Reaccions a Principiants

Ara que ja fa mig any que va sortir publicat, aprofito per deixar-vos unes quantes crítiques i comentaris publicats arran de l'aparició de Principiants. Cal dir d'entrada que el conflicte Carver - Lish és tan magnètic que ha polaritzat enormement el debat, i entre això i la manca d'espai, a vegades ha costat una mica que s'arribi a parlar del llibre. Suposo que era inevitable. L'únic que m'ha sabut greu és que, en alguns casos, semblés que al crític de torn li fes mandra haver de tornar descobrir Carver. Totes les opinions són vàlides i tant De què parlem quan parlem de l'amor com Principiants tenen els seus defensors. Tot comptat i debatut, jo -no podia ser d'altra manera- em quedo amb el Carver original, potser per aquella definició de Nabòkov segons la qual l'art és la unió de la bellesa i la compassió. La bellesa ja la teníem, excelsa, i ara tenim una mica més de compassió. Però us deixo amb les opinions dels altres:

Robert Saladrigas li dedica uns comentaris força positius a La Vanguardia i a Catalunya ràdio, on a més a més sentireu llegir el principi del conte On és tothom? També a Catalunya ràdio, Màrius Serra en va parlar amb el seu entusiasme habitual a Lecturàlia (3'40''-6'40'').

A L'hora del lector la Marina Espasa li va dedicar uns minuts, del 39'40'' al 45'30'' (i uns dies abans el Blog del senyor Boix se'n va ocupar en dos rounds).

Pel que fa als diaris, Javier Aparicio Maydeu també va dir-hi la seva al País: "Ni tan sucio, ni tan lacónico"; un contista d'anomenada com Pere Guixà també va parlar-ne a l'Avui, i Moisès de Pablo en va fer una bona ressenya al Diari de Girona.

I per acabar, els blogs, on sovint es parla amb menys cotilles i sense tanta necessitat d'informar els lectors de les circumstàncies del llibre. El baluard de Josep Gras ens parla de la infelicitat dels personatges carverians i les Boges per la cultura dediquen una lloança al Carver concís. Jo mateix hi he dedicat un parell de textos en aquest blog (I i II) i en tinc pendent un tercer sobre els meravellosos finals de Carver.

I un cop llegits tots, em queda només una pregunta: serem capaços algun dia, ara que ja se n'ha parlat tant, de fer un text sobre Principiants (una crítica, un article, una entrada de blog, un comentari, el que sigui) sense esmentar el nom de Gordon Lish? El llibre s'ho mereix.

Les repeticions a Carver (o Principiants, II)

Les repeticions tenen mala premsa. Tothom s'ho ha sentit a dir, de petit, quan el professor li tornava una redacció corregida: "Busca sinònims, mira de no repetir paraules". Sovint, quan un traductor lliura un text, ha d'avisar ("les repeticions són volgudes, també hi són a l'original") si no vol que en el procés d'edició desapareguin gairebé totes. Ras i curt, per a molta gent, la repetició continuada d'unes determinades és el tret definidor del mal estil literari. I la repetició d'imatges gairebé iguals, un símptoma d'esgotament creatiu: l'escriptor en qüestió ja no té res a dir.

I no és sempre així, evidentment. Hi ha grans autors que repeteixen una i altra vegada les mateixes idees i que sovint fan servir frases-mantra escampades per diversos racons d'un mateix text (ara mateix penso en Vila-Matas, però n'hi ha moltíssims). És un recurs literari que pot ser útil per a moltes coses (no només per indicar rutina, com se sol dir) i, utilitzat amb criteri, dóna meravelles de la quasi-repetició com en el cas del llibre que vaig presentar en el post anterior.

Però em deixo de vaguetats i vaig al que m'interessa: el cas de Principiants. Quan Gordon Lish va agafar les tisores i va refer el text (amb un talent extraordinari, ja ho vaig dir) una de les coses que es va carregar de forma inclement va ser el grapat d'imatges gairebé idèntiques que apareixen a diferents contes del llibre. El ball, per exemple. Al Principiants tal com ara l'hem descobert, Carver fa aparèixer el moment en què dues persones ballen en tres contes diferents, sempre amb molta força: és un moment d'acostament, de rara intimitat, un instant de felicitat congelat en el temps. En cap dels tres casos el ball es produeix en un lloc pensat per ballar: en dues ocasions els personatges ballen a casa seva (Principiants, Distància) i en l'altra al pati ple de mobles d'una casa buida (Per què no balleu?). Aquest va ser l'únic que Lish va respectar. I en eliminar els altres dos, no només va suprimir dues escenes molt boniques, sinó que també va impedir que el lector s'adonés que aquesta imatge constituïa una obsessió per a Carver, i això ja és més greu. Un dels balls suprimits, a més a més (el de Principiants), forma part d'un altre motiu recurrent: la trobada amb dos vellets que han sabut conservar l'amor, un estadi de perfecció inassolible per als devastats personatges carverians. En aquest cas, Lish va respectar la repetició (també surten uns vellets semblants a Glorieta), però la va disminuir tant, va escurçar tant els dos fragments que el caràcter obsessiu d'aquesta idea queda molt entelat.

Pel que fa a la prosa en si, a la manera d'escriure la frase, a De què parlem quan parlem de l'amor hi trobem moltes repeticions de paraules senzilles (va dir ell..., va dir ella...) que emfatitzen la idea que Carver treballava amb una gran economia de mitjans, però desapareix un recurs molt característic de la versió original, el que podríem anomenar "la veu que dubta". Sovint, la primera persona que narra algun dels contes s'atura i fa un pas enrere; diu alguna cosa i després la rectifica, o l'afina més, i repeteix les últimes paraules del que ha dit ara ja amb l'embranzida definitiva. És una prosa més propera a l'oralitat real, i molt pròpia d'uns personatges que gairebé sempre se senten atrapats i pensen en cercles. En certa manera la prosa de Carver és com un full rebregat que Lish aplana amb un un tros de fusta perquè quedi ben llis. O un ganivet rovellat que Lish deixa ben lluent, potser massa...

Amb tot, sóc perfectament conscient que, a molts, el Carver que coneixíem ja els semblava prou repetitiu: quants exalcohòlics hi surten, als seus contes? Quanta gent que naufraga amb el seu segon matrimoni després d'haver-ne fet un primer de desastrós als vint anys? I és cert que aquests són els grans temes de Carver, la lluita per sortir de l'alcohol, l'intent de salvar alguna cosa en les relacions humanes, de trobar-hi un espai de netedat, alguna cosa que el temps i les copes no hagin pogut embrutar. Però amb els temes no n'hi ha prou, i els Principiants que ara trobem ens donen amb molta més força les imatges clau, tantes vegades com faci falta, amb una veu menys lacònica i més modulada. Quan un escriptor és escriptor tot es trava, vaig llegir ahir que deia Ferrater de Pla, i en el cas de Carver sovint són els petits detalls repetits aquí i allà el que fa que tot es travi. Uns vells enamorats, dues persones que s'agafen i ballen.

Principiants, de Raymond Carver (I)

Una de les alegries més grans que he tingut en aquesta professió va ser el dia que em van oferir la traducció de Beginners, de Raymond Carver, la versió original de What we talk about when we talk about love (traduït al català per Dolors Udina: De què parlem quan parlem de l'amor, encara disponible a Columna, tot i que no consta al web de l'editorial). Feia una pila d'anys que era un carverià fanàtic i em delia per comprovar fins a quin punt arribaven els canvis que l'editor Gordon Lish havia fet al text original de Carver.

Doncs bé, els canvis són múltiples i molt profunds. Retallades que en algun conte arriben al setanta per cent del text original, canvis en el títol, el nom dels personatges... i sobretot la creació d'un estil diferent, el laconisme extrem que molts havíem admirat cosa de no dir. Carver era un escriptor immens, però és evident que el talent de Lish també és excepcional, i que en bona mesura l'estil "carverià" és creació seva.

Ara bé, hi guanya o hi perd, Carver, amb aquests canvis? Després d'haver traduït el llibre, puc afirmar sense dubtes que jo prefereixo la versió original. Les situacions són les mateixes, però la morositat amb què es descriuen els dóna tota una altra intensitat. El Carver de Lish podia ser brut en les situacions que descrivia (en el sentit en què s'ha parlat de realisme brut), però era molt més fred que l'original, amb una fredor sobtada i elegantíssima. El Carver original pateix amb els seus personatges (perquè hi ha pocs llibres menys feliços que aquest), hi posa molt més el coll. Allà on abans hi havia una fiblada violenta que s'acabava bruscament ara hi ha un dolor molt més real, perquè dura. El millor exemple és el conegut conte Una cosa petita, bona, del qual Lish va extirpar les últimes 18 pàgines canviant absolutament el sentit del conte. Tal com Lish el va deixar, el conte acaba amb un malentès cruel. La prova de la incomoditat de Carver es troba en què en el seu següent llibre, Catedral (que, per cert, s'acaba de reeditar l'editorial Labutxaca, també en traducció de Dolors Udina) va voler tornar a publicar el conte amb el final original, igualment dur però molt més bonic i càlid.

Com a apunt final, no m'estaré de recomanar molt especialment el conte Si és la teva voluntat, que fins ara s'havia titulat Després dels texans. Un exemple preciós de compassió carveriana.

  
Títol: Principiants (Beginners)
Autor: Raymond Carver
Editorial: Empúries
Traducció: Ferran Ràfols Gesa