L'ofici de traductor no és precisament font de grans privilegis,
però de tant en tant, quan la conjunció astral és favorable, tens
l'oportunitat de saludar algun autor que has traduït i admirat. És,
almenys en el meu cas, un moment estrany: la traducció, pel que té
de detallista, sovint t'acaba fent tenir la sensació que vius al cap
d'una altra persona, que llegeixes el text tan a fons que trobes
petits detalls reveladors. És, no cal dir-ho, una trobada molt
asimètrica: un dels interlocutors coneix profundament l'obra de
l'altre i té la sensació (enganyosa, suposo) de saber alguna cosa
de la persona que hi ha darrere, mentre que, en el pitjor dels casos,
l'altre amb prou feines sap que l'idioma al qual l'han traduït
existeix. La situació obre un ventall de possibilitats que depenen
molt de les condicions en què es produeixi el cara a cara: si és
una conversa d'un parell de minuts enmig de moltes altres persones la
cosa no passa d'una cordialitat sincera però una mica protocol·lària
(dic sincera perquè els autors que he conegut són agudament
conscients del fet que no saben català i es mostren invariablement
agraïts amb qui els ha fet parlar en aquesta llengua), mentre que si
tens oportunitat de xerrar-hi més estona i sense tanta companyia
l'intercanvi pot arribar a ser força interessant.
En el cas que ara m'ocupa, la trobada amb Siri Hustvedt va ser en el
format més advers de tots: tres minuts mal comptats després de la roda de
premsa de presentació de L'estiu
sense homes. Abans hi havia hagut un intercanvi de correus prou
interessant que m'havia confirmat que Hustvedt pertany a aquella admirable tradició
d'autors diguem-ne «professionals»
que entén que el diàleg amb els traductors, l'aclariment de petits
dubtes o matisos (amb un nivell de detall gairebé aclaparador,
afegiria), forma part de la seva feina, i jo que l'hi agraeixo.
El cas és que, una mica per
casualitat, vaig assistir a la roda de premsa de presentació de
L'estiu sense homes,
que em va interessar molt més del que em pensava. Siri Hustvedt és
vehement i parla en tirades llargues, fins al punt d'oblidar-se que
de tant en tant s'havia d'aturar per deixar parlar a la intèrpret.
Va començar explicant la gestació de la novel·la, molt més breu
que les dues anteriors: diu que el llibre va començar quan se li va
fer present la veu de la protagonista, la Mia, i que després només
la va haver d'anar seguint. Una veu enfadada, sarcàstica i
profundament diferent de la seva que la va fer riure molt des de la
primera frase. Em va sorprendre sense sorprendre'm: estic d'acord que
en aquest cas la veu narradora és l'ànima de la novel·la, i havia
detectat l'humor, és clar, especialment cap al final del llibre,
però mentre traduïa el que vaig percebre amb més claredat va ser
la crispació que també traspua. La protagonista, la Mia, és una
dona de 55 anys que embogeix quan el seu marit li demana una pausa
(«La Pausa era francesa [...] i tenia una pitrera considerable»).
L'han d'ingressar en un hospital, i un cop en surt se'n va de Nova
York i torna al poble de Minnesota on va néixer a passar-hi l'estiu.
I des d'allà escriu, escriu per entendre's i per desfogar-se. Surt
tot: la frustració de veure's empantanegada en una història tan
banal, tan tòpica, la sensació de no haver estat mai reconeguda,
d'haver viscut esborrada pel seu marit, un eminent neuròleg a qui,
entre moltes altres coses, ha ajudat a fornir-se d'una base
filosòfica sòlida. És una veu que s'esbrava, una veu dolguda,
irritada, de modulacions molt diverses i que sovint fa exhibició de
la seva àmplia cultura, ja sigui en registres paròdics o per
sermonejar el lector sobre el biaix masclista de la ciència o del
cànon literari. A partir d'un cert moment, en els esclats de ràbia
també s'hi percep una certa voluptuositat, un gust per la retòrica,
i d'aquí sorgeix l'humor, que va impregnant el llibre i que el fa
més lleuger en la seva part final. Però el llibre és complex, i ja
dic que jo en el moment de traduir-lo no en vaig percebre la dimensió còmica amb la mateixa
intensitat que l'autora o que part de la crítica (la Marina
Espasa, per exemple). Sovint he constatat que la lentitud que
comporta una traducció altera una mica la percepció lectora, atenua
uns trets i n'exacerba uns altres, i deu ser per això que l'humor no em va aparèixer amb més nitidesa fins a les relectures posteriors a la primera versió... Però mentre jo pensava tot això
Hustvedt continuava parlant, primer per definir el llibre com una
«comèdia feminista» i després, afegint-hi un matís força
important, per dir que el llibre era una reflexió sobre la comèdia.
Hustvedt va ressaltar que les tragèdies i les comèdies de
Shakespeare es diferencien gairebé únicament pel final: Romeu
i Julieta acaba amb
l'escenari ple de cadàvers; El
somni d'una nit d'estiu,
amb un grapat de casaments. La comèdia, va continuar, depèn d'on
decideixis tallar la narració, del moment en què abaixis el teló;
tot final feliç és provisional. També es va referir a les
comèdies clàssiques de Hollywood com a una influència fonamental
del llibre. La premsa es va quedar amb la referència al Little
Women de Cukor perquè
no hi surten homes, però el llibre pren com a model tot un seguit de
pel·lícules que es coneixen com a «comèdies
de recasament» (n'hi ha un bon grapat, i tenen un esquema
gairebé idèntic: The
awful truth, Històries
de Filadèlfia, Lluna
nova...).
La roda de premsa es va escalfar
de cop i volta quan una periodista li va preguntar fins a quin punt
L'estiu sense homes
era un llibre autobiogràfic. Hustvedt va saltar: «N'estic farta,
farta» (i aquí podem jugar a traduir: com diem en català I'm
sick to death of it?
N'estic fins al capdamunt? Fins al monyo? Fins als collons?). «Faci
el que faci, tothom creu que és autobiogràfic». I després va
apuntar una possible causa de gènere i es va preguntar si li feien
aquella pregunta únicament perquè era dona. La periodista es va
defensar dient que havia fet la mateixa pregunta al seu marit, i
Hustvedt va respondre amb un «me n'alegro» i un somriure.
Curiosament, però, havia estat l'editor castellà de Hustvedt qui en
la presentació de l'acte havia apuntat la possible relació entre la
novel·la i la vida de l'autora, presentant-la com un cas d'aquells
en què no se sap ben bé on comença la realitat i on acaba la
ficció. Hustvedt va donar arguments de moltes menes per al seu
rebuig, des dels més circumstancials (la protagonista és baixeta i
pèl-roja, i en canvi ella és rossa i altíssima, altres vegades havia escrit en veu d'home) fins a altres de
més profunds («jo no parlo així!»), i va fer un gran defensa de
la seva capacitat d'imaginació («tinc una imaginació formidable,
m'és molt fàcil imaginar-me vides alienes»). Repreguntada pels
periodistes, Hustvedt va admetre que hi havia algun personatge que sí
que tenia una base real, o més ben dit que sabia d'on l'havia tret.
Tot comptat i debatut, Hustvedt es va sumar a la versió que donen la
majoria d'autors quan se'ls pregunta per aquesta qüestió: els seus
llibres no són autobiogràfics, però estan construïts a partir del
món que coneixen, dels temes que els preocupen, dels llibres que han
llegit i, en definitiva, del que tenen al cap. (Obro un parèntesi:
fa uns quants anys, quan Richard Ford va venir a Barcelona a
presentar Acció
de gràcies va
dir tres coses molt senzilles que m'han quedat gravades i que potser
són pertinents en parlar de Siri Hustvedt: en primer lloc, que els
llibres sempre tracten sobre la vida; després, que a l'hora
d'escriure el que li interessava no era la vida tal com havia estat,
sinó la vida com hauria pogut ser; the
road not taken,
el camí que no havia agafat, les possibilitats albirades i no dutes
a terme; finalment, Ford va comparar les seves novel·les amb caixes
i va dir que en el moment de posar-se a escriure'n una mirava què
tenia el cap i intentava construir una caixa prou gran per encabir-ho
tot. Aquesta tercera idea és la que em remet amb més força a
Hustvedt, una autora amb una sèrie d'obsessions evidents, amiga de
la digressió, que fa caixes de diferents mides i colors per acabar
parlant sempre d'uns mateixos temes. Tanco el parèntesi).
La
roda de premsa va continuar i, en concordança amb la
novel·la, Hustvedt va tocar un munt de temes més. Va parlar dels
poemes que hi ha al llibre («la Mia és una poeta menor, i jo em
veig amb cor d'escriure poemes menors»), de Jane Austen, de la desoladora crueltat
adolescent, del rabiós present en què viuen els vells i finalment
es va entretenir una mica a parlar sobre la diferència (bàsicament
entre els sexes, però també entre vells i joves, per exemple, o
entre els dos membres d'un matrimoni), que va definir com una altra
de les idees claus del llibre. L'estiu
sense homes
ironitza sobre els estudis científics (o pretesament científics)
que s'han dedicat a definir, acotar i explicar aquestes diferències,
i acaba proposant un canvi d'òptica: potser la qüestió no és fins
a quin punt som diferents, sinó la importància que atribuïm a
aquesta diferència.
I,
ja per acabar, què hi trobarà, el lector veterà de Hustvedt, en
aquest estiu sense homes? Un llibre alhora molt semblant i molt
diferent als que ja li coneixíem, semblant per al cap i diferent per
a l'orella, semblant en els temes i diferent en la intensitat.
De
moment deixem-ho aquí.
