diumenge, 14 de novembre del 2010

L'ànsia

Traduir un llibre és en certa manera viure unes quantes setmanes al cap del seu autor. A mesura que avances prens consciència de l'estructura del llibre i dels recursos que utilitza, però també dels petits tics de llenguatge que el caracteritzen. Hi ha llibres on els personatges tremolen continuament, n'hi ha on tot brilla, resplendeix, refulgeix i fulgura i d'altres on els personatges es passen el dia dubtant a dir una cosa sense gosar dir-la del tot. Fins aquí, tot perfectament natural i còmode, diria, pel traductor.

El problema arriba quan hi ha una desproporció en el número de paraules relacionades amb aquell camp semàntic recurrent: si a un autor anglès li ve de gust que els seus personatges s'estremeixin o que els tremoli la veu pot fer servir un munt de paraules (amb matisos diferents, és clar): shiver, tremble, shake, quiver, shudder, wobble... i en català, ja ho he dit, tremolen, s'estremeixen, i... trontollen? No ben bé, és clar. Vibren? La veu sí, però vol dir una altra cosa. Fremeixen? Eleva massa el to... I aquí comencen els maldecaps, però per això ens paguen i mirem de trobar-hi solucions que siguin exactes i sonin bé. Tard o d'hora, però, és probable que l'autor es cansi de fer-los tremolar i es posi a descriure com van pentinats, on viuen i quin calçat porten els seus vibràtils personatges. De fet no cal que ho descrigui gaire, tret que li vingui de gust, és clar, perquè l'anglès sovint li dóna la possibilitat de resoldre l'assumpte amb una sola paraula (brogues, oxford shoes, chelsea boots, bluchers, sling-back heels, peep toes...) que en català o bé poses en cursiva o bé transformes en tota una explicació. I si l'autor és insistent i detallista (i sovint ho són, és clar) la cosa es complica, es pot arribar a complicar molt, i tu adquireixes coneixements enciclopèdics sobre coses en què mai t'havies fixat i arribes a tenir la sensació que en anglès tot, tot, té un nom.

I no cada dia, és clar, però de tant en tant tens l'ànim especulatiu i deixes córrer el cap i els pensaments se t'envolen vorejant perillosament la metafísica barata: què ho fa que necessitin posar un nom a tot el que veuen, a cada mena d'objecte, si tanta altra gent (els catalans, per exemple) viu perfectament a gust sense saber com es diu la prestatgeria que veu quan alça els ulls de l'ordinador? Per què ells han de posar un nom a cada mena de cosa i nosaltres som feliços simplement descrivint-la? D'on ve tanta intolerància a la indefinició?

I, més rarament, quan tradueixes de nit i estàs cansat i la paraula que busques no apareix, de cop i volta tot plegat t'apareix sota un angle nou i en aquesta necessitat anglesa de precisió concisa hi perceps una mena d'ànsia, una ànsia profunda i insaciable de possessió del món i de les coses. Perquè donar nom a les coses és tenir-hi un ascendent, delimitar-les, sotmetre-les, en certa manera, i aleshores t'envaeix una sensació difusa, una barreja d'admiració i esparverament, una basarda, gairebé, que et diu que potser comença a ser hora de deixar-ho córrer i enfilar el camí del llit...

 

6 comentaris:

  1. M'ha encantat l'apunt, m'he fet un tip de riure amb els deliris de metafísica barata a les tantes de la matinada i els tipus de sabata! La veritat és que és increïble la quantitat de voabulari actiu que té aquesta gent!
    Per cert, és el segon post sobre traducció que llegeixo avui, et recomano que li facis una ullada al blog "the daily avalanche" i les reflexions al voltant de la traducció de "The Bleak house" de Dickens. Ja em diràs que et sembla!

    ResponElimina
  2. Una reflexió molt interessant. Suposo que és el problema de traduir a una llengua de normalització tan recent com és el català. Però el repte encara fa més fascinant la tasca del traductor (llevat que siguin les tantes de la matinada).

    [No m'esperava "trobar-me" aquí. Gràcies Sònia]

    ResponElimina
  3. Sònia, Allau:

    He seguit amb molt d'interès les reflexions sobre la traducció de 'The Bleak House' i he estat molt temptat de deixar un comentari a 'the daily avalanche', però la veritat és que si vull explicar minímament el que en penso em sortiria molt llarg (potser encara ho faré, però). En resum, em semblen crucials els dubtes que planteja l'Allau i crec que en Pàmies diu grans veritats en la seva explicació/justificació. I són grans veritats d'aquelles que no són tant una conclusió racional com una cosa que se't va revelant a mesura que passes hores i hores i hores traduint. Ja buscaré una manera sintètica d'explicar bé el que vull dir. (Per cert, Allau, veig que hi tens molta traça, en això de traduir, t'hauries de decidir a fer algun llibre sencer...)

    I, pel que fa al meu post en si, Allau, és cert que gran part de les dificultats de traduir al català deriven de la normalització recent (és a dir, d'un model de llengua vacil·lant i poc consolidat), però en aquest cas concret diria que és purament qüestió d'allò tan difús que s'anomena el "geni de la llengua". L'anglès necessita posar un nom a cada cosa, el català (com altres llengües) és més explicatiu...

    Gràcies pels comentaris!

    ResponElimina
  4. Ui, darrerament de moments en què més val enfilar el llit perquè allò que es resisteix és més fort que no pas jo en tinc molts. La sort és que, tard o d'hora, apareix una solució i, sovint, quan menys t'ho esperes.
    I, bé, suposo que traduir és una manera de confirmar que una llengua no és només un mitjà de comunicació, sinó que descriu una manera concreta de percebre la realitat. És per això que cal protegir-les totes, les llengües.
    Salut!

    ResponElimina
  5. David, de fet sóc força nocturn, moltes de les meves millors troballes han aparegut a hores inconfessables. Ara, val la pena fer-ne una repassada diürna exhaustiva per depurar els possibles 'excessos imaginatius'...

    Però de debò que el tema de les sabates és irresoluble.

    Salut!

    ResponElimina
  6. M'acabo d'adonar que al post ho hi surt la paraula 'voracitat'... Imperdonable.

    ResponElimina