(Adjunto el text sobre el qual vaig improvisar en la presentació d'ahir a la nit a l'Horiginal. Si sembla una mica despentinat és perquè està pensat per ser dit en veu alta i no al peu de la lletra. He de dir que el públic va respondre amb molta amabilitat)
Quan em va arribar la proposta de traduir
Una espia a la casa del'amor, d'Anaïs Nin, vaig quedar amb l'editor per parlar-ne davant d'una cervesa i vaig cometre l'error de sempre, l'error que a hores d'ara ja hauria d'haver après a evitar. Vaig fullejar una mica el text, vaig llegir una frase per ci per lla, la vaig traduir mentalment, vaig veure que el llibre no feia gaire embalum i vaig decidir que tot serien flors i violes. Aquesta tàctica de fullejar i decidir que les coses són senzilles m'ha ficat en un munt de merders al llarg de la meva vida professional, perquè aquestes coses no funcionen així i quatre frases espigolades no et donen la idea del que és un llibre. I traduir gairebé mai no és fàcil.
I bé, em vaig equivocar: aquest llibret que teniu entre mans (o que hauríeu de tenir, si més no) m'ha portat molts més maldecaps dels que vaig intuir aquell primer dia, i, com passa sempre que un llibre tiba una mica la corda, m'ha portat a fer reflexions relativament abstractes sobre l'anglès i el català, sobre el geni de la llengua i totes aquestes coses que sonen molt romàntiques però que és evident que existeixen. Cal dir d'entrada que les dificultats amb què em vaig trobar (que si tot ha anat bé no han de ser perceptibles en el text final) no tenien res a veure la complexitat del vocabulari, que no era tal, i que sempre hauria pogut resoldre fent les consultes pertinents al diccionari, sinó amb la música de la frase. Si hagués de definir Una espia a la casa de l'amor amb una sola paraula diria que és un llibre arremolinat. Encara que sigui una novel·la i s'editi en una col·lecció de narrativa, el llibre no té una estructura narrativa diguem-ne clàssica o convencional. Hi ha una protagonista omnipresent, la Sabina, dona de múltiples amors. I l'autora no passa de l'un a l'altre d'una manera lineal; més aviat diria que cadascun dels homes de la Sabina és l'ull d'un remolí, d'un remolí que neix d'una primera escena descriptiva (i, encara que la narració no sigui el mode predominant en el llibre, Nin és una narradora excepcional, capaç de causar impressions molt vívides literalment amb quatre pinzellades, com podreu veure d'aquí a uns mesos també gràcies a Labreu Edicions) i després accelera i es va fent més i més abstracte, fins que arriba un punt que el llibre acaba sent una mena de reflexió arremolinada sobre el concepte de remolí, si tal cosa és possible. Però m'estic allunyant del que volia dir. El cas és que jo m'havia d'enfrontar a tots aquests remolins, en certa manera m'hi havia de capbussar seguint l'autora. I el que vaig descobrir és que l'anglès permet fer capbussades més llargues que no pas el català; exagerant una mica diria que l'anglès és un cetaci capaç d'assolir grans profunditats sense sortir a respirar, mentre que el català és una mena de... granoteta que ha de treure el cap força sovint a risc d'ofegar-se. És una cosa que havia intuït altres vegades i que té a veure amb la facilitat amb què l'anglès encadena gerundis i marques de simultaneïtat fins que arriba un moment que sembla que tot passi a la vegada i que res no tingui subjecte, però no us avorriré amb tecnicismes. El cas és que em vaig adonar que el repte consistia en intentar allargar les capbussades tant com pogués... sense matar la granoteta. L'havia de deixar grogui, a un dit de l'ofec, però la granoteta havia de sobreviure. Un cop vaig haver fet aquesta constatació, la traducció va començar a fluir d'una altra manera.
Aquesta naturalesa arremolinada fa que Una espia a la casa de l'amor sigui un llibre profundament ambigu. Ho és pel que fa a les transicions entre els homes i les escenes, com explica la mateixa Nin en una imatge molt bonica: diu que sempre que la Sabina ha acabat d'explicar alguna cosa, quan s'adona que els oients (els lectors, en aquest cas) la segueixen i s'han fet una imatge mental del que està relatant, treu un esborrador enorme i elimina el que acaba de dir, fa que es perdin les juntures. Però aquesta ambigüitat no és només en simplement formal, també afecta al nucli fort del llibre. En aquesta novel·la, Anaïs Nin presenta la vida que ha decidit viure (perquè s'ha de ser molt ingenu per no veure lligams entre ella i la Sabina), una vida de multiplicitat, de rebuig a la noció d'amor únic i immutable, a qualsevol forma de confinament, i és evident que en certa manera s'hi reivindica, que defensa la seva manera de viure (i sé perfectament que els bons llibres no donen receptes per viure, però sí que s'interroguen sobre com s'ha de viure, quina és la millor manera d'omplir els quatre dies que ens han estat concedits a la Terra), però que a la vegada experimenta aquesta forma de vida amb una profunda sensació de conflicte; amb la necessitat de justificar-se, de ser jutjada, d'aconseguir una mena d'aprovació externa. La Sabina és valenta i audaç, però també està plena de dubtes, de pors, de temor al judici aliè, com d'altra banda suposo que és inevitable quan algú (especialment en aquella època, especialment en el cas d'una dona) decideix viure allunyat de les convencions. Una espia a la casa de l'amor és un llibre sobre l'hedonisme, però a la vegada és un llibre angoixat; és un llibre sobre una dona que vol ser lliure, gaudir plenament, però és un llibre nocturn... I lluminós, també, diria, tot i que la seva brillantor és més aviat la guspira que fa saltar una llum distant sobre una superfície metàl·lica, negra i brunyida.
Però me'n torno a anar molt lluny, i això últim ja no tenia res a veure amb la traducció. Per acabar, només voldria fer un petit esment a la col·lecció
La intrusa i al seu capo, en Miquel Adam. Ell segurament no se'n recorda (en aquests mesos he tingut oportunitat de constatar que no té gaire memòria) però ens vam conèixer deu fer dos anys llargs. Era un dia que jo m'havia endut un disgust relacionat amb la feina (m'havien fet un lleig innecessari) i ofegava les penes al Canigó quan una amiga editora em va dir que uns metres més enllà donaven no sé quin premi i que hi havia barra lliure. Com no podia ser d'altra manera, em vaig alçar immediatament i vaig córrer cap allà. I tot just entrar em van presentar el Miquel, que estava molt nerviós perquè duia a la butxaca el primer llibre de la col·lecció de narrativa de Labreu, que tot just acabava de rebre. Jo coneixia i admirava Labreu com a editorial
de poesia, però no tenia ni idea que s'haguessin llançat a editar prosa. Ell me'n va parlar en els seus termes habituals (com un suïcidi, vaja), i em sembla que es va alegrar de trobar algú tan interessat per l'editorial (i que unes copes després el va saber relacionar amb el seu
alter ego blogaire). Sigui com sigui, de seguida em vaig adonar que darrere la retòrica suïcida i els presagis ominosos hi havia un entusiasta, és més, un mestre de l'entusiasme encomanadís. Aquell dia em va alegrar la nit (perquè, ho he de dir, jo no sóc especialment entusiasta ni eufòric) i recordo que vaig sortir d'allà desitjant de tot cor que la nova col·lecció tingués llarga vida i que el tal Dovlàtov els funcionés d'allò més bé. És per això que dos anys em fa tanta il·lusió ser aquí presentant un llibre d'aquella col·lecció que he tingut l'arremolinat plaer de traduir.
