El buit

Passa de tant en tant i val la pena estar preparat: un editor i un traductor es veuen obligats a xerrar més estona que de costum i els temes habituals (terminis, tarifes, procés de correcció) s'exhaureixen. Acostuma a ser aleshores quan l'editor deixa anar, amb aire una mica desmenjat: «Per cert, si mai saps d'un llibre que valgui la pena traduir i que ens hagi passat per alt, no dubtis a dir-nos-ho: ens encanten les propostes!». En aquest punt de la conversa, el traductor més o menys experimentat s'escura la gola i busca una sortida poc comprometedora: «Sí, ja hi pensaré». Fa uns anys, aquesta mateixa frase hauria provocat un doll de noms, el traductor s'hauria escarrassat a recordar quins dels seus autors preferits no estan traduïts al català i s'hauria atabalat i tot. L'editor se l'hauria mirat amb aire incrèdul i hauria reaccionat al reguitzell de noms dient alternativament: «Vols dir? Però si això no ho han traduït ni en castellà...» i «Però si això fa anys i panys que està traduït al castellà... Qui vols que ho compri?». A hores d'ara el traductor ja ha entès que l'editor només mira de fer-lo sentir valorat, que parla una mica per parlar i que de fet li està dient alguna cosa com ara: «Saps d'algun llibre que estiguis segur que serà un èxit i en què casualment no s'hagi fixat mai ningú?». La resposta, evidentment, va implícita en la pregunta, perquè, per existir, aquest llibre hauria d'haver estat un èxit en altres països, i si ho hagués estat els editors ja n'estarien assabentats i no perdrien el temps fent-te preguntes.

Després de provar diverses estratègies, fa anys que he adoptat una resposta estàndard per aquesta mena de situacions. Em guardo les millors apostes per als pocs editors (en general petitíssims) que crec que no és del tot impossible que algun dia em facin cas i als altres els responc, amb aire nostàlgic: «Sí, hi ha un llibre fantàstic, però és clar, ara ja no és el moment. Està traduït al castellà i ha funcionat prou bé... És un dels llibres que més m'han impressionat els últims deu anys, d'aquells que se t'enganxen a la pell i que ja no et pots treure de sobre. Em va estranyar que no el féssiu precisament vosaltres, s'adiu molt bé amb la vostra línia editorial. Que quin? The brief wondrous life of Oscar Wao. Sí, Junot Díaz. La maravillosa vida breve de Oscar Wao. Sí, ja ho sé: impossible... Una llàstima».

Algun editor m'ha dit que no s'imagina una versió catalana aquest llibre, una de les gràcies del qual és la barreja que fa entre anglès i castellà-dominicà, i que la traducció castellana d'Achy Obejas (que no conec, he llegit l'original) és insuperable. Però em fa l'efecte que una traducció catalana hauria permès mantenir el joc entre dos idiomes perfectament coneguts per al lector i hauria pogut tenir molta gràcia. Probablement no ho sabrem fins d'aquí a una pila d'anys, quan el llibre es converteixi en un clàssic modern (m'hi jugaria la mà esquerra) i algú es decideixi a recuperar-lo. 

Però, mentrestant, llegiu-lo. En anglès o en castellà, però llegiu-lo. És un llibre divertit, terrible, exuberant, amb una veu narradora i un personatge central dels que et queden al cap per tota la vida. La lluita d'un noi gras, matusser i decididament poc dominicà a la comunitat dominicana de Nova Jersey. L'antiheroi definitiu, envoltat d'una família de dones fortíssimes i condemnat a no tenir cap èxit amb les dones del món exterior. I la tragèdia sempre a la vora: la força del fukú, la maledicció ancestral que persegueix tot un poble, el paper dels canyissars a la història dominicana. Una història de la qual em sap greu confessar que no sabia gaire res (quatre tòpics sobre Trujillo i para de comptar), però que Díaz s'encarrega d'explicar-nos amb força i vehemència. Només cal recordar la ironia irresistible amb què comença la primera nota a peu de pàgina: «For those of you who missed your mandatory two seconds of Dominican History...» 

Fastuós.