I'm sick to death of it? N'estic fins al capdamunt? Fins al monyo? Fins als collons?). «Faci el que faci, tothom creu que és autobiogràfic». I després va apuntar una possible causa de gènere i es va preguntar si li feien aquella pregunta únicament perquè era dona. La periodista es va defensar dient que havia fet la mateixa pregunta al seu marit, i Hustvedt va respondre amb un «me n'alegro» i un somriure. Curiosament, però, havia estat l'editor castellà de Hustvedt qui en la presentació de l'acte havia apuntat la possible relació entre la novel·la i la vida de l'autora, presentant-la com un cas d'aquells en què no se sap ben bé on comença la realitat i on acaba la ficció. Hustvedt va donar arguments de moltes menes per al seu rebuig, des dels més circumstancials (la protagonista és baixeta i pèl-roja, i en canvi ella és rossa i altíssima, altres vegades havia escrit en veu d'home) fins a altres de més profunds («jo no parlo així!»), i va fer un gran defensa de la seva capacitat d'imaginació («tinc una imaginació formidable, m'és molt fàcil imaginar-me vides alienes»). Repreguntada pels periodistes, Hustvedt va admetre que hi havia algun personatge que sí que tenia una base real, o més ben dit que sabia d'on l'havia tret. Tot comptat i debatut, Hustvedt es va sumar a la versió que donen la majoria d'autors quan se'ls pregunta per aquesta qüestió: els seus llibres no són autobiogràfics, però estan construïts a partir del món que coneixen, dels temes que els preocupen, dels llibres que han llegit i, en definitiva, del que tenen al cap. (Obro un parèntesi: fa uns quants anys, quan Richard Ford va venir a Barcelona a presentar Acció de gràcies va dir tres coses molt senzilles que m'han quedat gravades i que potser són pertinents en parlar de Siri Hustvedt: en primer lloc, que els llibres sempre tracten sobre la vida; després, que a l'hora d'escriure el que li interessava no era la vida tal com havia estat, sinó la vida com hauria pogut ser; the road not taken, el camí que no havia agafat, les possibilitats albirades i no dutes a terme; finalment, Ford va comparar les seves novel·les amb caixes i va dir que en el moment de posar-se a escriure'n una mirava què tenia el cap i intentava construir una caixa prou gran per encabir-ho tot. Aquesta tercera idea és la que em remet amb més força a Hustvedt, una autora amb una sèrie d'obsessions evidents, amiga de la digressió, que fa caixes de diferents mides i colors per acabar parlant sempre d'uns mateixos temes. Tanco el parèntesi).

La roda de premsa va continuar i, en concordança amb la novel·la, Hustvedt va tocar un munt de temes més. Va parlar dels poemes que hi ha al llibre («la Mia és una poeta menor, i jo em veig amb cor d'escriure poemes menors»), de Jane Austen, de la desoladora crueltat adolescent, del rabiós present en què viuen els vells i finalment es va entretenir una mica a parlar sobre la diferència (bàsicament entre els sexes, però també entre vells i joves, per exemple, o entre els dos membres d'un matrimoni), que va definir com una altra de les idees claus del llibre. L'estiu sense homes ironitza sobre els estudis científics (o pretesament científics) que s'han dedicat a definir, acotar i explicar aquestes diferències, i acaba proposant un canvi d'òptica: potser la qüestió no és fins a quin punt som diferents, sinó la importància que atribuïm a aquesta diferència.

I, ja per acabar, què hi trobarà, el lector veterà de Hustvedt, en aquest estiu sense homes? Un llibre alhora molt semblant i molt diferent als que ja li coneixíem, semblant per al cap i diferent per a l'orella, semblant en els temes i diferent en la intensitat.

De moment deixem-ho aquí.

Biografia de la fam (o, una vida excèntrica II)

Sense que calgui parlar de complexes arquitectures narratives ni de grans trencaclosques, hi ha una colla d'indicis (referències mútues entre les novel·les, personatges episòdics que després es fan centrals) que fan pensar que la ficció autobiogràfica d'Amélie Nothomb segueix un pla preconcebut. Algú podria dir que no n'hi cal cap, de pla, que és la pròpia vida de l'autora la que proporciona les línies mestres dels seus llibres, però probablement seria pecar d'ingenu. Perquè escriure sempre és triar, i en aquest cas triar quins episodis cal narrar i quina forma és la que més els convé. I per això parlo de «ficció autobiogràfica»: no perquè posi en qüestió la veracitat del que ens explica (Nothomb sempre ha mantingut que tot és rigorosament cert), sinó perquè tot i estar escrites en primera persona per un personatge que es diu com l'autora, les obres autobiogràfiques d'Amélie Nothomb estan concebudes com a novel·les i no com a memòries ni llibres de records.

Però torno al que volia dir. Si, més modestament, pensem en el conjunt de la narrativa autobiogràfica nothombiana com una paret, una paret antiga i feta de pedres una mica irregulars, no tinc cap dubte que la Biografia de la fam en seria l'argamassa. La resta de novel·les serien les pedres o maons: són sòlides i ben definides, tracten períodes molt concrets de la seva vida, sovint lligats a un determinat tema central. I, com els maons que són, encaixen, encara que sigui imperfectament. Metafísica dels tubs descriu els primers tres anys de vida de l'autora i transcorre al Japó. Per tant, encara que la data de publicació digui el contrari, va abans que El sabotatge amorós, situada a la Xina quan l'autora té entre cinc i vuit anys. Estupor i tremolors i Nid'Eva ni d'Adam encara encaixen millor: descriuen exactament el mateix període (el seu retorn al Japó als 21 anys) però centrant-se en àmbits diferents, una desastrosa experiència laboral en el primer cas i la primera història d'amor mínimament reeixida de la seva vida en el segon. I entre tots aquests maons hi ha la Biografia de la fam, un llibre singular, l'argamassa que omple els espais buits i dóna consistència i unitat a la paret. Des d'un punt de vista purament estructural, Biografia de la fam fa de ciment perquè és l'únic llibre que s'allarga en el temps i perquè entra en contacte amb la resta de novel·les esmentades, sempre evitant de reiterar el que ja ha explicat anteriorment. Però l'argamassa és també conceptual, perquè en aquest llibre Nothomb parla de la fam, de la fam insaciable que l'autora considera l'element decisiu i aglutinador de la seva vida. Una fam que no és només de menges, és clar: «Hi ha cap fam del ventre que no sigui indici d'una fam més generalitzada? Per fam entenc aquesta esgarrifosa mancança de l'ésser en si, el buit turmentador, l'aspiració no tant a la utòpica plenitud com a la simple realitat: allà on no hi ha res, imploro que hi hagi alguna cosa». I, emulant Flaubert, proclama: «La fam sóc jo».

La fam és ella, doncs, i aquesta és la seva biografia. Una biografia que, rere el que pot semblar una simple enumeració de passions, amaga ritmes complexos. D'una banda, la cadència dels quatre passos: descobriment meravellat, fam insaciable, rebuig del món exterior, ocultació. Li passa amb tot: amb el sucre, amb la xocolata, amb l'alcohol, amb l'aigua, amb la lectura. Com si seguís el famosíssim Enivrez-vous de Baudelaire, la Nothomb nena busca sempre el plaer (l'estadi diví), se n'emborratxa i no en té mai prou. El sadollament és impossible, sempre hi ha algú que demana mesura i que fa imprescindible el secret. A aquest ritme principal cal afegir-hi el que es deriva de la itinerància laboral del seu pare, culpable de l'alternança entre els llocs d'èxtasi i els de consternació. Del Japó i de Nova York en gaudeix a cor què vols; són llocs on el plaer és fàcil d'aconseguir. Però aquests períodes de plenitud i embriaguesa van seguits de les respectives davallades: les gàbies, Xina i Bangla Desh. Cada desplaçament la porta a conèixer nous plaers: la fam canvia de forma. Però la Biografia de la fam s'explica encara millor per mitjà del tercer ritme, el més lent i devastador: el biològic. Nothomb, que als tres anys es considerava divina, veu la infància com un moment de plenitud i la creixença com una degradació, com una expulsió del paradís. Mentre és petita té el plaer a l'abast de la mà, cosa que no fa minvar mai la fam però que permet lliurar-se a un gaudi quasi perpetu. Els plaers no li fan cap mal, ni el seu sorprenent alcoholisme infantil ni els excessos amb el sucre. Però la plenitud s'anirà esquerdant de mica en mica: els plaers cada vegada costen més de satisfer, depenen del caprici dels altres i no només del seu. S'acosta l'adolescència, i la narració interior que sempre l'havia acompanyada es transforma en una veu hostil. El cos es rebel·la: creix un pam, li surten els pits (que mira de cremar-se), sent desig per un noi. El seu món es disloca i té fam de cataclisme. I és llavors quan pren la decisió de no tornar a menjar.

Tret de la seva eterna reticència a parlar de sexe, enlloc no es percep tan bé el cantó pudorós d'Amélie Nothomb com quan parla de la seva anorèxia. Un pudor que, venint d'algú que ha escrit un grapat de llibres sobre si mateixa, només es pot qualificar de paradoxal. Arribats a aquest punt, al moment crucial en què decideix desobeir la fam, els capítols es fan breus, el·líptics, el devessall d'anècdotes s'estronca. Nothomb ja ha apuntat indicis de l'odi que sentia pel seu cos, però no s'allarga en consideracions psiquiàtriques ni psicològiques. Però, a diferència de la seva relació infantil amb l'alcohol, va deixant frases doloroses i reveladores. Diu: «Després de dos mesos de dolor, el miracle finalment va produir-se: la fam va desaparèixer i va deixar pas a una alegria torrencial. Havia matat el meu cos. Vaig viure-ho com una victòria espaterrant». I, una mica més avall: «Aquesta manera de viure [...] em mantenia en una era glacial en què els sentiments ja no creixien. Va ser un descans: vaig deixar d'odiar-me». I rebla el clau: «En realitat, em trobava en el paroxisme de la fam: tenia fam de tenir fam».

Però se'n surt. El cos es rebel·la, no es vol rendir. I en algun moment de la recuperació comença a escriure. I l'acte físic de l'escriptura l'ajuda. Ella mateixa estableix una relació reveladora: la mateixa Llei (la majúscula és seva) que la comminava a deixar de menjar la forçava a repassar mentalment cada dia la pel·lícula de la seva vida. Costa no veure-hi el ferment dels llibres futurs, de la ficció autobiogràfica nothombiana. Construïda, ja ho dèiem, amb l'argamassa de la fam.

*

Biografia de la fam va ser la meva tercera traducció professional, i des d'aleshores ençà han passat tantes coses (una trentena de traduccions més, per exemple) que em sembla que ja en fa mitja vida. En aquesta ocasió, com en la «meva» primera Nothomb, Antichrista, vaig comptar amb l'inestimable col·laboració de la Nathalie Barbeta, la francesa bilingüe que tothom voldria tenir al costat quan mira d'avaluar la dubtosa equivalència entre dos girs. La traducció a quatre mans va comportar un munt d'hores de conversa i de discussió apassionant i constructiva (val a dir que en aquella època la meva subsistència no depenia de les traduccions i que em podia permetre una parsimònia que ara em sembla impensable). Rellegida ara, m'alegro de constatar que el criteri general que segueixo no ha variat gaire, tot i que s'ha fet una més sistemàtic i s'ha anat enriquint amb les eines que només l'experiència pot donar.

Títol: Biografia de la fam

Autora: Amélie Nothomb

Editorial: Empúries

Traductors: Ferran Ràfols Gesa i Nathalie Barbeta

Data d'edició: Febrer del 2006

Els Turons del Tigre, de Sarita Mandanna

Amb una mica de retard, us presento l'última traducció del curs.

Els Turons del Tigre és el que sovint s'anomena una novel·la riu: generosa en nombre de pàgines i en l'arc temporal que abasta (1878-1936), en la descripció de paisatges i maneres de viure, cadenciosa, construïda com una hàbil successió de trams atorrentats en què tot es precipita i rabejos en què les aigües s'encalmen i es fan més fondes. I el riu en qüestió no és altra cosa que la vida de la Devi, el personatge central de la novel·la, des de la seva infància feliç de nena entremaliada entre boscos i arrossars fins a una vellesa que no explicaré, passant per l'amistat amb en Devanna, el tímid fill d'una mare suïcida, la fascinació sobtada que li inspira en Machu, caçador de l'únic tigre abatut a Coorg en les últimes dècades, un amor impossible i un altre d'obligatori, temps de penúries i temps d'abundància, la descendència que tindrà.

Com a bona novel·la riu, Els Turons del Tigre conté elements fulletonescos sàviament dosificats, grans amors que perduren més enllà de la mort, malentesos terribles, vots mantinguts i vots trencats, i els amaneix amb una notable sensibilitat paisatgística, una escriptura neta i clara que es delecta en els elements sensuals, en el reflex de la llum sobre unes pestanyes, en la lluïssor d'una pell, en la remor del rierol on uns nens pesquen crancs. Però més enllà de tot això, la novel·la també es proposa descriure tota una cultura (la de Coorg, «l'Escòcia de l'India», una petita regió del sud-oest de l'Índia amb uns trets culturals i religiosos propis i un paisatge humit i boscós força diferent del de les terres veïnes) i posa un èmfasi especial en la descripció dels rituals de pas, tant els vitals, casaments i cremacions, com els anuals, la festa de la collita i la del naixement del riu, i fins i tot alguna de més inusual, com ara el casament del tigre. L'autora fa un retrat molt convincent de la societat dels coorg, des dels seus orígens mítics fins a la relació que mantenen amb els europeus, tant els missioners com les elits de plantadors britànics, i a mesura que avança el llibre va ampliant l'espectre fins que acaba narrant el final de la vella colònia: el pas de l'era de les plantacions a l'esclat nacionalista que posarà fi a la dominació anglesa.

Els Turons del Tigre és la primera novel·la de Sarita Mandanna, escriptora índia d'expressió anglesa, i la traducció més llarga que un servidor ha publicat fins ara.

El Viatge d'hivern, d'Amélie Nothomb

 

Directe i contundent com una primera pàgina nothombiana: fa setmanes que corre per les llibreries El Viatge d'hivern, última remesa de l'autora belga. Es tracta d'una Nothomb no-autobiogràfica, un llibre brevíssim que comença amb una idea forta (mentre fa cua per passar el control d'un aeroport, un home ens anuncia que pensa destruir un avió en ple vol) i que s'obre com una ceba, en diverses capes. La primera, ja enunciada, és la que obre i tanca el llibre però les més saboroses es troben més endins i permeten entendre les motivacions del protagonista. A la penúltima capa hi ha l'Astrolabe, clàssica heroïna nothombiana. Però la novetat es troba al cor de ceba, al seu nucli més picant, on apareix l'Aliénor, un personatge estrany i poderós de qui m'estalviaré de dir res, perquè el llibre és curt i jo tendeixo a fer presentacions massa llargues.

Que Sant Jordi us sigui propici i que us agafi amb la cartera plena!

Títol: El Viatge d'hivern
Autora: Amélie Nothomb
Traductor: Ferran Ràfols Gesa
Editorial: Empúries

Data de publicació: Març de 2011

Elegia per un americà, de Siri Hustvedt

Quan una persona mor, sovint deixa un munt de paperassa, fotografies, cartes i factures que algú haurà de tenir el coratge i la paciència d'endreçar. És gairebé inevitable que entre aquests papers hi apareguin fragments d'històries perdudes i que qui les descobreixi senti la frustració de no poder fer les preguntes pertinents i es vulgui aferrar a aquests indicis per mirar de recuperar un temps i una persona que han desaparegut per sempre. És en aquest tràngol que Siri Hustvedt situa els germans Erik i Inga Davidsen, els personatges centrals de la seva novel·la Elegia per un americà, que es passaran uns mesos intentant escatir alguns punts foscos de la vida del seu pare a partir d'un diari aparegut arran de la seva mort. 

Però Elegia per un americà, que és moltes coses, no és una novel·la d'intriga. El  misteri ocult a la vida del pare perd importància de seguida i es resol una mica en veu baixa, sense el bombo i els platerets que sovint esperem sentir al final d'un relat. (És curiós que, pel que he vist per internet, aquest fet ha disgustat força alguns lectors: quan va venir a Barcelona, l'autora va deixar ben clar que és un efecte volgut, perquè sovint és així com es resolen els grans misteris a la vida real). Però l'espai que deixa l'intriga l'ocupen la descripció psicològica dels personatges (n'hi ha com a mínim sis que, tres anys després de lliurada la traducció, encara recordo vivament) i l'aprofundiment en els temes que donen forma a les seves vides. I és que dit així pot sonar simplista, però Elegia per un americà és un llibre que "parla" d'un munt de coses: de l'art i la seva relació amb la vida de qui el crea i dels qui l'envolten, dels trastorns neuronals i de com afecten la noció de personalitat, del significat de la intimitat i de fins a quin punt és lícit vulnerar-la en el cas de personatges coneguts (i no precisament famosos mediàtics, sinó pel que fa a la correspondència d'un escriptor respectat), i ja més de trascantó, altres temes relacionats per exemple amb la identitat sexual o amb la manera com reaccionen els soldats a les guerres. Tot plegat funciona perquè s'entreteixeix amb una naturalitat sorprenent: pensant-ho bé, estic temptat de dir que el llibre descriu sobretot una sensibilitat, la manera concreta que tenen els personatges (diferents, però amb un tarannà comú, especialment els vius) d'enfrontar-se als temes centrals de les seves vides.

I això em portaria a parlar de la sana tradició anglosaxona de densificar les novel·les amb temes i teories interessants i de la relació que tot això té amb una concepció professional i no genialoide d'escriptor, però m'hi embrancaria massa i em veuria obligat a fer un munt d'excepcions i a obrir encara més parèntesis que de costum i avui només volia trencar un silenci que ja durava massa i agrair la paciència dels hipotètics lectors que encara passen per aquí...

***

Pel que fa a la petita història editorial, no m'estaré de comentar que Elegia per un americà va arribar a aparèixer a unes quantes llistes de més venuts i que fa uns quants mesos que n'ha aparegut una edició de butxaca, símptoma de què la novel·la ha trobat com a mínim un bon grapat de lectors. La publicació del llibre que ens ocupa va coincidir amb el llançament que Angle editorial va fer de la novel·la anterior de l'autora, Allò que vaig estimar (en traducció de Jordi Martín Lloret) una novel·la molt notable i a la vegada molt semblant a Elegia per un americà: Siri Husvedt té allò que se'n diu unes obsessions ben marcades. Això no obstant, quan fa pocs mesos Anagrama va publicar La mujer temblorosa, un petit assaig sobre la història neurològica de l'autora, va semblar que ja hi tornàvem a ser: la bona acollida d'un títol en català no garantia la continuïtat, els hustvedtians catalans es quedaven sense subministre. Sortosament, però, fa poc que he sabut que la sequera es limita a la no ficció, i d'aquí a uns mesos tindrem una nova Hustvedt en català!

 

Títol: Elegia per un americà
Autora: Siri Hustvedt
Editorial: Empúries / Labutxaca
Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Data de publicació: Gener de 2009 / Juny de 2010 (butxaca)

Així és la vida, Charlie Brown, de Charles M. Schulz (I)

"Els llibres dels Peanuts van ser de les primeres coses que vaig llegir i tan bon punt els vaig veure vaig saber que volia ser dibuixant de còmics. Em vaig identificar instantàniament amb els dibuixos plans i austers, amb l'honestedat de les inseguretats dels nens i amb el món estrany i separat de l'Snoopy. En aquell moment no em vaig adonar de com n'era d'innovador, tot plegat, només sabia que tenia una mena d'humor i de veritat que no havia trobat a cap altra vinyeta. Ara, en rellegir aquells llibres, em quedo parat de veure com n'era de melancòlica, la tira, als anys seixanta. És segur que cap altre còmic no ha presentat un món tan inhumà i d'una crueltat tan incessant. L'autotortura d'en Charlie Brown enfrontat al fracàs constant és divertida d'una manera amarga, desesperadament trista. Crec que el més important que vaig aprendre dels Peanuts és que una tira còmica pot tenir una vessant emocional i parlar dels grans temes de la vida d'una manera sensible i perceptiva".

Qui parla així és el gran Bill Watterson, a The Calvin & Hobbes Tenth Anniversary Book, el llibre que commemora la dècada d'existència de la seva obra mestra, i no se m'acut cap manera millor de presentar l'antologia que vaig tenir el plaer de confeccionar i traduir per a l'editorial Empúries. Així és la vida, Charlie Brown, reuneix unes vuit-centes tires de l'època gloriosa dels Peanuts, que va de 1958 a 1977, més o menys, agrupades per temes: l'amor, l'amistat, la família, l'escola, l'esport (que en el cas de Charlie Brown equival a derrota), la psiquiatria (en mans de la Lucy) i una part final dedicada a la tirada més filosòfica i abstracta de la sèrie. No hi va cabre tot el que hi volia posar, evidentment (i això que el llibre fa el doble de gruix del que inicialment havíem previst), en alguns casos per estranys problemes de comunicació amb la gent que gestiona el llegat de Schulz, però crec que el llibre dóna una idea força exacta del que van ser els Peanuts en el seu millor moment.

I no vull tancar l'apunt sense fer una lloança de l'autor, Charles M. Schulz. He dit més amunt que la gran època dels Peanuts va durar vint anys (dels gairebé cinquanta de vida de la tira): aviat és dit! Vint anys, un dia sí i l'altre també, petites variacions sobre uns mateixos temes, cada vegada més profundes, més divertides, amb el compàs perfecte de les quatre vinyetes, tic-tac-tic-tac, precís com un metrònom, amb el contrapunt setmanal de les tires de diumenge, més llargues i discursives, més lliures, amb més marge per a la imaginació. Malgrat el mercadeig publicitari que tant ha contribuït a desvirtuar la percepció de la tira (tema per un altre post que no trigaré a fer), sempre que torno a les fonts, als Peanuts originals, em meravella la constància i el rigor de Schulz, creador d'una obra mestra diària, d'un dels grans moments de la cultura popular de la segona part del segle XX, que en la seva forma original, mai no es va embastardir i que continua emocionant com el primer dia. Charlie Brown no va xutar mai la pilota.

Títol: Així és la vida, Charlie Brown

Autor: Charles M. Schulz

Editorial: Empúries

Selecció i Traducció: Ferran Ràfols Gesa

Data d'aparició: Novembre del 2007

L'antologia també va tenir edició castellana. Us en deixo les dades:

Títol: Así és la vida, Charlie Brown

Autor: Charles M. Schulz

Editorial: El Aleph

Selecció: Ferran Ràfols Gesa
Traductora: Rosa Pérez

Data de publicació: Novembre de 2007

Principiants, de Raymond Carver (I)

Una de les alegries més grans que he tingut en aquesta professió va ser el dia que em van oferir la traducció de Beginners, de Raymond Carver, la versió original de What we talk about when we talk about love (traduït al català per Dolors Udina: De què parlem quan parlem de l'amor, encara disponible a Columna, tot i que no consta al web de l'editorial). Feia una pila d'anys que era un carverià fanàtic i em delia per comprovar fins a quin punt arribaven els canvis que l'editor Gordon Lish havia fet al text original de Carver.

Doncs bé, els canvis són múltiples i molt profunds. Retallades que en algun conte arriben al setanta per cent del text original, canvis en el títol, el nom dels personatges... i sobretot la creació d'un estil diferent, el laconisme extrem que molts havíem admirat cosa de no dir. Carver era un escriptor immens, però és evident que el talent de Lish també és excepcional, i que en bona mesura l'estil "carverià" és creació seva.

Ara bé, hi guanya o hi perd, Carver, amb aquests canvis? Després d'haver traduït el llibre, puc afirmar sense dubtes que jo prefereixo la versió original. Les situacions són les mateixes, però la morositat amb què es descriuen els dóna tota una altra intensitat. El Carver de Lish podia ser brut en les situacions que descrivia (en el sentit en què s'ha parlat de realisme brut), però era molt més fred que l'original, amb una fredor sobtada i elegantíssima. El Carver original pateix amb els seus personatges (perquè hi ha pocs llibres menys feliços que aquest), hi posa molt més el coll. Allà on abans hi havia una fiblada violenta que s'acabava bruscament ara hi ha un dolor molt més real, perquè dura. El millor exemple és el conegut conte Una cosa petita, bona, del qual Lish va extirpar les últimes 18 pàgines canviant absolutament el sentit del conte. Tal com Lish el va deixar, el conte acaba amb un malentès cruel. La prova de la incomoditat de Carver es troba en què en el seu següent llibre, Catedral (que, per cert, s'acaba de reeditar l'editorial Labutxaca, també en traducció de Dolors Udina) va voler tornar a publicar el conte amb el final original, igualment dur però molt més bonic i càlid.

Com a apunt final, no m'estaré de recomanar molt especialment el conte Si és la teva voluntat, que fins ara s'havia titulat Després dels texans. Un exemple preciós de compassió carveriana.

  
Títol: Principiants (Beginners)
Autor: Raymond Carver
Editorial: Empúries
Traducció: Ferran Ràfols Gesa