diumenge, 17 d’octubre de 2010

L'assassí silenciós



Si he trigat tant de temps a obrir un blog és bàsicament per un motiu: sóc, ho confesso, un bloguicida. Ho sóc a contracor, no cal dir-ho, però sóc un bloguicida d'una eficàcia temible. Ho vaig descobrir deu fer cosa de quatre anys, i puc dir que en el meu llastimós currículum hi consten blogs sobre música, sobre literatura, sobre tot i res a la vegada, i fins i tot, perquè vegeu on arriba el meu verí, un sobre escacs. M'he carregat blogs en anglès, català i castellà (no m'he aficionat mai a cap blog en francès, no sé per què). En alguns casos els meus efectes han estat fulminants i en d'altres han iniciat una lenta agonia de posts raquítics i cada vegada més espaiats, però el final és inexorable: al cap d'uns dies el blogaire de torn anuncia la defunció. Ho pot deixar córrer per fatiga, per motius personals, per l'aparició d'una feina o una vocació inesperada, a vegades sense cap explicació; sigui com sigui, a mi se'm trenca el cor.

Obsessiu com sóc, la cosa s'ha convertit en una fixació, fins al punt que faig veure que no m'he enganxat a un determinat blog només per mantenir-lo en vida; en llegeixo els posts amb recança, massa de pressa i saltant-me'n trossets... Creuem els dits..! Perquè, molt de tant en tant, n'hi ha algun que aguanta, que trontolla sota la meva escomesa però al final resisteix. Jo pateixo, la culpabilitat em fa un nus a la gola i quan em sembla que la revifada és definitiva respiro amb alleujament. I aleshores l'obro i me'l miro, i planyo l'autor que no sabia què li passava que no podia escriure, i secretament m'enorgulleixo de la seva tenaç resistència.

Ara que en tinc un de propi, n'he descobert uns quants de molt interessants, potser massa. Suposo que entendreu com és que encara no m'he decidit a fer la llista dels meus blogs predilectes...

6 comentaris:

  1. Caram, ara no sé què dir... Vols dir que unes quantes visites teves i els blogs acaben desapareixent? Bé, el fet que n'hagis obert un sembla una mesura de solidaritat amb les teves víctimes, oi?

    ResponElimina
  2. Bé, en general no n'hi ha prou amb unes quantes visites, és just en el moment que m'hi enganxo, quan començo a passar per allà tot sovint esperant que hi hagi alguna cosa nova: tururut!, adéu blog.

    I no sé si aquest blog és tant una mostra de solidaritat com un intent d'abocar les meves ones negatives sobre mi mateix. Sigui com sigui, espero que el dia que faci el blogroll no hi hagi gaires baixes.

    ResponElimina
  3. Hola Ferran,

    Esperem que el teu bloc marqui un canvi de tendència, o la Inés i jo ja sabem amb qui parlar!

    Ànim que sempre podem obrir un grup de blogicides anònims...

    ResponElimina
  4. Tranquil·la, que el vostre és un blog jove i vigorós (i molt recomanble: drreadgood.wordpress.com) i segur que resisteix els meus embats!

    Gràcies per la visita i el comentari.

    ResponElimina
  5. Esplèndid! Proposo inaugurar una nova línia de posts: els blogs que hauries de visitar assíduament i aquells que t'agrairíem que evitessis.

    J.

    ResponElimina
  6. Potser sí que seria divertit, J., però et recordo que sóc un bloguicida a contracor i que pateixo per les meves víctimes...

    ResponElimina