L'ànsia

Traduir un llibre és en certa manera viure unes quantes setmanes al cap del seu autor. A mesura que avances prens consciència de l'estructura del llibre i dels recursos que utilitza, però també dels petits tics de llenguatge que el caracteritzen. Hi ha llibres on els personatges tremolen continuament, n'hi ha on tot brilla, resplendeix, refulgeix i fulgura i d'altres on els personatges es passen el dia dubtant a dir una cosa sense gosar dir-la del tot. Fins aquí, tot perfectament natural i còmode, diria, pel traductor.

El problema arriba quan hi ha una desproporció en el número de paraules relacionades amb aquell camp semàntic recurrent: si a un autor anglès li ve de gust que els seus personatges s'estremeixin o que els tremoli la veu pot fer servir un munt de paraules (amb matisos diferents, és clar): shiver, tremble, shake, quiver, shudder, wobble... i en català, ja ho he dit, tremolen, s'estremeixen, i... trontollen? No ben bé, és clar. Vibren? La veu sí, però vol dir una altra cosa. Fremeixen? Eleva massa el to... I aquí comencen els maldecaps, però per això ens paguen i mirem de trobar-hi solucions que siguin exactes i sonin bé. Tard o d'hora, però, és probable que l'autor es cansi de fer-los tremolar i es posi a descriure com van pentinats, on viuen i quin calçat porten els seus vibràtils personatges. De fet no cal que ho descrigui gaire, tret que li vingui de gust, és clar, perquè l'anglès sovint li dóna la possibilitat de resoldre l'assumpte amb una sola paraula (brogues, oxford shoes, chelsea boots, bluchers, sling-back heels, peep toes...) que en català o bé poses en cursiva o bé transformes en tota una explicació. I si l'autor és insistent i detallista (i sovint ho són, és clar) la cosa es complica, es pot arribar a complicar molt, i tu adquireixes coneixements enciclopèdics sobre coses en què mai t'havies fixat i arribes a tenir la sensació que en anglès tot, tot, té un nom.

I no cada dia, és clar, però de tant en tant tens l'ànim especulatiu i deixes córrer el cap i els pensaments se t'envolen vorejant perillosament la metafísica barata: què ho fa que necessitin posar un nom a tot el que veuen, a cada mena d'objecte, si tanta altra gent (els catalans, per exemple) viu perfectament a gust sense saber com es diu la prestatgeria que veu quan alça els ulls de l'ordinador? Per què ells han de posar un nom a cada mena de cosa i nosaltres som feliços simplement descrivint-la? D'on ve tanta intolerància a la indefinició?

I, més rarament, quan tradueixes de nit i estàs cansat i la paraula que busques no apareix, de cop i volta tot plegat t'apareix sota un angle nou i en aquesta necessitat anglesa de precisió concisa hi perceps una mena d'ànsia, una ànsia profunda i insaciable de possessió del món i de les coses. Perquè donar nom a les coses és tenir-hi un ascendent, delimitar-les, sotmetre-les, en certa manera, i aleshores t'envaeix una sensació difusa, una barreja d'admiració i esparverament, una basarda, gairebé, que et diu que potser comença a ser hora de deixar-ho córrer i enfilar el camí del llit...