L'assassí silenciós

Si he trigat tant de temps a obrir un blog és bàsicament per un motiu: sóc, ho confesso, un bloguicida. Ho sóc a contracor, no cal dir-ho, però sóc un bloguicida d'una eficàcia temible. Ho vaig descobrir deu fer cosa de quatre anys, i puc dir que en el meu llastimós currículum hi consten blogs sobre música, sobre literatura, sobre tot i res a la vegada, i fins i tot, perquè vegeu on arriba el meu verí, un sobre escacs. M'he carregat blogs en anglès, català i castellà (no m'he aficionat mai a cap blog en francès, no sé per què). En alguns casos els meus efectes han estat fulminants i en d'altres han iniciat una lenta agonia de posts raquítics i cada vegada més espaiats, però el final és inexorable: al cap d'uns dies el blogaire de torn anuncia la defunció. Ho pot deixar córrer per fatiga, per motius personals, per l'aparició d'una feina o una vocació inesperada, a vegades sense cap explicació; sigui com sigui, a mi se'm trenca el cor.

Obsessiu com sóc, la cosa s'ha convertit en una fixació, fins al punt que faig veure que no m'he enganxat a un determinat blog només per mantenir-lo en vida; en llegeixo els posts amb recança, massa de pressa i saltant-me'n trossets... Creuem els dits..! Perquè, molt de tant en tant, n'hi ha algun que aguanta, que trontolla sota la meva escomesa però al final resisteix. Jo pateixo, la culpabilitat em fa un nus a la gola i quan em sembla que la revifada és definitiva respiro amb alleujament. I aleshores l'obro i me'l miro, i planyo l'autor que no sabia què li passava que no podia escriure, i secretament m'enorgulleixo de la seva tenaç resistència.

Ara que en tinc un de propi, n'he descobert uns quants de molt interessants, potser massa. Suposo que entendreu com és que encara no m'he decidit a fer la llista dels meus blogs predilectes...