A la caça de la dona, James Ellroy

En l'obra i en la personalitat de James Ellroy hi batega un nucli fosc, una energia intensa i angoixant. No és difícil determinar d'on prové: quan Ellroy tenia només deu anys, la seva mare va morir assassinada. D'aleshores ençà, el seu fantasma l'ha perseguit. Ellroy sempre ha cregut que aquesta mort la va provocar ell, que havia maleït la seva mare i que al seu torn havia quedat maleït per ella.

La maledicció va prendre forma poques setmanes abans de l'assassinat. Els pares d'Ellroy s'estaven separant. Ellroy i la seva mare van parlar d'amb qui preferia viure el nen. Ell va dir que amb el pare. Ella li va clavar una bufetada. La barreja d'odi i d'atracció il·lícita que Ellroy va sentir en aquell moment per la seva mare el va dur a desitjar-li la mort. I la mort va arribar, violenta i encara avui inexplicada. De resultes de tot això, James Ellroy ha passat tota la vida obsessionat amb les dones i ha vist com el fantasma de la seva mare s'interposava una vegada i una altra en les seves relacions successives. A la caça de la dona és el relat dels efectes de la maledicció Hilliker (cognom de la mare) i una reflexió sobre els vincles tan envitricollat que sempre més han tingut Ellroy i les dones.

Dues característiques singularitzen aquest llibret pertorbador: l'honestedat i la concisió. Ellroy s'ha construït un personatge públic sovint antipàtic (petulant, dretà, fortament religiós, poc amic dels drets civils) però és evident que la seva obra està feta des d'un sentit moral molt fort. Aquest sentit moral l'obliga a ser cru amb si mateix, a no suavitzar mai la sordidesa de la realitat, a mostrar-se a si mateix de manera gens afalagadora, i a la vegada a ser just, tendre i agraït amb les dones que l'han estimant. L'ànsia d'explicar-ho tot, de posar la carn a la graella dóna a A la caça de la dona una força especial. Però aquesta força no seria tan eficaç sense la particular prosa de l'autor. Ellroy és ferotgement concís i el seu estil es podria definir de manera precisa però enganyosa com a frase-punt, frase-punt. Poques coordinades i pràcticament cap subordinada. Ritme telegràfic, sequedat extrema. Però aquesta fórmula podria suggerir un laconisme a l'estil del Carver de Lish, i no. Les successions de frases i punts d'Ellroy estan farcides de pirotècnia verbal: un argot tan peculiar que és més aviat un idiolecte, al·literacions, jocs de paraules, jocs amb la sonoritat, una recerca constant per la sorpresa verbal, gust per les paraules estrambòtiques... Un estil veritablement inconfusible, cosa que no es pot dir de gaires autors.

Les dones omplen el llibre en desfilada constant, però en el rerefons hi apareix un altre tema que m'ha interessat enormement i que no voldria passar per alt: la creació artística. És probable que Ellroy representi un cas extrem d'escriptor: poc format, poc lector, el seu talent no prové d'una obertura de mires sinó d'un tancament. Ellroy s'interessa obsessivament per un nombre molt reduït de coses (les dones, Beethoven, la història americana recent) i es desentén de la resta. No és un home amb una curiositat general. És un fanàtic i és enormement ambiciós. Se cenyeix als seus temes i hi aprofundeix sens fi: barrina sol a les fosques durant hores i hores, precisa imatges, intensifica percepcions i en acabat treballa fins a l'extenuació sense deixar-se distreure per res. Per res que no siguin les dones, és clar.

A la caça de la dona és un llibre singular i una aposta valenta d'Angle Editorial. Que Ellroy no estigués traduït al català clamava al cel. De moment, aquest primer Ellroy català parteix amb desavantatge: la versió castellana (molt bona, de Montserrat Gurguí i Hernán Sabaté) fa setmanes que és a les llibreries. Sigui com sigui, espero que el llibre tingui una oportunitat, perquè se la mereix. 

Títol: A la caça de la dona

Autor: James Ellroy

Traductor: Ferran Ràfols Gesa

Editorial: Angle

Data de publicació: Març de 2011