Les repeticions a Carver (o Principiants, II)

Les repeticions tenen mala premsa. Tothom s'ho ha sentit a dir, de petit, quan el professor li tornava una redacció corregida: "Busca sinònims, mira de no repetir paraules". Sovint, quan un traductor lliura un text, ha d'avisar ("les repeticions són volgudes, també hi són a l'original") si no vol que en el procés d'edició desapareguin gairebé totes. Ras i curt, per a molta gent, la repetició continuada d'unes determinades és el tret definidor del mal estil literari. I la repetició d'imatges gairebé iguals, un símptoma d'esgotament creatiu: l'escriptor en qüestió ja no té res a dir.

I no és sempre així, evidentment. Hi ha grans autors que repeteixen una i altra vegada les mateixes idees i que sovint fan servir frases-mantra escampades per diversos racons d'un mateix text (ara mateix penso en Vila-Matas, però n'hi ha moltíssims). És un recurs literari que pot ser útil per a moltes coses (no només per indicar rutina, com se sol dir) i, utilitzat amb criteri, dóna meravelles de la quasi-repetició com en el cas del llibre que vaig presentar en el post anterior.

Però em deixo de vaguetats i vaig al que m'interessa: el cas de Principiants. Quan Gordon Lish va agafar les tisores i va refer el text (amb un talent extraordinari, ja ho vaig dir) una de les coses que es va carregar de forma inclement va ser el grapat d'imatges gairebé idèntiques que apareixen a diferents contes del llibre. El ball, per exemple. Al Principiants tal com ara l'hem descobert, Carver fa aparèixer el moment en què dues persones ballen en tres contes diferents, sempre amb molta força: és un moment d'acostament, de rara intimitat, un instant de felicitat congelat en el temps. En cap dels tres casos el ball es produeix en un lloc pensat per ballar: en dues ocasions els personatges ballen a casa seva (Principiants, Distància) i en l'altra al pati ple de mobles d'una casa buida (Per què no balleu?). Aquest va ser l'únic que Lish va respectar. I en eliminar els altres dos, no només va suprimir dues escenes molt boniques, sinó que també va impedir que el lector s'adonés que aquesta imatge constituïa una obsessió per a Carver, i això ja és més greu. Un dels balls suprimits, a més a més (el de Principiants), forma part d'un altre motiu recurrent: la trobada amb dos vellets que han sabut conservar l'amor, un estadi de perfecció inassolible per als devastats personatges carverians. En aquest cas, Lish va respectar la repetició (també surten uns vellets semblants a Glorieta), però la va disminuir tant, va escurçar tant els dos fragments que el caràcter obsessiu d'aquesta idea queda molt entelat.

Pel que fa a la prosa en si, a la manera d'escriure la frase, a De què parlem quan parlem de l'amor hi trobem moltes repeticions de paraules senzilles (va dir ell..., va dir ella...) que emfatitzen la idea que Carver treballava amb una gran economia de mitjans, però desapareix un recurs molt característic de la versió original, el que podríem anomenar "la veu que dubta". Sovint, la primera persona que narra algun dels contes s'atura i fa un pas enrere; diu alguna cosa i després la rectifica, o l'afina més, i repeteix les últimes paraules del que ha dit ara ja amb l'embranzida definitiva. És una prosa més propera a l'oralitat real, i molt pròpia d'uns personatges que gairebé sempre se senten atrapats i pensen en cercles. En certa manera la prosa de Carver és com un full rebregat que Lish aplana amb un un tros de fusta perquè quedi ben llis. O un ganivet rovellat que Lish deixa ben lluent, potser massa...

Amb tot, sóc perfectament conscient que, a molts, el Carver que coneixíem ja els semblava prou repetitiu: quants exalcohòlics hi surten, als seus contes? Quanta gent que naufraga amb el seu segon matrimoni després d'haver-ne fet un primer de desastrós als vint anys? I és cert que aquests són els grans temes de Carver, la lluita per sortir de l'alcohol, l'intent de salvar alguna cosa en les relacions humanes, de trobar-hi un espai de netedat, alguna cosa que el temps i les copes no hagin pogut embrutar. Però amb els temes no n'hi ha prou, i els Principiants que ara trobem ens donen amb molta més força les imatges clau, tantes vegades com faci falta, amb una veu menys lacònica i més modulada. Quan un escriptor és escriptor tot es trava, vaig llegir ahir que deia Ferrater de Pla, i en el cas de Carver sovint són els petits detalls repetits aquí i allà el que fa que tot es travi. Uns vells enamorats, dues persones que s'agafen i ballen.