Els Turons del Tigre, de Sarita Mandanna

Amb una mica de retard, us presento l'última traducció del curs.

Els Turons del Tigre és el que sovint s'anomena una novel·la riu: generosa en nombre de pàgines i en l'arc temporal que abasta (1878-1936), en la descripció de paisatges i maneres de viure, cadenciosa, construïda com una hàbil successió de trams atorrentats en què tot es precipita i rabejos en què les aigües s'encalmen i es fan més fondes. I el riu en qüestió no és altra cosa que la vida de la Devi, el personatge central de la novel·la, des de la seva infància feliç de nena entremaliada entre boscos i arrossars fins a una vellesa que no explicaré, passant per l'amistat amb en Devanna, el tímid fill d'una mare suïcida, la fascinació sobtada que li inspira en Machu, caçador de l'únic tigre abatut a Coorg en les últimes dècades, un amor impossible i un altre d'obligatori, temps de penúries i temps d'abundància, la descendència que tindrà.

Com a bona novel·la riu, Els Turons del Tigre conté elements fulletonescos sàviament dosificats, grans amors que perduren més enllà de la mort, malentesos terribles, vots mantinguts i vots trencats, i els amaneix amb una notable sensibilitat paisatgística, una escriptura neta i clara que es delecta en els elements sensuals, en el reflex de la llum sobre unes pestanyes, en la lluïssor d'una pell, en la remor del rierol on uns nens pesquen crancs. Però més enllà de tot això, la novel·la també es proposa descriure tota una cultura (la de Coorg, «l'Escòcia de l'India», una petita regió del sud-oest de l'Índia amb uns trets culturals i religiosos propis i un paisatge humit i boscós força diferent del de les terres veïnes) i posa un èmfasi especial en la descripció dels rituals de pas, tant els vitals, casaments i cremacions, com els anuals, la festa de la collita i la del naixement del riu, i fins i tot alguna de més inusual, com ara el casament del tigre. L'autora fa un retrat molt convincent de la societat dels coorg, des dels seus orígens mítics fins a la relació que mantenen amb els europeus, tant els missioners com les elits de plantadors britànics, i a mesura que avança el llibre va ampliant l'espectre fins que acaba narrant el final de la vella colònia: el pas de l'era de les plantacions a l'esclat nacionalista que posarà fi a la dominació anglesa.

Els Turons del Tigre és la primera novel·la de Sarita Mandanna, escriptora índia d'expressió anglesa, i la traducció més llarga que un servidor ha publicat fins ara.

Això del català, d'Albert Pla Nualart (I)

Com tanta altra gent, vaig descobrir l'Albert Pla Nualart fa dos estius, arran d'una magnífica sèrie d'articles titulada «El català a la terrasseta» que es va publicar a la contraportada del diari Avui. En un primer moment vaig pensar que les terrassetes serien els clàssics articles dedicats a corregir errors habituals («no hem de dir manguera, hem de dir mànega») però de seguida em vaig adonar que la sèrie anava molt més enllà. Mitjançant expressions trobades al diari o a la televisió, Pla Nualart descrivia amb una habilitat i una precisió admirables els maldecaps amb què es troba qualsevol que avui en dia es dediqui professionalment a escriure en català, és a dir, qualsevol que faci textos pensats per a lectors reals, que sovint no se senten còmodes amb algunes solucions normatives artificioses. Perquè, i això és crucial, els filòlegs poden donar explicacions sofisticades sobre per què intricat és correcte i intrincat no, però la gent s'hi ha de sentir còmoda i ha de tenir la sensació que el model que es fa servir no contradiu la seva intuïció, o se sumarà a les files (tan nombroses) dels que parlen en català a casa i amb els amics però a l'hora de llegir un llibre o un diari el trien en castellà perquè l'entenen millor i perquè de català «no en saben prou».
 

Una de les grans virtuts de Pla Nualart és que dóna una imatge completa de les dificultats amb què es troben els lingüistes (i els traductors) i no es limita a fer un plany pel pobre català, esclafat sota el peu gegantesc del castellà. Perquè sí, és evident que la major part dels problemes deriven de la pressió del castellà, del fet que no hi hagi catalanoparlants monolingües, però la cosa no s'acaba aquí, ni de bon tros. Tots, en major o menor mesura, som parlants interferits, però no totes les interferències són iguals: per començar, cal discriminar entre els manlleus, que enriqueixen la llengua i hi aporten matisos, i els calcs, que simplement substitueixen expressions genuïnes per altres que no aporten res de nou i treuen color a la llengua. Dit en altres paraules, cal distingir entre les expressions i els girs on el català podria arribar per evolució pròpia i les que són cossos aliens a la llengua. Com molt bé exposa, voler-ho fer tot diferent del castellà és una altra forma d'interferència, una altra manera d'estar-hi obsessionat, i ho acaba convertint gairebé tot en suspecte de castellanisme, fins que no es demostri el contrari. (Poso només un exemple entre dotzenes: l'expressió «empassar-se un gripau», que molts rebutgen perquè té equivalent castellà. Pla fa una mica de recerca i troba que l'expressió existeix en francès, italià i anglès, i que prové del moralista francès Nicolas Chamfort, que deia que cada matí ens hauríem d'empassar un gripau perquè res del que ens trobem la resta del dia no ens sembli fastigós. És a dir, «empassar-se un gripau» és una expressió que pertany a la tradició culta europea i només nosaltres en prescindim, per no assemblar-nos al castellà).

Però Pla Nualart no s'atura aquí: també parla dels problemes dels diccionaris de què disposem, singularment el normatiu, molt lent a l'hora de recollir paraules noves i que sovint és ambigu i defuig les complicacions. Parla d'un munt de paraules que són a la sala d'espera i que tard o d'hora hi acabaran entrant, però que de moment continuen provocant la temuda marca del corrector ortogràfic i ens aboquen a buscar solucions artificioses. Es queixa que la manca d'informació dialectal faci que formes marginals entrin al diccionari i arraconin les genuïnes de la major part de la població. Es queixa de l'absurd que suposa no tenir un bon diccionari català-castellà («l'escut per resistir») quan s'inverteixen (invertien) tants diners públics en altres projectes lingüístics que fan patxoca però tenen una incidència social mil vegades més petita (i aquí jo no em puc estar de demanar un diccionari anglès-català més actualitzat, i si pot ser en línia). També parla d'alguns aspectes de la normativa, però això (que ocupa la primera part del llibre) ho deixo per un altre dia.

M'adono que pel resum que en faig podria semblar que el to dels articles és crispat, i no ho és gens ni mica. Pla Nualart sap que els bons lingüistes (i els bons correctors) són els que donen solucions, els que t'assenyalen recursos que t'havien passat per alt, els que et fan adonar que la llengua és més rica del que et pensaves i no els que s'esplaien amb el bolígraf vermell i et tornen un text correctíssim però tan asèptic que no hi queda ni rastre de vida. Reivindica un munt d'expressions vives i útils que apareixen poc als mitjans (per aquella mania d'associar elevat a castellà), i ho fa amb un to amable, irònic, fins i tot diria que una mica enjogassat. És pessimista pel que fa la situació del català, però tinc la sensació que el missatge de fons és profundament optimista: al nostre català, al català que fem servir els que l'hem fet servir sempre, a la nostra intuïció lingüística, en definitiva, no li passa res, no té cap mal lleig, no es mereix que en dubtem cada tres segons. No és el mateix català que es parlava fa un segle, però encara és prou genuí. Això no vol dir que qualsevol català sigui igualment vàlid, que el catanyol no faci estralls, especialment a Barcelona i l'àrea metropolitana, i no treu que hi hagi una immensa majoria de la població que és del tot incapaç d'escriure un text senzill sense fer vint faltes d'ortografia, però la matèria primera encara hi és. I que a partir d'ella s'ha de construir el model de prosa periodística, i, canviant el que faci falta, literària. 

Continuarà.  

El buit

Passa de tant en tant i val la pena estar preparat: un editor i un traductor es veuen obligats a xerrar més estona que de costum i els temes habituals (terminis, tarifes, procés de correcció) s'exhaureixen. Acostuma a ser aleshores quan l'editor deixa anar, amb aire una mica desmenjat: «Per cert, si mai saps d'un llibre que valgui la pena traduir i que ens hagi passat per alt, no dubtis a dir-nos-ho: ens encanten les propostes!». En aquest punt de la conversa, el traductor més o menys experimentat s'escura la gola i busca una sortida poc comprometedora: «Sí, ja hi pensaré». Fa uns anys, aquesta mateixa frase hauria provocat un doll de noms, el traductor s'hauria escarrassat a recordar quins dels seus autors preferits no estan traduïts al català i s'hauria atabalat i tot. L'editor se l'hauria mirat amb aire incrèdul i hauria reaccionat al reguitzell de noms dient alternativament: «Vols dir? Però si això no ho han traduït ni en castellà...» i «Però si això fa anys i panys que està traduït al castellà... Qui vols que ho compri?». A hores d'ara el traductor ja ha entès que l'editor només mira de fer-lo sentir valorat, que parla una mica per parlar i que de fet li està dient alguna cosa com ara: «Saps d'algun llibre que estiguis segur que serà un èxit i en què casualment no s'hagi fixat mai ningú?». La resposta, evidentment, va implícita en la pregunta, perquè, per existir, aquest llibre hauria d'haver estat un èxit en altres països, i si ho hagués estat els editors ja n'estarien assabentats i no perdrien el temps fent-te preguntes.

Després de provar diverses estratègies, fa anys que he adoptat una resposta estàndard per aquesta mena de situacions. Em guardo les millors apostes per als pocs editors (en general petitíssims) que crec que no és del tot impossible que algun dia em facin cas i als altres els responc, amb aire nostàlgic: «Sí, hi ha un llibre fantàstic, però és clar, ara ja no és el moment. Està traduït al castellà i ha funcionat prou bé... És un dels llibres que més m'han impressionat els últims deu anys, d'aquells que se t'enganxen a la pell i que ja no et pots treure de sobre. Em va estranyar que no el féssiu precisament vosaltres, s'adiu molt bé amb la vostra línia editorial. Que quin? The brief wondrous life of Oscar Wao. Sí, Junot Díaz. La maravillosa vida breve de Oscar Wao. Sí, ja ho sé: impossible... Una llàstima».

Algun editor m'ha dit que no s'imagina una versió catalana aquest llibre, una de les gràcies del qual és la barreja que fa entre anglès i castellà-dominicà, i que la traducció castellana d'Achy Obejas (que no conec, he llegit l'original) és insuperable. Però em fa l'efecte que una traducció catalana hauria permès mantenir el joc entre dos idiomes perfectament coneguts per al lector i hauria pogut tenir molta gràcia. Probablement no ho sabrem fins d'aquí a una pila d'anys, quan el llibre es converteixi en un clàssic modern (m'hi jugaria la mà esquerra) i algú es decideixi a recuperar-lo. 

Però, mentrestant, llegiu-lo. En anglès o en castellà, però llegiu-lo. És un llibre divertit, terrible, exuberant, amb una veu narradora i un personatge central dels que et queden al cap per tota la vida. La lluita d'un noi gras, matusser i decididament poc dominicà a la comunitat dominicana de Nova Jersey. L'antiheroi definitiu, envoltat d'una família de dones fortíssimes i condemnat a no tenir cap èxit amb les dones del món exterior. I la tragèdia sempre a la vora: la força del fukú, la maledicció ancestral que persegueix tot un poble, el paper dels canyissars a la història dominicana. Una història de la qual em sap greu confessar que no sabia gaire res (quatre tòpics sobre Trujillo i para de comptar), però que Díaz s'encarrega d'explicar-nos amb força i vehemència. Només cal recordar la ironia irresistible amb què comença la primera nota a peu de pàgina: «For those of you who missed your mandatory two seconds of Dominican History...» 

Fastuós. 

 

L'escriptor i la circumstància

 

Com acostuma passar amb determinades obvietats, vaig trigar a adonar-me'n. No va ser mentre traduïa el llibre ni després, en fer-ne el post corresponent. Sabia que la situació central d'Últimes notícies! i l'actitud d'alguns dels personatges em recordaven molt les d'un altre llibre, però era incapaç de recordar de quin. Fins que un dia, mentre creuava l'Eixample amb moto, ho vaig veure clar: Calders! Calders!

I no Calders en general, sinó un llibre molt concret, una novel·la rescatada d'entre els seus inèdits deu fer cosa de tres anys: La ciutat cansada. Aquests dies he rellegit la novel·la amb Waugh al cap i la intuïció d'aquell dia s'ha confirmat. Argumentalment, La ciutat cansada i Últimes notícies! són molt diferents, però des del punt de vista de l'esperit són ben bé cosines germanes. Per començar, el sentit de l'humor de Calders s'assembla molt al de Waugh (com a mínim al del Waugh jove): tots dos se serveixen d'una ironia elegant i afable per satiritzar, entre moltes altres coses, la vanitat i la moral convencional. Calders, és clar, és una mica més trist, a la manera de L'ombra de l'atzavara, però la impressió de conjunt és molt semblant. Tots dos s'acarnissen amb les mateixes coses (les grans consignes ideològiques, la ignorància dels poderosos, la distancia sideral que hi ha sempre entre la retòrica i la realitat) i tenen un gust semblant per la facècia i les situacions absurdes (en el cas de Calders probablement influïda pel grup de Sabadell, amb Trabal al capdavant). 

Però el que he escrit més amunt no deixen de ser vaguetats que es podrien aplicar a gairebé qualsevol autor de tendència humorística. Si Waugh i Calders recorden tant l'un a l'altre és per l'actitud dels seus protagonistes, especialment els que descriuen amb més calidesa. Són somiatruites, homenets profundaments pacífics, abúlics, si es vol, que es veuen empesos a entrar en acció i a mostrar un tremp i una determinació que ni tenen ni volen tenir. A Últimes notícies! hi tenim un membre de la petita noblesa rural que mai ha volgut fer res més que escriure una columna setmanal de caire líric sobre la fauna anglesa i que de cop i volta es veu obligat a anar-se'n a l'Àfrica a fer de corresponsal de guerra; o un cap de secció d'un diari que recorda l'època daurada en què treballava a la secció de passatemps. A La ciutat cansada hi ha l'amo d'una fàbrica que se sent intimidat pels obrers i somia maneres d'enfonsar-la, secretament convençut que el que realment vol ser és alpinista, o el propietari d'un bloc de pisos que és incapaç de cobrar els lloguers i de fer fora els qui no paguen. Tots ells donarien el que fos per no ser no són ni haver de fer el que fan, i viuen sota la tirania dels veritables homes d'acció, dels arribistes, dels aprofitats. Qualsevol forma d'heroisme els va baldera. Sembla que tant Calders com Waugh creguin que es tracta del destí de la bona gent: anar corrent d'una banda a l'altra sota les ordres de vividors sense escrúpols. 

A més a més, el gran món en què aquesta colla de pusil·lànimes no se sap moure és tot ell una farsa. Els reporters internacionals busquen guerres i ciutats inexistents, els regidors municipals que han d'imposar l'ordre acaben recorrent als minyons de muntanya, les grans idees que defensen els caps de la caravana contestatària són una ximpleria com qualsevol altra i només serveix per entabanar la gent. L'única diferència palpable és que, a mesura que avança la novel·la, la ironia de Calders s'enverina molt més que no pas la de Waugh, i s'intueix un final absurd i amb un punt de mala llet (Calders no va arribar a acabar la novel·la, però l'estat de redacció és molt avançat), que contrasta amb les flors i violes amb què Waugh acomiada els seus personatges. 

Vistes les semblances entre l'esperit de totes dues novel·les, no deixa de ser indicatiu comparar el seu estatus respectiu en les lletres angleses i catalanes. L'Scoop de Waugh es considera un petit clàssic del vint anglès (i dic petit perquè n'hi ha que consideren que el propòsit humorístic li treu importància, tot i que també l'he vist inclosa en diverses llistes de les millors novel·les anglosaxones del segle passat) i és una obra en reedició constant, mentre que La ciutat cansada ha quedat com una novel·la inacabada que només va veure la llum 56 anys després que l'autor la deixés córrer. Com és que Calders va abandonar una novel·la tan brillant i que tenia tan avançada? En el pròleg, Joan Melcion ho atribueix al desànim que va envair Calders cap a l'any 1952, quan l'aproximació entre els Estats Units i règim franquista va fer evident que mai no hi hauria mai cap intervenció estrangera i que la dictadura estava destinada a allargar-se una pila d'anys. Calders feia anys que vivia a Mèxic, molt distanciat del possible públic lector de la seva novel·la, i sentia que era absurd continuar amb un projecte que, a més a més, pel to i els temes que tractava, el remetia al món dels anys trenta, un món perdut irremeiablement.

Evidentment, tot plegat és pura especulació, però m'atreviria a dir que si la continuïtat de la cultura catalana no s'hagués vist tallada de forma tan brutal durant les dècades dels quaranta i dels cinquanta és probable que La ciutat cansada ocupés un lloc semblant en el panorama de les lletres catalanes al que ocupa Últimes notícies! en la literatura anglosaxona. Que fos una novel·la alhora popular i respectada, gaudida sense aquella veneració que sovint ens encarcara davant les obres mestres oficials... Ai.

Un últim comentari: La ciutat cansada va aparèixer tal com s'havia conservat, fent només les esmenes ortogràfiques pertinents. Com diu l'editor, Jordi Castellanos: "L'espontaneïtat de l'escriptura no havia passat encara, per tant, pel sedàs de la correcció, pròpia o aliena". Això fa que ens trobem castellanismes i errors evidents (empleu, s'arrepenteix...) però curiosament fa que el text llisqui millor i s'emfarfegui menys que altres novel·les de l'època. No sona, i no ha de sonar, com si s'hagués escrit ara, però s'acosta molt més a la naturalitat, a la parla, al model de prosa que després s'ha anat imposant.  Curiós, ja ho he dit.

 

El Viatge d'hivern, d'Amélie Nothomb

 

Directe i contundent com una primera pàgina nothombiana: fa setmanes que corre per les llibreries El Viatge d'hivern, última remesa de l'autora belga. Es tracta d'una Nothomb no-autobiogràfica, un llibre brevíssim que comença amb una idea forta (mentre fa cua per passar el control d'un aeroport, un home ens anuncia que pensa destruir un avió en ple vol) i que s'obre com una ceba, en diverses capes. La primera, ja enunciada, és la que obre i tanca el llibre però les més saboroses es troben més endins i permeten entendre les motivacions del protagonista. A la penúltima capa hi ha l'Astrolabe, clàssica heroïna nothombiana. Però la novetat es troba al cor de ceba, al seu nucli més picant, on apareix l'Aliénor, un personatge estrany i poderós de qui m'estalviaré de dir res, perquè el llibre és curt i jo tendeixo a fer presentacions massa llargues.

Que Sant Jordi us sigui propici i que us agafi amb la cartera plena!

Títol: El Viatge d'hivern
Autora: Amélie Nothomb
Traductor: Ferran Ràfols Gesa
Editorial: Empúries

Data de publicació: Març de 2011

El cas únic de Sam Finkler, de Howard Jacobson

 

En Julian Treslove és un home en espera d'una tragèdia: s'imagina perills a tot arreu, cotxes que surten de la calçada i l'atropellen, arbres que li cauen al damunt. Quan coneix una dona, veu immediatament el final: viuran un amor breu i intens i, inevitablement, ella morirà als seus braços, amb llàgrimes als ulls i frases d'òperes italianes als llavis. És també un home inconsistent: es va treure un títol universitari estudiant assignatures sense cap coherència, té dos fills de dues dones diferents sense haver-hi establert mai una relació estable, va treballar uns anys en un programa cultural de la BBC que ningú escoltava i després ha tingut un reguitzell de feines que han desembocat en la darrera, la que més li escau: fa de doble de famosos; el conviden a festes i es fa passar per qui no és. En Treslove no s'assembla gaire a cap famós, però s'assembla a tots en general i es guapo d'una manera difícil de descriure; s'assembla a la gent guapa.

Evidentment, en Julian Treslove té un revers, en Sam Finkler. En Finkler té tres fills, una dona meravellosa de qui acaba de quedar vidu i és un filòsof que s'ha fet famós per les seves col·laboracions televisives i els seus llibres de divulgació (L'existencialista a la cuina). En Finkler condueix un gran cotxe i té un xòfer per a les nits que està massa borratxo per tornar a casa. És, en definitiva, un triomfador, i, a més a més, és... jueu. No cal dir que en Treslove enveja en Finkler; li enveja l'èxit professional, la dona (i la tragèdia d'haver quedat vidu) i la pàtina que li dóna el fet de pertànyer a una tradició cultural tan antiga i prestigiosa. Els dos amics (si és aquesta la paraula) es van conèixer a l'escola i no han perdut mai el contacte, ni entre ells ni amb en Libor, un antic professor seu que també acaba de quedar vidu i que és la viva imatge de l'encant dels antics jueus centreeuropeus.

Fins que una nit, sortint d'una vetllada amb els seus amics, en Treslove és víctima d'un atac amb suposades motivacions antisemites que li canviarà la vida. I si, al capdavall, ell fos tan jueu com els altres dos? I si...?

*

El cas únic de Sam Finkler és un llibre que treballa en dos nivells. D'una banda és una novel·la d'humor, d'un humor finíssim que no neix de l'absurd de les situacions sinó directament de l'habilitat de l'autor, Howard Jacobson, en triar l'adjectiu, l'angle amb què ha de descriure personatges i actituds. Jacobson (que no havia estat mai traduït al català) és un estilista consumat, de frase clàssica i elegant, amb un gust molt marcat pel jocs de paraules. És, a més a més, capaç de crear personatges entranyables i ridículs a la vegada, i n'hi ha com a mínim dos (en Treslove i en Libor) que resulten inoblidables. Però el llibre té un substrat seriós que es fa més i més evident a mesura que avança: és una reflexió exhaustiva sobre el que significa ser jueu, un catàleg d'actituds possibles envers la qüestió jueva, des del gentil fascinat per la cultura hebrea fins al jueu a qui els crims d'Israel fan avergonyir de la seva condició, passant pel jueu que considera que aquest avergonyiment és especialment jueu. És un llibre escrit des de dins, amb afecte i distància crítica, i tracta un món petit i desconegut, la comunitat jueva d'Anglaterra, que l'autor considera que, justament pel fet de ser tan escassa, no té res a veure amb l'americana ni amb l'excepcional literatura que ha generat. 

Traduir aquest llibre va suposar alhora un repte i un plaer, justament per les dues característiques que he esmentat més amunt: l'abundància de jocs de paraules i l'elegància de l'estil. No hi ha res més complicat que mirar de trobar jocs verbals equivalents que funcionin en diverses situacions ni res més agradable que traduir un autor que escriu excel·lentment, que utilitza la llengua amb una precisió que sembla que t'assenyali sempre el camí que has de seguir en la teva pròpia llengua.

I no em puc estar de dir-ho: per a un obsés de l'edició en català com jo, quin plaer veure el meu nom associat a la mítica col·lecció A tot vent, als indispensables lloms taronges de Proa!

Títol: El cas únic de Sam Finkler

Autor: Howard Jacobson

Traductor: Ferran Ràfols Gesa

Editorial: Proa

Data de publicació: Març de 2011

A la caça de la dona, James Ellroy

En l'obra i en la personalitat de James Ellroy hi batega un nucli fosc, una energia intensa i angoixant. No és difícil determinar d'on prové: quan Ellroy tenia només deu anys, la seva mare va morir assassinada. D'aleshores ençà, el seu fantasma l'ha perseguit. Ellroy sempre ha cregut que aquesta mort la va provocar ell, que havia maleït la seva mare i que al seu torn havia quedat maleït per ella.

La maledicció va prendre forma poques setmanes abans de l'assassinat. Els pares d'Ellroy s'estaven separant. Ellroy i la seva mare van parlar d'amb qui preferia viure el nen. Ell va dir que amb el pare. Ella li va clavar una bufetada. La barreja d'odi i d'atracció il·lícita que Ellroy va sentir en aquell moment per la seva mare el va dur a desitjar-li la mort. I la mort va arribar, violenta i encara avui inexplicada. De resultes de tot això, James Ellroy ha passat tota la vida obsessionat amb les dones i ha vist com el fantasma de la seva mare s'interposava una vegada i una altra en les seves relacions successives. A la caça de la dona és el relat dels efectes de la maledicció Hilliker (cognom de la mare) i una reflexió sobre els vincles tan envitricollat que sempre més han tingut Ellroy i les dones.

Dues característiques singularitzen aquest llibret pertorbador: l'honestedat i la concisió. Ellroy s'ha construït un personatge públic sovint antipàtic (petulant, dretà, fortament religiós, poc amic dels drets civils) però és evident que la seva obra està feta des d'un sentit moral molt fort. Aquest sentit moral l'obliga a ser cru amb si mateix, a no suavitzar mai la sordidesa de la realitat, a mostrar-se a si mateix de manera gens afalagadora, i a la vegada a ser just, tendre i agraït amb les dones que l'han estimant. L'ànsia d'explicar-ho tot, de posar la carn a la graella dóna a A la caça de la dona una força especial. Però aquesta força no seria tan eficaç sense la particular prosa de l'autor. Ellroy és ferotgement concís i el seu estil es podria definir de manera precisa però enganyosa com a frase-punt, frase-punt. Poques coordinades i pràcticament cap subordinada. Ritme telegràfic, sequedat extrema. Però aquesta fórmula podria suggerir un laconisme a l'estil del Carver de Lish, i no. Les successions de frases i punts d'Ellroy estan farcides de pirotècnia verbal: un argot tan peculiar que és més aviat un idiolecte, al·literacions, jocs de paraules, jocs amb la sonoritat, una recerca constant per la sorpresa verbal, gust per les paraules estrambòtiques... Un estil veritablement inconfusible, cosa que no es pot dir de gaires autors.

Les dones omplen el llibre en desfilada constant, però en el rerefons hi apareix un altre tema que m'ha interessat enormement i que no voldria passar per alt: la creació artística. És probable que Ellroy representi un cas extrem d'escriptor: poc format, poc lector, el seu talent no prové d'una obertura de mires sinó d'un tancament. Ellroy s'interessa obsessivament per un nombre molt reduït de coses (les dones, Beethoven, la història americana recent) i es desentén de la resta. No és un home amb una curiositat general. És un fanàtic i és enormement ambiciós. Se cenyeix als seus temes i hi aprofundeix sens fi: barrina sol a les fosques durant hores i hores, precisa imatges, intensifica percepcions i en acabat treballa fins a l'extenuació sense deixar-se distreure per res. Per res que no siguin les dones, és clar.

A la caça de la dona és un llibre singular i una aposta valenta d'Angle Editorial. Que Ellroy no estigués traduït al català clamava al cel. De moment, aquest primer Ellroy català parteix amb desavantatge: la versió castellana (molt bona, de Montserrat Gurguí i Hernán Sabaté) fa setmanes que és a les llibreries. Sigui com sigui, espero que el llibre tingui una oportunitat, perquè se la mereix. 

Títol: A la caça de la dona

Autor: James Ellroy

Traductor: Ferran Ràfols Gesa

Editorial: Angle

Data de publicació: Març de 2011