Vici inherent, de Thomas Pynchon

Quan reps un correu en què t'ofereixen traduir Pynchon t'envaeixen dues sensacions contradictòries. D'una banda, una gran exaltació davant del repte (al capdavall, si et dediques a això és amb l'esperança que de tard en tard et caigui un llibre com aquest) i de l'altra la inevitable basarda davant la reputació de Pynchon, que passa per ser l'autor més críptic de la literatura nordamericana contemporània. Però el repte i la passió s'imposen i dius que sí, és clar. I no te'n penedeixes. 

Al cap d'uns minuts d'haver rebut la proposta, internet ja t'ha informat que els lectors americans  consideren que Vici inherent és un Pynchon relativament fàcil, amb una història força lineal i fàcil de seguir. El repte no minva gens i la basarda s'apaivaga una mica. I t'hi poses.

I quan t'hi poses et trobes amb un llibre deliciós, divertit i molt tocat del bolet, i a la vegada profundament emocionant. Pynchon segueix els passos d'en Doc, un detectiu privat fumeta que investiga una possible conxorxa contra el nòvio de la seva exnòvia, un riquíssim magnat de la construcció, i que en el decurs de les seves rocambolesques aventures troba tota una plètora de personatges delirants, passats de voltes, fruit d'un  lloc i d'un moment irrepetibles, els pobles de platja de la vora de Los Angeles cap a 1970. Però mentre se succeeixen les facècies i la trama s'embulla més i més, la novel·la es va amarant d'un sentiment, d'una nostàlgia intensa per un estil de vida que es perd irremeiablement, la vida relaxada i tolerant de la platja, hedonista i alegre, oposada a la vida de la plana, al món formal, com en diuen els protagonistes. Una estil de vida condemnat a desaparèixer de resultes dels assassinats de Charles Manson, que ompliran de paranoia la gent de bé i esmicolaran qualsevol rastre de comprensió que poguessin tenir per als hippies surfistes de la platja.

I sí, la novel·la és plena de referències molt concretes a la cultura popular del moment (no totes òbvies a primer cop d'ull) que poden caure un xic lluny del lector català d'ara, i també hi ha un munt de bromes en clau i de minijocs de paraules (no tots traslladables, per desgràcia), però si d'alguna cosa m'ha servit traduir aquest llibre és per constatar una vegada més que els grans llibres no ho són només per uns quants jocs d'enginy, sinó per alguna cosa que té a veure amb la seva entranya mateixa i amb la veu amb què l'expressen, i si em feu cas i passeu uns quants dies amb en Doc gaudireu (espero) de grans dosis d'humor, d'una visió sinistra de com funcionen les coses (el vici inherent del títol*) i d'una prosa rica i sovint emotiva que espero no haver traït gaire. 

***

*El vici inherent, que hauria pogut ser defecte inherent o vici propi, és aquell defecte que forma part de l'essència d'una cosa i que és l'origen del seu deteriorament o hi contribueix. Un exemple, tret del llibre: el vici inherent dels ous és que es trenquen.

Vici inherent és la segona novel·la de Pynchon que es tradueix al català. La primera va ser la monumental A contrallum, també editada a Amsterdam llibres i traduïda per Iñaki Tofiño i David Cañadas.

Títol: Vici inherent
Autor: Thomas Pynchon
Editorial: Amsterdam Llibres
Traducció: Ferran Ràfols Gesa