No era això (o la Setmana del Llibre en Català)

Fa cosa d'un mes, sota un sol que estavellava les pedres i convertia les pagines blanques en miralls encegadors, vaig repetir un ritual que en la seva forma primigènia data de cap allà l'any 84 o 85, quan hi vaig anar amb l'escola, i que potser una dècada més tard vaig començar a seguir per voluntat pròpia: la visita anual (tristament interrompuda l'any passat, ho he de dir) a la Setmana del Llibre en Català. Si recordo aquella primera visita és gràcies a un adhesiu que deia «A Sants, una setmana. A la llibreria tot l'any» i que, resistent a qualsevol intent d'arrencar-lo, va perviure un parell de lustres al capçal del meu llit. Segons les estadístiques oficials, vaig ser un dels 70.000 visitants de l'edició d'enguany. Segurament vaig ser un dels més decebuts. 

El que em vaig trobar era bonic i agradable: casetes de fusta enmig d'un parc, un programa ben farcit d'activitats, força novetats exposades i molts llibres infantils. Però, malgrat els esforços puntuals d'alguna parada (1984, Laertes...)  no era el que buscava, no era l'esperit de les velles Setmanes de les Drassanes, d'aquelles edicions que se celebraven al febrer i que, segons repetien els diaris un any rere l'altre, suposaven el tret de sortida de la campanya de Sant Jordi. En aquella època, l'objectiu de la Setmana era exposar tot el catàleg viu de l'edició en català. Això és dir molt, i no es complia al peu de la lletra, però la mostra que hi trobaves era molt representativa i sempre t'hi enduies alegries insospitades. I era precisament aquesta idea de fons el que feia que la Setmana fos una cita ineludible, perquè com he mirat d'explicar en aquest mateix blog en diverses ocasions, el llibre en català té moltes dificultats per aguantar a les llibreries més enllà dels primers mesos. Les vendes són escasses, les edicions en butxaca triguen a sortir, si és que ho fan, el ressò mediàtic s'obté sempre per edició interposada i un grapat d'altres motius que ja he explicat i que tornaré a explicar mil vegades, perquè són el pa nostre de cada dia, fan que tot d'esforços valuosos es perdin de la manera més trista. Costa Déu i ajuda constituir un fons digne de tal nom, és a dir, una tria de llibres «d'actualitat permanent» que haurien d'estar sempre a disposició del lector en una bona llibreria. És la maledicció que ens impedeix posar mai una pedra sobre l'altra i ens condemna a començar des de zero més o menys set vegades per cada òrbita del cometa Halley.

La vella Setmana del Llibre no podia fer gran cosa per canviar aquest estat de les coses, és evident, però empenyia en direcció contrària. Tenia un sentit cultural fort i servia per recordar que el món no s'acaba (o, més ben dit, no ha començat) amb l'últim llibre que toca llegir per estar al dia. Potser les moquetes grises de Drassanes no podien competir amb el sol espaterrant del Parc de la Ciutadella, potser la concurrència hivernal no era tan abundant com ara que s'aprofiten les escorrialles de la manifestació de l'onze de setembre, que se suposa falsament que és un públic captiu, però és que no es tractava d'això.

Vagi per endavant que, per més que em dolgui, puc imaginar els motius del canvi, i els puc entendre. Potser la Setmana tal com era no era sostenible, potser els presumptes llibres de fons han passat per la guillotina i ja no existeixen. Potser, en un context de crisi duríssima, cal assegurar la màxima facturació amb la mínima despesa possible. Tant és, ho entenc. El que em costa més de pair és que, amb les honorables excepcions de rigor, tothom faci veure que no se n'adona, que no veu que en aquesta bugada hi hem perdut tot un joc de llençols. M'irrita la voluntat de mirar només les coses que funcionen (que si Pa negre, que si la col·lecció Bernat Metge de l'Ara, molt lloables totes dues) i desviar els ulls quan les coses s'aprimen o es buiden per dins. Que se centri el debat en si la Setmana ha de ser a la plaça Catalunya, a la Ciutadella o a Drassanes. Que es justifiqui el volum de vendes en funció de si l'emplaçament és més o menys cèntric. Exagerant una mica, sembla que les casetes de fusta hagin de servir perquè un grapat de gent s'hi passegi, i constati amb satisfacció que sí, que tenim una industria editorial potent i que el català és una llengua de cultura tan vàlida com qualsevol altra. Però és que això segon ja ho sabíem i només un cofoisme estúpid pot rabejar-s'hi eternament. Perquè la indústria editorial funcioni només cal que la gent compri llibres, i les novetats ja fan el fet. Però els llibres no viuen sols, es relacionen infinitament entre si, es recombinen a mesura que vas afegint lectures i produeixen efectes nous. La vida lectora és una carrera de fons i si només t'alimentes amb sucre t'esgotaràs aviat. 

Cal que fem un rèquiem per la carn.

Festa Estellés

En el moment de sumar-se a un homenatge, a l'homenatge a un poeta admirat, sempre existeix la temptació de voler ser original, de triar-ne els versos que creiem que els altres no triaran, de proclamar als quatre vents que tenim el paladar fi i que en tot hi veiem subtileses. No ho faré avui per parlar d'Estellés, entre d'altres coses perquè no puc. Conec força poemes d'Estellés i és un dels poetes que m'arriben. És clar, sec, amarg, sonor. Feroç, sí. Aspre. Però jo sóc un lector de poesia una mica peculiar: estableixo relacions fortes amb uns quants poemes, me'ls aprenc de memòria i hi penso sovint. Però són pocs. Miro de portar-los a dins i donar-los temps perquè em treballin. És un mètode com un altre, però demana una concentració, una intensitat de lectura i una disposició d'esperit que no sempre tinc. Voldria, oi tant que voldria, dedicar-hi molta més energia, però de moment sembla que estic condemnat a viure entre llacunes colossals, parcialment compensades per la intensitat d'alguns amors. 

Però m'estic allunyant del que volia dir. Quan dic que Estellés m'agrada, que m'agrada molt, em refereixo sobretot al Llibre de Meravelles. I no perquè la resta no em convenci, només faltaria, sinó simplement perquè no la conec prou. Tinc un parell d'antologies a casa (una d'elles, Mort i pam, feta per la seva filla i molt apreciable) que em serveixen per constatar que Estellés m'agrada més enllà d'aquest llibre. Però el cas és que fa uns anys, l'entusiasme pel Llibre de Meravelles em va portar a buscar més llibres, La clau que obri tots els panys, Hotel París, Donzell amarg, qualsevol dels llibres que les fonts pertinents m'indicaven. No els vaig trobar. Hi havia, això sí, algun volum escadusser de l'Obra Completa que li ha publicat de l'Editorial 3 i 4, i no justament els que buscava. D'aleshores ençà, de tant en tant m'acosto a les lleixes de poesia i hi busco llibres d'Estellés, amb poquíssimes alegries. 

I això que Estellés és un poeta que ho té tot per ser popular. Es bo i profund, és comprensible a la primera (que no és el mateix que dir que s'esgota amb una sola lectura, és clar). És sensual, directe i canta la vida, sovint amb un punt de solemnitat que impressiona. La seva música atrau de seguida. Ho té tot, en definitiva. I, per més que justament avui pugui semblar que és un poeta molt present a la memòria col·lectiva (oh, internet, salvadora de minories!), diria que Estellés continua sense ser prou conegut. Si ho fos, seria sempre a les llibreries, qualsevol dia de l'any, de dalt a baix del país que parla llengua en què ell escrivia. Hi hauria com a mínim els seus llibres més importants, en edicions barates i atractives. I no es així. El lector potencialment interessat en Estellés ha de passar de l'antologia breu a l'obra completa, agafant embranzida i d'un sol salt. I això, que amb Vinyoli funciona, amb Estellés i els deu volums de l'obra completa potser és demanar massa.  Al lector se l'ha de cuidar, i em sembla que aquí els editors tenen camp per córrer. Algú s'hi anima?

I ara sí, un poema, un de molt conegut, potser és el que més em commou: 

PER EXEMPLE

                                                                                                                                             Entre aquests dos estats és tot lo poble

                                                                                                                                             e jo confés ésser d'aquest nombre

                                                                      Ausiàs March

               Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,

               com no ho foren abans els tres anys de la guerra,

               per a tu i per a mi, per a tants com nosaltres, 

               per als mateixos hòmens que varen fer la guerra. 

               La postguerra era sorda, era amarga i feroç. 

               No demanava còleres, demanava cauteles, 

               i demanava pa, medicines, amor. 

               Anys de cauteles, de precaucions i tactes, 

               de pactes clandestins, conformitats cruels. 

               Ens digueren, un dia: La guerra s'ha acabat. 

               I botàrem els marges i arrencàrem les canyes

               i ballàrem alegres damunt tota la vida. 

               Acabada la guerra, allò fou la postguerra. 

               S'apagaren els riures estellats en els llavis. 

               I sobre els ulls caigueren teranyines de dol. 

               S'anunciaven els pits, punyents, sota les teles. 

               Un bult d'amor creixia, tenaç, a l'entrecuix. 

               Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor; 

               brutalment s'imposava sobre fam i cauteles. 

               I fou un amor trist, l'amor brut, esgarrat. 

               Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa 

               que vàrem perpetrar, innocents i cruels, 

               plens ja de cap a peus d'obscenitat i fang. 

               Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...

               ¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure. 

               I després de palpar-nos feroçment, brutalment, 

               arribàvem a casa i dúiem les mans buides, 

               i encara ens mirem les mans buides a voltes, 

               i ara sentim l'espant que llavors no sentíem

               i plorem per aquella puresa que no fou, 

               per aquella puresa que mai no hem pogut viure,

               que no hem pogut tastar en cap banda, mai. 

Sempre pujant la mateixa muntanya (o la Biblioteca Pompeu Fabra)

Des de ben bé els anys trenta del segle passat, si alguna dèria han demostrat els editors catalans és la de posar a l'abast del lector català els grans clàssics de la literatura universal. Es tracta més d'un ideal que d'un model de negoci: a banda dels legítims -i saludables- interessos pecuniaris, el motor principal d'aquesta mena de projectes és cultural i va més enllà dels llibres en si: si el català no vol ser una llengua d'àmbit estrictament domèstic, si no vol ser una llengua subsidiària, si aspira a la condició de llengua de cultura que tenen altres idiomes del seu entorn, és del tot indispensable comptar amb el bo i millor de la literatura universal traduït a la nostra llengua.

Aquest projecte, no cal dir-ho, s'ha enfrontat al llarg dels anys amb obstacles d'índole molt diversa: per començar, el public lector és, i ha estat sempre, migrat. Durant molts anys, les circumstàncies polítiques no hi han ajudat. I, per postres, algunes traduccions, víctimes d'un model de llengua periclitat, han envellit malament (i una traducció inadequada és una arma de doble tall, perquè un editor sense escrúpols ni diners sempre pot buscar la pàtina de respectabilitat que donen els clàssics reeditant un llibre que sap que hauria de fer retraduir, cosa que estalvia quatre xavos però perpetua el problema i, n'estic convençut, espanta una colla de lectors que després costa Déu i ajuda recuperar). A més a més, fins i tot quan les coses es fan bé, no n'hi ha prou que les traduccions existeixin i siguin bones, cal que estiguin disponibles durant un període de temps llarg i siguin fàcils de trobar. I aquí ens tornem a trobar amb la maledicció del fons, la nostra vella amiga.

I d'aquest xoc entre un ideal irrenunciable i les dificultats pràctiques que comporta la seva realització n'han nascut un munt de col·leccions de clàssics, el destí de les quals acostuma a ser el de desaparèixer uns quants llibres més tard (la Bernat Metge és un cas apart). Cap d'aquests fracassos, però, ha estat tan paradigmàtic com el de la Biblioteca Pompeu Fabra, la col·lecció de clàssics coeditada per l'editorial Destino i la dita universitat. 

La col·lecció va aparèixer entre salves de canons el setembre de 2003, amb cinc títols indiscutibles (Shakespeare, Dickens, Fitzgerald, Gide i Stendhal) i un tríptic informatiu que guardo en algun racó de casa però que hores de recerca no m'han permès de trobar. El tríptic (pel que en recordo) era tota una declaració d'intencions: partint de la constatació que les traduccions envelleixen malament, els editors prometien un seguit de versions noves i ajustades a la llengua viva, i pensaven editar-les en forma de llibres bells i cuidats (tot i el seu aire de Bíblia, el disseny negre i auster era un dels encerts de la col·lecció: eren llibres fets per durar). S'havien traçat un pla ambiciós i de llarg abast, i encara que sabessin que no tindrien grans vendes, eren conscients que la col·lecció només tenia sentit si es mantenia a les lleixes i s'anava venent a poc a poc, uns quants centenars d'exemplars cada any. El projecte tenia una voluntat de permanència clara i, com a mínim a mi, em va enlluernar. I, és important constatar-ho, les sigles UPF suggerien un petit reguerol de capital públic que havia de servir per regar la planta en les previsibles èpoques de sequera. 

Doncs bé, si no m'erro, la col·lecció va arribar fins al número 17 (les Tragèdies romanes de Shakespeare en versió de Salvador Oliva, aparegudes el novembre de 2006). Més del que havia durat la col·lecció de clàssics que Proa havia encetat l'any 2000 (10 títols), però res de l'altre món, francament. Com acostuma a passar, després de la mà d'explicacions que van envoltar el seu naixement, la Biblioteca Pompeu Fabra va desaparèixer sense dir ni ase ni bèstia, sense cap ressò: simplement, els llibres van deixar de sortir. 

I bé: què va passar? Les vendes van ser encara més minses del que es pensaven? El reguerol de diners públics es va estroncar? Si el projecte era tan important com ens havien explicat, crec que el mínim que mereixíem els seus lectors era una petita explicació. 

I són els anys passats a l'ensenyament, però no puc evitar anticipar-me a la pregunta següent: i quina falta fa, que hi hagi una col·lecció de clàssics, quan hi ha bona feina dispersa per ci per llà, sense l'aixopluc d'una col·lecció pròpia? Que no acaben de sortir Les aventures d'en Huckleberry Finn a la Magrana? Que la mateixa editorial Destino no va publicar El casalot, de Dickens? Que no ha publicat el Manuscrit trobat a Saragossa, Quaderns Crema? 

Sí, oi tant que sí, però convé no desorientar el lector. Convé que les editorials tinguin línies clares i la gent sàpiga que en pot esperar. I els llibres que campen tots sols desapareixen més ràpidament de les lleixes i reprodueixen el temut engranatge de la maledicció: existeixen, però no ho sap ningú.

Davant de tant de fracàs, la temptació més evident és la de deixar-ho córrer: el mercat no es prou gran. I aquí sorgeix una qüestió decisiva: si el projecte formulat a principis del segle passat segueix sent vàlid, si encara volem accedir al canon literari universal en català, no tindria sentit que hi hagués alguna mena de capital públic que mirés de fer-ho possible? Per definició, no sóc gaire partidari de les subvencions, crec que ens hem d'aguantar drets i hem de caminar per nosaltres mateixos. Però si un projecte és prou estructural per merèixer l'ajut públic és aquest. Perquè no es tracta només de vendre quatre llibres que generalment no paguen drets d'autor. El que ens hi juguem és l'ideal de què parlava al primer paràgraf, el de poder accedir a la cultura universal en la nostra llengua, sense cap més barrera (ni preus exorbitants, ni traduccions floralesques) que les presentin les obres per si mateixes.

***

Com que sembla que un cop m'hi poso no sé parar, afegeixo un parell de comentaris finals. En primer lloc, m'alegra constatar que la dèria no minva, i que quan la porta dels clàssics es tanca sempre hi ha algú que els obre una finestra: en els anys transcorreguts des de la defunció de la Biblioteca Pompeu Fabra hem vist néixer l'editorial Adesiara, avui prou consolidada, i, més recentment, hem presenciat el ressorgiment de l'editorial Alpha, que recupera catàleg antic i fa aportacions noves. A més a més, en aquest temps s'ha desenvolupat una solució que, a falta de l'empenta pública que demanava més amunt, podria acabar sent la definitiva: la branca de clàssics de l'editorial Labutxaca, amb un disseny i un tractament clarament diferenciats, que amb el temps i una mica de criteri es podria convertir en un calaix de sastre on vagin a parar les aportacions que d'altres editorials i tanta i tanta feina feta i mal defensada al llarg dels anys.... Tant de bo.

La llibreria Ona i la maledicció del fons

Una de les notícies més comentades aquestes darreres setmanes en el món del llibre ha estat el tancament de la llibreria Ona, lligada a la crisi de la distribuïdora Arc de Berà. Com era d'esperar, moltes veus han lamentat la pèrdua d'una llibreria històrica del centre de Barcelona i els maldecaps amb què de cop i volta s'han trobat un grapat de petites editorials en català, sense ningú que les distribueixi i amb liquidacions pendents de cobrar.

Que la llibreria Ona tanqui no es pot considerar cap sorpresa (diguem que en les meves últimes visites vaig poder gaudir del plaer suprem de fullejar bons llibres en solitud) i, per més trista que sigui la desaparició d'un comerç amb una llarga trajectòria a la ciutat, tot plegat no seria tan mal senyal si no fos per un aspecte que em sembla que no s'ha comentat prou: la Ona era una de les dues úniques llibreries de Barcelona dedicades en exclusiva (o gairebé) al llibre en català. La pregunta puja de seguida als llavis: de debò que fan falta, avui dia, llibreries especialitzades en el llibre en català? La resposta em sembla clara. Sí, rotundament sí.

I per què? En un món ideal, la meva ciutat estaria plena de llibreries amb una oferta àmplia i completa en català, castellà, anglès, francès, italià, alemany, àrab, japonès i qualsevol altra llengua que compti amb un gruix suficient de parlants i no faria falta que cap d'elles s'especialitzés en una llengua en concret. Però el món dista molt de ser ideal, i el llibre en català pateix d'una síndrome que em permetré anomenar "la maledicció del fons".

Aquesta síndrome té manifestacions diverses i costa de resumir. Posaré un exemple: fa tres o quatre anys, jo treballava en una escola i vaig haver de comprar uns quants llibres per regalar als alumnes que havien guanyat diverses menes de premis (Sant Jordi, evidentment). Doncs bé, vaig passejar una mica pel centre de Barcelona i vaig entrar en unes quantes llibreries de confiança. Com que coneixia prou bé alguns dels alumnes premiats, vaig fer un cert esforç per personalitzar els regals i vaig buscar tot un seguit llibres que em semblava que els podien agradar, cap dels quals era novetat estricta. Vaig anar de lleixa en lleixa i el cor em va caure lentament als peus. La majoria de vegades, el llibre no hi era; la resta, només hi havia la versió castellana. Al final vaig acabar comprant una novetat i un llibre de semifons que també m'agradaven i avall que fa baixada.

Vet aquí la maledicció del fons: hi ha un munt de llibres que existeixen, que algú s'ha pres la molèstia d'editar i que després no són enlloc. Les novetats es converteixen en fons a una velocitat meteòrica i en acabat la major part del fons se'n torna als llimbs dels magatzems i s'hi queda fins que l'espera es fa massa cara i arriba el torn de la trituradora. És desesperant veure que hi ha algú que s'ha esforçat a traduir Faulkner, o Bulgàkov, o Hrabal, o qui sigui, i que en un tres i no res la seva feina desapareix dels punts de venda, que l'ha feta una mica per a ningú (perquè hauria de ser evident que un Bulgàkov no es ven en quinze dies).

Sé perfectament que una part d'aquest problema es dóna també en altres literatures, i que la castellana no n'és una excepció. Però el cas català presenta una sèrie d'agreujants. Per començar, hi ha un problema d'espai, i tenir els llibres en els dos idiomes disminueix el nombre total de títols que es poden oferir. Sovint, la solució més senzilla consisteix a tenir el llibre només en castellà (que acostuma a estar més ben distribuït i que, no ens enganyem, es ven més), i és en aquest moment quan es produeix la maledicció del fons pròpiament dita. Perquè, en la gran majoria dels casos, quan l'hipotètic lector de preferència catalana (és a dir, aquell que en igualtat de condicions triaria la versió catalana però que no té al cap tot el catàleg viu en català i que no pensa fer cap excursió per aconseguir-la) arriba finalment a l'alçada de Lodge, David a la lleixa i hi troba ¡Buen trabajo!, editat a Anagrama, no farà l'esforç de preguntar si el tenen en català, o no s'esperarà una setmana a tenir-lo, i el Bona feina d'Eumo seguirà fent nones al magatzem. I és per això i no per motius més o menys sentimentals que el tancament de la llibreria Ona és tan mala notícia.