Últimes notícies!, d'Evelyn Waugh

Molt rarament ric mentre llegeixo. M'ho passo bé, somric, però gairebé mai fins al punt d'esclafir una rialla. Amb L'antropòleg innocent, potser; amb els passatges més delirants del gat Hipopòtam a El mestre i Margarida... Si fa uns mesos m'haguessin dit que riuria no llegint, sinó traduint un llibre m'hauria mirat el meu interlocutor amb escepticisme. Però aleshores no havia traduït Evelyn Waugh.

Últimes notícies! s'acostuma a presentar com una sàtira del periodisme, i ho és, és clar, com també és una sàtira dels extremismes polítics del moment i de les relacions entre europeus i africans, però dir-ho així sona un pèl massa cerebral i no acaba d'explicar ben bé què és el llibre. A Últimes notícies hi trobem el ritme i el gust per l'absurd de la millor screwball comedy (potser val la pena recordar que va aparèixer l'any 1938, com la immortal Bringing Up Baby, eterna font de rialles), un munt de situacions d'una comicitat irresistible i altes dosis d'enginy anglès de classe alta. Waugh és un mestre a l'hora de contraposar caràcters i concepcions del món: treu els seus personatges del context on se senten segurs i els llança a un món ple de malentesos i gent estranya. I un cop els té en conflicte descriu actituds i tipus humans amb un ull finíssim, adjectiva amb esperit irònic i distanciador i, per més delirant que es faci la situació, hi toca, hi toca molt. Es riu d'un grapat de coses, però especialment d'un cert sentit de la grandesa i l'aventura. Els seus personatges només aspiren a viure tranquils, qualsevol mena d'heroïsme els fa mandra i el tràfec del món sempre els enganxa a contracor. Un home pacífic abocat a una aventura que no ha demanat: com és que fa sempre tanta gràcia?

No voldria acabar aquest apunt sense fer un breu esment de l'editorial, A Contra Vent, i de l'editor, Quim Torra. En un altre post explicava alguns aspectes del problema del fons editorial en català. Una de les seves derivacions és que costa molt que hi hagi recuperacions, és a dir, que algú es decideixi a editar un llibre en català sense edició castellana simultània, amb els riscos que això comporta (que la premsa no en faci cas, que els llibreters l'arraconin de seguida, que la gent no el compri perquè ja el té, etc). Doncs bé, encara que no abundi, la valentia existeix i aquest editor tossut (de periodistes dels anys trenta, de dietaris, de novel·les d'humor) n'és un exemple. El passareu per alt?

I ara sí, us deixo amb els cabussons emplomallats!