Això del català, d'Albert Pla Nualart (2)

Si fa unes quantes setmanes vaig començar parlant d'Això del català pel final, és a dir, pel recull d'articles que tanca el llibre, és perquè em sembla la manera més sana i profitosa de llegir-lo. Sana perquè evita un enfrontament o una adhesió viscerals, apriorístics, basats en criteris ideològics i no lingüístics. I profitosa perquè, pel que fa a la llengua, i aquí em baso en la meva experiència, és la batalla diària amb un reguitzell inacabable de casos concrets el que permet passar al raonament més general i, un cop fet el pas, posar-lo constantment a prova. Però això no treu que sigui la primera part del llibre, «Per una normativa del segle XXI», la que conté la tesi forta de Pla Nualart i la que ha aixecat més polseguera en determinats ambients.

En aquesta primera part, l'autor mira d'exposar les raons que fan necessària una revisió de la normativa. Parla de la paradoxa que suposa el fet que les escoles ensenyin unes combinacions de pronoms febles que els alumnes constaten que no fa servir ningú, ni al carrer, ni als mitjans de comunicació, ni (últimament) als llibres. De fet, ni tan sols les fa servir el professor de català en la seva parla espontània. Parla de la sensació d'irrealitat que això transmet, i de com aquesta sensació contribueix (tot i que no justifica) a la desoladora deixadesa lingüística de la gran majoria de catalans. Descriu els problemes amb què s'ha d'enfrontar qualsevol que ensenyi llengua (catalana o qualsevol altra) tant a primària com a secundària, i el fracàs que suposa el fet que un munt de llicenciats que han fet tot l'ensenyament en català siguin incapaços de redactar tres paràgrafs perfectament normatius. Insisteix que hi ha aspectes concrets de la normativa que generen errors sistemàtics, fins i tot en el cas d'articulistes o periodistes, de gent que viu d'escriure. I arriba a la conclusió que potser valdria la pena revisar-los.

Abans d'enumerar-los, però, Pla Nualart fa un llistat dels obstacles que dificulten la reforma, i posa un esment especial en la descripció de determinades actituds lingüístiques. I aquí, cal dir-ho, fa una mica de sang. Fa sang en la seva antològica definició del que és un mestretites («una versió molt nostrada del pedant», algú que «que viu en la consciència del pecat», que sent «una gran satisfacció quan tot és molt complicat» i que pateix «aquella inseguretat del pobre d'esperit que necessita un dogma, una autoritat i un reglament perquè no se'l mengi de viu en viu la pròpia sensació de petitesa»), en la seva crítica a la «lentitud exasperant» amb què treballa l'IEC i en la caracterització de la fe religiosa amb què certa gent contempla la normativa fabriana, talment com si fos una veritat revelada. Es nota que el tema li cou i que s'ha hagut d'aguantar en un munt d'ocasions, com tot aquell que alguna vegada ha començat una conversa mirant de resoldre una frase amb un gir no normatiu que li sembla útil i adequat al context i l'ha acabada amb la sensació de trobar-se davant d'un consell de guerra, acusat d'alta traïció, de vendre's la llengua i la nació catalana per quatre rals. Pla Nualart sap de què l'acusaran, i té l'encert de no defensar-se'n explícitament en gaires ocasions. Quan ho fa, però, mira de ser clar i eloqüent, i s'esforça (inútilment?) a dir exposar els seus punts de vista de la manera menys tergiversable que pot. Succintament: «Crec que s'ha de plantar cara a la interferència fins a les últimes conseqüències, és a dir, que no n'hem de deixar passar ni una. I crec que no fer-ho és entreguisme suïcida. [...] Ara bé: no és interferència allò que ha penetrat tan endins a la llengua que ja forma part de la seva estructura. No ho és allò que, tenint un origen castellà, s'usa des de fa molts anys, ningú ho sent com a castellà i expressa de manera més clara i funcional que qualsevol altra forma el que volíem dir. [...] Sobretot, cal acabar d'una vegada amb aquesta confusió absurda que fa creure que alguns punts artificiosos de la normativa són més catalans, més genuïns, que el que la gent diu. I que qüestionant-los donem barra lliure a la màniga ampla.»

També en paraules seves, Pla proposa la «crucial decisió estratègica de canviar les trinxeres de lloc», i més endavant, que «deixem de desgastar-nos en batalles inútils». Que ens centrem en les batalles que podem guanyar, que la discussió entre «l'hi dic» i «li ho dic» corre el perill de quedar sepultada per l'esgarrifós i cada vegada més present «s'ho dic». Recorda la reforma fabriana es va fer amb una sèrie de premisses ideològics (intentar recrear la llengua tal com hauria estat sense els llargs segles de decadència, establir una llengua que no és reflex de cap dialecte concret sinó que consisteix en un conjunt de formes triades de cadascun d'ells) i que Fabra mateix la concebia com una proposta que caldria revisar un cop s'hagués vist si el gruix de parlants l'havia feta seva. Per dir-ho d'alguna manera, Fabra va fer un vestit (un trajo?) amb quatre parracs, se'n va sortir tan bé que el vestit ha fet patxoca durant tots aquests anys i encara en fa, tot i que ara, un cop l'hem dut a tot arreu i hi hem fet contorsions de tota mena, se'ns fa difícil ignorar que el vestit tiba una mica quan intentem fer determinats moviments i que comença a ser hora de refer quatre costures per poder-nos-hi sentir més còmodes.

Acabo l'apunt (encara en vindrà un altre, menys perifràstic) sense fer esment de cap dels punts que Pla considera que cal revisar. Ho faig perquè són al llibre, evidentment, però sobretot perquè no em sembla tan important la forma final que prengui la norma del canvi i caiguda de preposicions com el debat públic sobre les actituds que acompanyen la norma. Un debat que ajudi a aclarir una mica els conceptes, a separar els debats, a parlar del que volem parlar, que és de llengua. Que es plantegi quin valor donem al català natural i a la intuïció lingüística, i que serveixi per aconseguir que un detall sintàctic sigui això, un detall sintàctic, i no una mesura del compromís nacional. Si aquest debat públic es produeix, potser veurem que en molts casos les trinxeres ja fa anys que han canviat de lloc, que entre els professionals de la llengua hi ha un consens més ampli del que pot semblar, i que només cal que l'autoritat competent ho faci oficial, miri d'aturar el foc amic i enviï més efectius al front real. 

Això del català, d'Albert Pla Nualart (I)

Com tanta altra gent, vaig descobrir l'Albert Pla Nualart fa dos estius, arran d'una magnífica sèrie d'articles titulada «El català a la terrasseta» que es va publicar a la contraportada del diari Avui. En un primer moment vaig pensar que les terrassetes serien els clàssics articles dedicats a corregir errors habituals («no hem de dir manguera, hem de dir mànega») però de seguida em vaig adonar que la sèrie anava molt més enllà. Mitjançant expressions trobades al diari o a la televisió, Pla Nualart descrivia amb una habilitat i una precisió admirables els maldecaps amb què es troba qualsevol que avui en dia es dediqui professionalment a escriure en català, és a dir, qualsevol que faci textos pensats per a lectors reals, que sovint no se senten còmodes amb algunes solucions normatives artificioses. Perquè, i això és crucial, els filòlegs poden donar explicacions sofisticades sobre per què intricat és correcte i intrincat no, però la gent s'hi ha de sentir còmoda i ha de tenir la sensació que el model que es fa servir no contradiu la seva intuïció, o se sumarà a les files (tan nombroses) dels que parlen en català a casa i amb els amics però a l'hora de llegir un llibre o un diari el trien en castellà perquè l'entenen millor i perquè de català «no en saben prou».
 

Una de les grans virtuts de Pla Nualart és que dóna una imatge completa de les dificultats amb què es troben els lingüistes (i els traductors) i no es limita a fer un plany pel pobre català, esclafat sota el peu gegantesc del castellà. Perquè sí, és evident que la major part dels problemes deriven de la pressió del castellà, del fet que no hi hagi catalanoparlants monolingües, però la cosa no s'acaba aquí, ni de bon tros. Tots, en major o menor mesura, som parlants interferits, però no totes les interferències són iguals: per començar, cal discriminar entre els manlleus, que enriqueixen la llengua i hi aporten matisos, i els calcs, que simplement substitueixen expressions genuïnes per altres que no aporten res de nou i treuen color a la llengua. Dit en altres paraules, cal distingir entre les expressions i els girs on el català podria arribar per evolució pròpia i les que són cossos aliens a la llengua. Com molt bé exposa, voler-ho fer tot diferent del castellà és una altra forma d'interferència, una altra manera d'estar-hi obsessionat, i ho acaba convertint gairebé tot en suspecte de castellanisme, fins que no es demostri el contrari. (Poso només un exemple entre dotzenes: l'expressió «empassar-se un gripau», que molts rebutgen perquè té equivalent castellà. Pla fa una mica de recerca i troba que l'expressió existeix en francès, italià i anglès, i que prové del moralista francès Nicolas Chamfort, que deia que cada matí ens hauríem d'empassar un gripau perquè res del que ens trobem la resta del dia no ens sembli fastigós. És a dir, «empassar-se un gripau» és una expressió que pertany a la tradició culta europea i només nosaltres en prescindim, per no assemblar-nos al castellà).

Però Pla Nualart no s'atura aquí: també parla dels problemes dels diccionaris de què disposem, singularment el normatiu, molt lent a l'hora de recollir paraules noves i que sovint és ambigu i defuig les complicacions. Parla d'un munt de paraules que són a la sala d'espera i que tard o d'hora hi acabaran entrant, però que de moment continuen provocant la temuda marca del corrector ortogràfic i ens aboquen a buscar solucions artificioses. Es queixa que la manca d'informació dialectal faci que formes marginals entrin al diccionari i arraconin les genuïnes de la major part de la població. Es queixa de l'absurd que suposa no tenir un bon diccionari català-castellà («l'escut per resistir») quan s'inverteixen (invertien) tants diners públics en altres projectes lingüístics que fan patxoca però tenen una incidència social mil vegades més petita (i aquí jo no em puc estar de demanar un diccionari anglès-català més actualitzat, i si pot ser en línia). També parla d'alguns aspectes de la normativa, però això (que ocupa la primera part del llibre) ho deixo per un altre dia.

M'adono que pel resum que en faig podria semblar que el to dels articles és crispat, i no ho és gens ni mica. Pla Nualart sap que els bons lingüistes (i els bons correctors) són els que donen solucions, els que t'assenyalen recursos que t'havien passat per alt, els que et fan adonar que la llengua és més rica del que et pensaves i no els que s'esplaien amb el bolígraf vermell i et tornen un text correctíssim però tan asèptic que no hi queda ni rastre de vida. Reivindica un munt d'expressions vives i útils que apareixen poc als mitjans (per aquella mania d'associar elevat a castellà), i ho fa amb un to amable, irònic, fins i tot diria que una mica enjogassat. És pessimista pel que fa la situació del català, però tinc la sensació que el missatge de fons és profundament optimista: al nostre català, al català que fem servir els que l'hem fet servir sempre, a la nostra intuïció lingüística, en definitiva, no li passa res, no té cap mal lleig, no es mereix que en dubtem cada tres segons. No és el mateix català que es parlava fa un segle, però encara és prou genuí. Això no vol dir que qualsevol català sigui igualment vàlid, que el catanyol no faci estralls, especialment a Barcelona i l'àrea metropolitana, i no treu que hi hagi una immensa majoria de la població que és del tot incapaç d'escriure un text senzill sense fer vint faltes d'ortografia, però la matèria primera encara hi és. I que a partir d'ella s'ha de construir el model de prosa periodística, i, canviant el que faci falta, literària. 

Continuarà.  

Animals destructors de lleis, de Ricard Salvat

Avui aprofito una efemèride trista (es compleixen dos anys de la mort de Ricard Salvat) per parlar d'un llibre que és alhora molt recomanable i molt il·lustratiu de part dels problemes que envolten la cultura catalana. 

Animals destructors de lleis és, des de molts punts de vista, una raresa. Per començar, és l'única novel·la d'un home que després es dedicaria en cos i ànima al teatre, una obra única i precoç: Salvat la va escriure amb només vint-i-quatre anys i li va servir per guanyar el premi Joanot Martorell de 1959. Dit d'una altra manera, Animals destructors de lleis permet intuir una trajectòria narrativa molt interessant que per un motiu o un altre l'autor va decidir no dur a terme. L'edició commemorativa del 50 aniversari que en va fer Meteora conté un pròleg on el mateix Salvat comenta breument les vicissituds que van envoltar la concessió del premi, la posterior edició del llibre, i la rebuda que li van dispensar algunes patums, ferides perquè un premi com aquell hagués recaigut en algú tan jove. Però em sembla que aprofundir massa en això no fa cap favor al llibre, i si per alguna cosa serveix és per constatar una vegada més les duríssimes condicions en què malvivia la cultura catalana en els anys de plom del franquisme, quan guanyar o no guanyar un premi equivalia a existir o no existir com a escriptor.

Perquè, convé dir-ho de seguida, Animals destructors de lleis és una novel·la estranya i atmosfèrica que es reivindica per si mateixa. El primer que sorprèn el lector és l'ambientació de la novel·la, totalment inusitada en la narrativa catalana: a grans trets, el llibre relata la vida de Sandre, un jove català que ha emigrat a Alemanya per treballar en una fàbrica i que mira de cultivar les seves inquietuds polítiques i culturals amb el poc temps lliure que li deixa la feina. Mentrestant, viu en una habitació llogada a casa d'una parella que el trasbalsa per la seva manera de viure, especialment la dona, Inge, amb qui té una relació carregada de tibantors sexuals. 

En gran part, Animals destructors de lleis és la crònica d'un desconcert. D'un desconcert múltiple, diria. Sandre no se sap avenir que els carrers alemanys siguin tan freds, tan iguals, que en aquell país sempre hi faci tant de fred; no entén que un poble que ha viscut una guerra tan dura de cop i volta es trobi tan lliurat al consumisme, que hi hagi parelles que es casin i visquin anys i anys junts sense tenir fills; es barreja una mica amb la bohèmia sense acabar-s'hi de lliurar i sempre amb una recança molt forta. És honest i autèntic en les seves inquietuds i jutja amb severitat i un punt d'encarcarament el que percep com a inautenticitats dels altres. Treballa a la fàbrica amb l'esperança idealista de conèixer el proletariat, immigrants d'altres orígens (els perses) però de seguida s'hi troba incòmode i descobreix la distància sideral que separa els obrers reals dels que apareixen als manifestos esquerranosos. En poques paraules, Sandre surt de la Catalunya grisa, pobra i moralment asfixiant del moment, es troba de cop i volta amb la vida europea de l'època i no pot evitar que (sent com és un ingenu, per més teoria que tingui al cap) tot plegat el deixi parat.

Per expressar el desconcert i el malestar que envaeixen el seu protagonista, Salvat fa servir un estil estrany, a la vegada clar i elusiu, racionalíssim però amb un punt vague i sensual. Un estil que funciona i acaba donant personalitat a la novel·la, tot i que, com era gairebé inevitable en aquells anys, especialment en la generació jove, educada completament a l'escola franquista, s'hi perceben un munt de vacil·lacions. Al pròleg hi diu que Espriu va corregir el llibre, o sigui que potser no totes les tries són del mateix Salvat, però a mi em sembla notar-hi una voluntat de fons de fer servir un català relativament natural que de tant en tant es veu engavanyat amb algun "car" dels que exigia l'època i alguna frase amb un ordre de paraules estrany, que (i ara faig literatura-ficció), potser Salvat hauria acabat eliminant si hagués continuat escrivint novel·les.  

Doncs bé, tenim una novel·la bona i interessant escrita per un jovenet de 24 anys... I tot d'un plegat arriba el silenci. Com és que feia tantíssims anys que no en parlava ningú? Jo mateix coneixia prou bé el "personatge Salvat", havia parlat amb ell alguna vegada i fins uns mesos abans que sortís aquesta reedició no tenia ni idea de l'existència de la novel·la. La transmissió cultural ha fallat de manera estrepitosa. Tan sobrats anem, de novel·les de mèrit? Ara m'esplaiaria molt més del que cap lector d'aquest blog estaria disposat a aguantar, però sovint he pensat que els lectors interessants en la prosa catalana pequem d'indolència, cometem l'error de llegir i defensar només les obres mestres inqüestionables, Mirall trencat i Incerta glòria, per dir-ne dues, o el Quadern gris, i que ens oblidem d'un grapat d'obres que potser estan un o dos graons per sota en quant a excel·lència literària, però que no deixen de ser notabilíssimes i que expliquen moltes altres coses que les nostres solitàries obres mestres no tenen temps ni ganes d'explicar. 

Uns dies després de la mort de Ricard Salvat es van reemetre diverses entrevistes radiofòniques que li havien fet (en recordo una a Catalunya ràdio i una altra a la Com), i en una d'elles Salvat explicava que Sebastià Juan Arbó, ebrenc com ell, li havia dit molts anys enrere que aquest país està condemnat a començar sempre de zero, que cada generació es veu obligada a tornar a començar la casa des dels fonaments, sense aprofitar res del que ha deixat la generació anterior.

Per desmentir-lo, potser podríeu llegir la novel·la.

Serrahima i el model de prosa

"De tant en tant, venia a casa dels meus pares i llegia versos a la meva mare, que no hi veia. Ell sabia que la feia molt feliç. Un dia que li llegia uns fragments de la traducció de la Divina Comèdia, em vaig adonar d'una cosa que em va ajudar a entendre tota l'obra d'ell. Quan va treure els papers i la conversa va quedar interrompuda, ell es va posar les ulleres, es va incorporar una mica en el seient, va fer un petit gest com per allargar el coll i va començar a llegir, amb la seva veu lleugerament nassalitzada, a la qual donava un ritme marcat, aparentment monòton, però que accentuava la precisió en el dir i feia impossible que ni una inflexió en el dir ni un sol matís de la intenció fossin perduts. Jo, com els altres, l'escoltava. Però aquell dia em vaig adonar de com, a despit d'aquella discretíssima alteració en l'actitud corporal, no s'havia produït cap canvi de nivell entre la conversa anterior i la lectura. El llenguatge amb el qual eren fets els versos era el mateix que ell, un moment abans, havia fet servir per conversar amb nosaltres."

  Josep Maria de Sagarra, a Dotze mestres, de Maurici Serrahima

En principi, quan algú es posa a escriure, tria lliurement cada paraula que fa servir. Qualsevol que s'hi hagi estat una estona, però, sap que bona part de les combinacions de paraules ja estan creades, ens vénen fetes, les tenim emmagatzemades per grups i no d'una en una. Formen part d'un codi comú més o menys interioritzat per tots els parlants d'una llengua. Després, si tot va bé, cadascú posarà l'accent allà on més li convingui, buscarà maneres de dir originals i es farà un estil propi, però sempre a partir d'aquest model compartit, especialment si escriu en prosa. Amb el temps, el model acaba sent tan àmpliament assumit que arriba a semblar natural i inevitable (tot i que en el cas del català sigui origen de batalles infinites). Ara bé, com s'ha creat, en el cas del català, aquest model?

Servidor no ha trobat mai cap llibre tan útil per entendre aquest procés com els Dotze mestres de Maurici Serrahima El llibre, publicat per primera vegada el 1972 i recuperat el 2008 per Edicions de 1984, té una estructura senzilla: Serrahima tria dotze mestres morts de la prosa catalana (i parla molt sovint d'un de viu, Pla) i fa un breu resum de tot allò que li sembla indispensable per entendre'ls bé, centrant-se especialment en la seva producció en prosa. Els capítols comencen amb un retrat de l'escriptor en qüestió (Serrahima en va conèixer vuit personalment i no està prou lluny de cap dels altres per no haver-ne pogut recollir testimonis de primera mà) que ja seria suficient per recomanar el llibre: són retrats vívids, amens, gens encarcarats. Serrahima escriu després de tota una vida de contacte íntim amb els llibres que comenta i en parla com si fossin vells amics, amb una gran estimació però sense obviar-ne les mancances (quan hi són). Però a mesura que avancem entre els mestres es va fent evident el fil conductor del llibre: la difícil creació d'un model de prosa catalana útil i eficaç per a tothom que es posa a escriure. La bona prosa catalana, segons Serrahima, és clara, directa i àgil, normal i, sobretot, i aquesta és la tesi forta del llibre, sorgeix de la parla viva. D'una parla estilitzada i depurada, no cal dir-ho, passada per tants sedassos com facin falta, però de la parla, al capdavall.

Reduït a la mínima expressió, el procés és el següent: Verdaguer i Oller es troben una llengua abandonada durant segles, retòrica i falsa, gairebé inservible, i en fan el que poden, l'un amb una intuïció lingüística molt més poderosa que l'altre, i Verdaguer assoleix amb En defensa pròpia un primer èxit palpable. Uns anys més tard (no gaires, perquè en pocs anys es fa una evolució que en altres condicions potser hauria necessitat dècades), apareix Solitud, Ruyra escriu pàgines de prosa perfecta i quan sembla que tot es redreça arriba la figura enormement influent d'Eugeni d'Ors, responsable de la girada noucentista, que preconitza una llengua literària que Serrahima sovint titlla d'arbitrària i deliberada. És un model molt deslligat de la parla, afrancesat i aristocratitzant, vàlid per a determinades formes de poesia però molt problemàtic a l'hora de narrar i, en tant que model, equivocat. La resposta es produeix pels volts de l'any 1925, quan Sagarra fa la  famosa crida demanant novel·les en català i tota una generació, encapçalada per ell mateix i per Pla, es desentén del model de prosa noucentista i, ajudats per la neteja fabriana, en basteix un de nou,  molt més acostat a la llengua viva, que finalment té la flexibilitat i senzillesa que Serrahima trobava a faltar en els noucentistes. (En un altre llibre famós i polèmic Toutain i Pericay segueixen fil per randa la seva argumentació, però fan culminar el procés en Rodoreda més que no pas en Pla, a la vegada que observen la desesperant degradació que va començar tan bon punt semblava que el model s'havia consolidat.)

Serrahima, ja ho he dit, està convençut que la bona prosa deriva de la parla (de la bona parla) i en dóna exemples molt il·lustradors.  En trio dos que em tenen el cor robat. El primer és el que obre aquesta entrada. L'altre apareix una mica abans, al capítol dedicat a Riba. Riba és eminentment poeta, és clar, i gairebé no va escriure prosa de creació. Serrahima parla dels pocs contes que Riba va escriure i lamenta que, malgrat els seus precs, Riba no el va voler seguir el camí que li havien obert. El capítol és molt llegidor, però en passar les pàgines costa no preguntar-se si amb això n'hi ha prou per considerar Riba un mestre de la prosa, havent-hi, entre els morts, gent com Trabal (Rodoreda i Sales, tan magnífics, encara eren vius). I aleshores, a l'última pàgina del capítol, Serrahima arriba al pinyol del que vol dir:

"Però recordo, i recordaré sempre, una tarda, a casa, en temps de guerra, que la conversa va anar a parar al viatge que en Riba havia fet a Grècia, i ens el va contar. Només hi érem, amb ell, Clementina, la meva dona i jo. La meva dona encara a vegades m'ho recorda. En Riba va parlar prop de tres hores. La narració ens va mantenir sempre corpresos i ens va impedir pensar en res més. Només, de tant en tant, jo patia, perquè m'adonava de com tot allò que ell contava d'una manera tan viva, tan prodigiosament plàstica i amb uns mots tan precisos, no podia ser fixat i s'esvaniria. No cal dir que en aquell temps no hi havia magnetòfons. [...] Quan es va haver acabat, no em vaig saber estar de demanar-li que mirés de posar per escrit aquell impromtu, molt superior, diria, a tota la prosa narrativa que va escriure. La resposta evasiva em va fer témer que, per una raó estranya -o potser massa lògica-, ell no hi trobava una matèria apta per ser escrita. Com si ho veiés fora del seu camí. Vaig callar." 

I no voldria acabar l'entrada, ja massa llarga, sense un record per a Joan Solà, que tantes coses va fer per apuntalar i millorar aquest model de prosa. Descansi en pau.