Celebrem-ho tot!

Un dels efectes secundaris de les vacances que he fet aquestes últimes setmanes (que per una vegada a la vida han estat vacances del tot, sense feinetes per fer a hores lliures ni últimes revisions ni correus ni comentaris ni posts) és que el blog no s'ha fet ressò de dues dates assenyalades del calendari, el dia de Sant Jeroni (patró dels traductors) i, més modestament, el primer aniversari d'aquest blog.

Pel que fa a Sant Jeroni, em sap greu no haver pogut participar en cap activitat, i com que ressenyar-les a pilota passada no té massa sentit, em limitaré a dir que la reivindicació de la traducció literària em sembla més necessària que mai ara que la crisi que ens assola obliga els editors a centrar esforços en els llibres més fàcils de defensar, que són els d'autor català. No cal exagerar, no estic avisant del risc d'una extinció sobtada de les traduccions, però potser val la pena insistir en la importància de tenir, en català, el bo i millor del que s'escriu arreu del món, de no conformar-nos mai a tenir una cultura d'àmbit estrictament domèstic. Entre d'altres coses, perquè estic convençut que l'existència de bones traduccions contribueix a crear l'humus necessari perquè la creació en català sigui més rica, diversa i saborosa.

Pel que fa a l'altra efemèride, l'aniversari del blog, veure que el temps ha passat tan de pressa només em fa venir ganes de posar-m'hi amb més força i regularitat. Un any i escaig després dels tres posts amb què vaig engegar el projecte puc dir que els dubtes que durant molt de temps em van impedir posar-m'hi ara em semblen absurds: de moment, el blog només m'ha portat satisfaccions. Té l'audiència que té, que no sé si és molta o poca, però cada vegada més tinc la sensació que el blog arriba a qui ha d'arribar. A més a més, amb els mesos he vist que convé no fer valoracions precipitades. Més d'una vegada he tingut la sensació (per l'absència de comentaris o pel nombre relativament reduït de visites) que un post havia passat totalment desapercebut, i al cap de moltes setmanes una trobada casual o un correu m'han fet evident que hi havia com a mínim una persona que no només se l'havia llegit amb molta atenció, sinó que el recordava i que l'havia tingut en compte per a una o altra cosa. I això és una gran alegria, perquè els comptadors de visites no en diuen res, de quanta gent es limita a seguir un enllaç i quanta es llegeix veritablement les entrades. La motivació inicial del blog era bàsicament la de tenir un lloc on esplaiar-me, on verbalitzar les impressions i reflexions provocades per la pràctica de l'ofici, perquè a vegades resulta una mica frustrant barallar-te amb un text durant una colla de setmanes i en acabat lliurar-lo i trobar-te amb un «Rebut, gràcies!» com a única resposta. Que algú hi dediqui una mica d'atenció «de qualitat», si se'm permeten les ínfules, és més del que havia gosat esperar.

Dit això, em fa una mica de basarda veure que sóc tan lluny d'on em pensava que seria. Quan vaig començar el blog tenia clar que volia desenvolupar com a mínim quatre fils temàtics, i que a poc a poc miraria de trenar-los en un discurs relativament unitari. Dotze mesos més tard, d'aquests quatre fils només n'he treballat un i mig i la trena està tota per fer. Al blog hi ha massa posts anunciats i no fets, continuacions que tinc mentalment molt clares però que no he trobat el moment per escriure. Ja vaig anunciar des del primer dia que aquest blog seria intermitent, perquè és el màxim que puc garantir amb la mena de feina que faig, però les pauses han estat més prolongades del que m'hauria agradat. Sense prometre res, aquest any miraré d'anar una mica menys a batzegades.

I com és de rigor, voldria expressar el meu agraïment més sincer a tots els que heu anat passant per aquí, especialment durant les setmanes de sequera. Aquest vespre mateix em prendré un gintònic (qui sap si dos) a la vostra salut!

Festa Estellés

En el moment de sumar-se a un homenatge, a l'homenatge a un poeta admirat, sempre existeix la temptació de voler ser original, de triar-ne els versos que creiem que els altres no triaran, de proclamar als quatre vents que tenim el paladar fi i que en tot hi veiem subtileses. No ho faré avui per parlar d'Estellés, entre d'altres coses perquè no puc. Conec força poemes d'Estellés i és un dels poetes que m'arriben. És clar, sec, amarg, sonor. Feroç, sí. Aspre. Però jo sóc un lector de poesia una mica peculiar: estableixo relacions fortes amb uns quants poemes, me'ls aprenc de memòria i hi penso sovint. Però són pocs. Miro de portar-los a dins i donar-los temps perquè em treballin. És un mètode com un altre, però demana una concentració, una intensitat de lectura i una disposició d'esperit que no sempre tinc. Voldria, oi tant que voldria, dedicar-hi molta més energia, però de moment sembla que estic condemnat a viure entre llacunes colossals, parcialment compensades per la intensitat d'alguns amors. 

Però m'estic allunyant del que volia dir. Quan dic que Estellés m'agrada, que m'agrada molt, em refereixo sobretot al Llibre de Meravelles. I no perquè la resta no em convenci, només faltaria, sinó simplement perquè no la conec prou. Tinc un parell d'antologies a casa (una d'elles, Mort i pam, feta per la seva filla i molt apreciable) que em serveixen per constatar que Estellés m'agrada més enllà d'aquest llibre. Però el cas és que fa uns anys, l'entusiasme pel Llibre de Meravelles em va portar a buscar més llibres, La clau que obri tots els panys, Hotel París, Donzell amarg, qualsevol dels llibres que les fonts pertinents m'indicaven. No els vaig trobar. Hi havia, això sí, algun volum escadusser de l'Obra Completa que li ha publicat de l'Editorial 3 i 4, i no justament els que buscava. D'aleshores ençà, de tant en tant m'acosto a les lleixes de poesia i hi busco llibres d'Estellés, amb poquíssimes alegries. 

I això que Estellés és un poeta que ho té tot per ser popular. Es bo i profund, és comprensible a la primera (que no és el mateix que dir que s'esgota amb una sola lectura, és clar). És sensual, directe i canta la vida, sovint amb un punt de solemnitat que impressiona. La seva música atrau de seguida. Ho té tot, en definitiva. I, per més que justament avui pugui semblar que és un poeta molt present a la memòria col·lectiva (oh, internet, salvadora de minories!), diria que Estellés continua sense ser prou conegut. Si ho fos, seria sempre a les llibreries, qualsevol dia de l'any, de dalt a baix del país que parla llengua en què ell escrivia. Hi hauria com a mínim els seus llibres més importants, en edicions barates i atractives. I no es així. El lector potencialment interessat en Estellés ha de passar de l'antologia breu a l'obra completa, agafant embranzida i d'un sol salt. I això, que amb Vinyoli funciona, amb Estellés i els deu volums de l'obra completa potser és demanar massa.  Al lector se l'ha de cuidar, i em sembla que aquí els editors tenen camp per córrer. Algú s'hi anima?

I ara sí, un poema, un de molt conegut, potser és el que més em commou: 

PER EXEMPLE

                                                                                                                                             Entre aquests dos estats és tot lo poble

                                                                                                                                             e jo confés ésser d'aquest nombre

                                                                      Ausiàs March

               Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,

               com no ho foren abans els tres anys de la guerra,

               per a tu i per a mi, per a tants com nosaltres, 

               per als mateixos hòmens que varen fer la guerra. 

               La postguerra era sorda, era amarga i feroç. 

               No demanava còleres, demanava cauteles, 

               i demanava pa, medicines, amor. 

               Anys de cauteles, de precaucions i tactes, 

               de pactes clandestins, conformitats cruels. 

               Ens digueren, un dia: La guerra s'ha acabat. 

               I botàrem els marges i arrencàrem les canyes

               i ballàrem alegres damunt tota la vida. 

               Acabada la guerra, allò fou la postguerra. 

               S'apagaren els riures estellats en els llavis. 

               I sobre els ulls caigueren teranyines de dol. 

               S'anunciaven els pits, punyents, sota les teles. 

               Un bult d'amor creixia, tenaç, a l'entrecuix. 

               Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor; 

               brutalment s'imposava sobre fam i cauteles. 

               I fou un amor trist, l'amor brut, esgarrat. 

               Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa 

               que vàrem perpetrar, innocents i cruels, 

               plens ja de cap a peus d'obscenitat i fang. 

               Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra...

               ¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure. 

               I després de palpar-nos feroçment, brutalment, 

               arribàvem a casa i dúiem les mans buides, 

               i encara ens mirem les mans buides a voltes, 

               i ara sentim l'espant que llavors no sentíem

               i plorem per aquella puresa que no fou, 

               per aquella puresa que mai no hem pogut viure,

               que no hem pogut tastar en cap banda, mai. 

Arqueologia interior: Si no plou gaire

XXIX

Si no plou gaire

ens farem vells

espessos

reticents

tindrem

la cara eixuta

i

serem

inconseqüents.

Dels furs

farem bandera

furgant

a la banyera

que ofega els innocents.

Potser

llavors encara

conservarem onades,

passions de moviment,

 i 

drets

a la barana,

les cames envescades,

farem el salt més bell.

Si no plou gaire

ens farem vells.

Si no plou gaire.

(Nota: Aquest és un poema que vaig escriure el març de l'any 2000 i que dóna títol al recull de la quarantena de poemes que vaig fer en aquells mesos. En aquella època estava una mica desorientat i vaig escriure uns quants textos sense saber ben bé què feia ni què volia. A poc a poc vaig anar entenent que mirava d'escriure poemes. Quan em va semblar que tenia una mena de llibre acabat el vaig fer córrer una mica, no gaire, i vaig rebre moltes paraules amables i encoratjadores i cap proposta d'edició. He de dir que no m'hi vaig barallar gens: el vaig enviar o deixar llegir a molt poca gent i mai no vaig insistir. D'aleshores ençà, Si no plou gaire dorm en un calaix. De fet, el llibre com a tal no existeix, però al llarg dels anys ha anat tenint uns quants lectors atents i generosos. Fins i tot n'he llegit algun fragment en públic dues o tres vegades. Fa tant de temps que l'arrossego que ja no tinc gaire clar quins poemes m'agraden i quins no. Avui m'ha vingut de gust penjar-ne un aquí, però no patiu, això és i continuarà sent un blog sobre traducció.)

Els Turons del Tigre, de Sarita Mandanna

Amb una mica de retard, us presento l'última traducció del curs.

Els Turons del Tigre és el que sovint s'anomena una novel·la riu: generosa en nombre de pàgines i en l'arc temporal que abasta (1878-1936), en la descripció de paisatges i maneres de viure, cadenciosa, construïda com una hàbil successió de trams atorrentats en què tot es precipita i rabejos en què les aigües s'encalmen i es fan més fondes. I el riu en qüestió no és altra cosa que la vida de la Devi, el personatge central de la novel·la, des de la seva infància feliç de nena entremaliada entre boscos i arrossars fins a una vellesa que no explicaré, passant per l'amistat amb en Devanna, el tímid fill d'una mare suïcida, la fascinació sobtada que li inspira en Machu, caçador de l'únic tigre abatut a Coorg en les últimes dècades, un amor impossible i un altre d'obligatori, temps de penúries i temps d'abundància, la descendència que tindrà.

Com a bona novel·la riu, Els Turons del Tigre conté elements fulletonescos sàviament dosificats, grans amors que perduren més enllà de la mort, malentesos terribles, vots mantinguts i vots trencats, i els amaneix amb una notable sensibilitat paisatgística, una escriptura neta i clara que es delecta en els elements sensuals, en el reflex de la llum sobre unes pestanyes, en la lluïssor d'una pell, en la remor del rierol on uns nens pesquen crancs. Però més enllà de tot això, la novel·la també es proposa descriure tota una cultura (la de Coorg, «l'Escòcia de l'India», una petita regió del sud-oest de l'Índia amb uns trets culturals i religiosos propis i un paisatge humit i boscós força diferent del de les terres veïnes) i posa un èmfasi especial en la descripció dels rituals de pas, tant els vitals, casaments i cremacions, com els anuals, la festa de la collita i la del naixement del riu, i fins i tot alguna de més inusual, com ara el casament del tigre. L'autora fa un retrat molt convincent de la societat dels coorg, des dels seus orígens mítics fins a la relació que mantenen amb els europeus, tant els missioners com les elits de plantadors britànics, i a mesura que avança el llibre va ampliant l'espectre fins que acaba narrant el final de la vella colònia: el pas de l'era de les plantacions a l'esclat nacionalista que posarà fi a la dominació anglesa.

Els Turons del Tigre és la primera novel·la de Sarita Mandanna, escriptora índia d'expressió anglesa, i la traducció més llarga que un servidor ha publicat fins ara.

Això del català, d'Albert Pla Nualart (I)

Com tanta altra gent, vaig descobrir l'Albert Pla Nualart fa dos estius, arran d'una magnífica sèrie d'articles titulada «El català a la terrasseta» que es va publicar a la contraportada del diari Avui. En un primer moment vaig pensar que les terrassetes serien els clàssics articles dedicats a corregir errors habituals («no hem de dir manguera, hem de dir mànega») però de seguida em vaig adonar que la sèrie anava molt més enllà. Mitjançant expressions trobades al diari o a la televisió, Pla Nualart descrivia amb una habilitat i una precisió admirables els maldecaps amb què es troba qualsevol que avui en dia es dediqui professionalment a escriure en català, és a dir, qualsevol que faci textos pensats per a lectors reals, que sovint no se senten còmodes amb algunes solucions normatives artificioses. Perquè, i això és crucial, els filòlegs poden donar explicacions sofisticades sobre per què intricat és correcte i intrincat no, però la gent s'hi ha de sentir còmoda i ha de tenir la sensació que el model que es fa servir no contradiu la seva intuïció, o se sumarà a les files (tan nombroses) dels que parlen en català a casa i amb els amics però a l'hora de llegir un llibre o un diari el trien en castellà perquè l'entenen millor i perquè de català «no en saben prou».
 

Una de les grans virtuts de Pla Nualart és que dóna una imatge completa de les dificultats amb què es troben els lingüistes (i els traductors) i no es limita a fer un plany pel pobre català, esclafat sota el peu gegantesc del castellà. Perquè sí, és evident que la major part dels problemes deriven de la pressió del castellà, del fet que no hi hagi catalanoparlants monolingües, però la cosa no s'acaba aquí, ni de bon tros. Tots, en major o menor mesura, som parlants interferits, però no totes les interferències són iguals: per començar, cal discriminar entre els manlleus, que enriqueixen la llengua i hi aporten matisos, i els calcs, que simplement substitueixen expressions genuïnes per altres que no aporten res de nou i treuen color a la llengua. Dit en altres paraules, cal distingir entre les expressions i els girs on el català podria arribar per evolució pròpia i les que són cossos aliens a la llengua. Com molt bé exposa, voler-ho fer tot diferent del castellà és una altra forma d'interferència, una altra manera d'estar-hi obsessionat, i ho acaba convertint gairebé tot en suspecte de castellanisme, fins que no es demostri el contrari. (Poso només un exemple entre dotzenes: l'expressió «empassar-se un gripau», que molts rebutgen perquè té equivalent castellà. Pla fa una mica de recerca i troba que l'expressió existeix en francès, italià i anglès, i que prové del moralista francès Nicolas Chamfort, que deia que cada matí ens hauríem d'empassar un gripau perquè res del que ens trobem la resta del dia no ens sembli fastigós. És a dir, «empassar-se un gripau» és una expressió que pertany a la tradició culta europea i només nosaltres en prescindim, per no assemblar-nos al castellà).

Però Pla Nualart no s'atura aquí: també parla dels problemes dels diccionaris de què disposem, singularment el normatiu, molt lent a l'hora de recollir paraules noves i que sovint és ambigu i defuig les complicacions. Parla d'un munt de paraules que són a la sala d'espera i que tard o d'hora hi acabaran entrant, però que de moment continuen provocant la temuda marca del corrector ortogràfic i ens aboquen a buscar solucions artificioses. Es queixa que la manca d'informació dialectal faci que formes marginals entrin al diccionari i arraconin les genuïnes de la major part de la població. Es queixa de l'absurd que suposa no tenir un bon diccionari català-castellà («l'escut per resistir») quan s'inverteixen (invertien) tants diners públics en altres projectes lingüístics que fan patxoca però tenen una incidència social mil vegades més petita (i aquí jo no em puc estar de demanar un diccionari anglès-català més actualitzat, i si pot ser en línia). També parla d'alguns aspectes de la normativa, però això (que ocupa la primera part del llibre) ho deixo per un altre dia.

M'adono que pel resum que en faig podria semblar que el to dels articles és crispat, i no ho és gens ni mica. Pla Nualart sap que els bons lingüistes (i els bons correctors) són els que donen solucions, els que t'assenyalen recursos que t'havien passat per alt, els que et fan adonar que la llengua és més rica del que et pensaves i no els que s'esplaien amb el bolígraf vermell i et tornen un text correctíssim però tan asèptic que no hi queda ni rastre de vida. Reivindica un munt d'expressions vives i útils que apareixen poc als mitjans (per aquella mania d'associar elevat a castellà), i ho fa amb un to amable, irònic, fins i tot diria que una mica enjogassat. És pessimista pel que fa la situació del català, però tinc la sensació que el missatge de fons és profundament optimista: al nostre català, al català que fem servir els que l'hem fet servir sempre, a la nostra intuïció lingüística, en definitiva, no li passa res, no té cap mal lleig, no es mereix que en dubtem cada tres segons. No és el mateix català que es parlava fa un segle, però encara és prou genuí. Això no vol dir que qualsevol català sigui igualment vàlid, que el catanyol no faci estralls, especialment a Barcelona i l'àrea metropolitana, i no treu que hi hagi una immensa majoria de la població que és del tot incapaç d'escriure un text senzill sense fer vint faltes d'ortografia, però la matèria primera encara hi és. I que a partir d'ella s'ha de construir el model de prosa periodística, i, canviant el que faci falta, literària. 

Continuarà.  

El buit

Passa de tant en tant i val la pena estar preparat: un editor i un traductor es veuen obligats a xerrar més estona que de costum i els temes habituals (terminis, tarifes, procés de correcció) s'exhaureixen. Acostuma a ser aleshores quan l'editor deixa anar, amb aire una mica desmenjat: «Per cert, si mai saps d'un llibre que valgui la pena traduir i que ens hagi passat per alt, no dubtis a dir-nos-ho: ens encanten les propostes!». En aquest punt de la conversa, el traductor més o menys experimentat s'escura la gola i busca una sortida poc comprometedora: «Sí, ja hi pensaré». Fa uns anys, aquesta mateixa frase hauria provocat un doll de noms, el traductor s'hauria escarrassat a recordar quins dels seus autors preferits no estan traduïts al català i s'hauria atabalat i tot. L'editor se l'hauria mirat amb aire incrèdul i hauria reaccionat al reguitzell de noms dient alternativament: «Vols dir? Però si això no ho han traduït ni en castellà...» i «Però si això fa anys i panys que està traduït al castellà... Qui vols que ho compri?». A hores d'ara el traductor ja ha entès que l'editor només mira de fer-lo sentir valorat, que parla una mica per parlar i que de fet li està dient alguna cosa com ara: «Saps d'algun llibre que estiguis segur que serà un èxit i en què casualment no s'hagi fixat mai ningú?». La resposta, evidentment, va implícita en la pregunta, perquè, per existir, aquest llibre hauria d'haver estat un èxit en altres països, i si ho hagués estat els editors ja n'estarien assabentats i no perdrien el temps fent-te preguntes.

Després de provar diverses estratègies, fa anys que he adoptat una resposta estàndard per aquesta mena de situacions. Em guardo les millors apostes per als pocs editors (en general petitíssims) que crec que no és del tot impossible que algun dia em facin cas i als altres els responc, amb aire nostàlgic: «Sí, hi ha un llibre fantàstic, però és clar, ara ja no és el moment. Està traduït al castellà i ha funcionat prou bé... És un dels llibres que més m'han impressionat els últims deu anys, d'aquells que se t'enganxen a la pell i que ja no et pots treure de sobre. Em va estranyar que no el féssiu precisament vosaltres, s'adiu molt bé amb la vostra línia editorial. Que quin? The brief wondrous life of Oscar Wao. Sí, Junot Díaz. La maravillosa vida breve de Oscar Wao. Sí, ja ho sé: impossible... Una llàstima».

Algun editor m'ha dit que no s'imagina una versió catalana aquest llibre, una de les gràcies del qual és la barreja que fa entre anglès i castellà-dominicà, i que la traducció castellana d'Achy Obejas (que no conec, he llegit l'original) és insuperable. Però em fa l'efecte que una traducció catalana hauria permès mantenir el joc entre dos idiomes perfectament coneguts per al lector i hauria pogut tenir molta gràcia. Probablement no ho sabrem fins d'aquí a una pila d'anys, quan el llibre es converteixi en un clàssic modern (m'hi jugaria la mà esquerra) i algú es decideixi a recuperar-lo. 

Però, mentrestant, llegiu-lo. En anglès o en castellà, però llegiu-lo. És un llibre divertit, terrible, exuberant, amb una veu narradora i un personatge central dels que et queden al cap per tota la vida. La lluita d'un noi gras, matusser i decididament poc dominicà a la comunitat dominicana de Nova Jersey. L'antiheroi definitiu, envoltat d'una família de dones fortíssimes i condemnat a no tenir cap èxit amb les dones del món exterior. I la tragèdia sempre a la vora: la força del fukú, la maledicció ancestral que persegueix tot un poble, el paper dels canyissars a la història dominicana. Una història de la qual em sap greu confessar que no sabia gaire res (quatre tòpics sobre Trujillo i para de comptar), però que Díaz s'encarrega d'explicar-nos amb força i vehemència. Només cal recordar la ironia irresistible amb què comença la primera nota a peu de pàgina: «For those of you who missed your mandatory two seconds of Dominican History...» 

Fastuós. 

 

L'escriptor i la circumstància

 

Com acostuma passar amb determinades obvietats, vaig trigar a adonar-me'n. No va ser mentre traduïa el llibre ni després, en fer-ne el post corresponent. Sabia que la situació central d'Últimes notícies! i l'actitud d'alguns dels personatges em recordaven molt les d'un altre llibre, però era incapaç de recordar de quin. Fins que un dia, mentre creuava l'Eixample amb moto, ho vaig veure clar: Calders! Calders!

I no Calders en general, sinó un llibre molt concret, una novel·la rescatada d'entre els seus inèdits deu fer cosa de tres anys: La ciutat cansada. Aquests dies he rellegit la novel·la amb Waugh al cap i la intuïció d'aquell dia s'ha confirmat. Argumentalment, La ciutat cansada i Últimes notícies! són molt diferents, però des del punt de vista de l'esperit són ben bé cosines germanes. Per començar, el sentit de l'humor de Calders s'assembla molt al de Waugh (com a mínim al del Waugh jove): tots dos se serveixen d'una ironia elegant i afable per satiritzar, entre moltes altres coses, la vanitat i la moral convencional. Calders, és clar, és una mica més trist, a la manera de L'ombra de l'atzavara, però la impressió de conjunt és molt semblant. Tots dos s'acarnissen amb les mateixes coses (les grans consignes ideològiques, la ignorància dels poderosos, la distancia sideral que hi ha sempre entre la retòrica i la realitat) i tenen un gust semblant per la facècia i les situacions absurdes (en el cas de Calders probablement influïda pel grup de Sabadell, amb Trabal al capdavant). 

Però el que he escrit més amunt no deixen de ser vaguetats que es podrien aplicar a gairebé qualsevol autor de tendència humorística. Si Waugh i Calders recorden tant l'un a l'altre és per l'actitud dels seus protagonistes, especialment els que descriuen amb més calidesa. Són somiatruites, homenets profundaments pacífics, abúlics, si es vol, que es veuen empesos a entrar en acció i a mostrar un tremp i una determinació que ni tenen ni volen tenir. A Últimes notícies! hi tenim un membre de la petita noblesa rural que mai ha volgut fer res més que escriure una columna setmanal de caire líric sobre la fauna anglesa i que de cop i volta es veu obligat a anar-se'n a l'Àfrica a fer de corresponsal de guerra; o un cap de secció d'un diari que recorda l'època daurada en què treballava a la secció de passatemps. A La ciutat cansada hi ha l'amo d'una fàbrica que se sent intimidat pels obrers i somia maneres d'enfonsar-la, secretament convençut que el que realment vol ser és alpinista, o el propietari d'un bloc de pisos que és incapaç de cobrar els lloguers i de fer fora els qui no paguen. Tots ells donarien el que fos per no ser no són ni haver de fer el que fan, i viuen sota la tirania dels veritables homes d'acció, dels arribistes, dels aprofitats. Qualsevol forma d'heroisme els va baldera. Sembla que tant Calders com Waugh creguin que es tracta del destí de la bona gent: anar corrent d'una banda a l'altra sota les ordres de vividors sense escrúpols. 

A més a més, el gran món en què aquesta colla de pusil·lànimes no se sap moure és tot ell una farsa. Els reporters internacionals busquen guerres i ciutats inexistents, els regidors municipals que han d'imposar l'ordre acaben recorrent als minyons de muntanya, les grans idees que defensen els caps de la caravana contestatària són una ximpleria com qualsevol altra i només serveix per entabanar la gent. L'única diferència palpable és que, a mesura que avança la novel·la, la ironia de Calders s'enverina molt més que no pas la de Waugh, i s'intueix un final absurd i amb un punt de mala llet (Calders no va arribar a acabar la novel·la, però l'estat de redacció és molt avançat), que contrasta amb les flors i violes amb què Waugh acomiada els seus personatges. 

Vistes les semblances entre l'esperit de totes dues novel·les, no deixa de ser indicatiu comparar el seu estatus respectiu en les lletres angleses i catalanes. L'Scoop de Waugh es considera un petit clàssic del vint anglès (i dic petit perquè n'hi ha que consideren que el propòsit humorístic li treu importància, tot i que també l'he vist inclosa en diverses llistes de les millors novel·les anglosaxones del segle passat) i és una obra en reedició constant, mentre que La ciutat cansada ha quedat com una novel·la inacabada que només va veure la llum 56 anys després que l'autor la deixés córrer. Com és que Calders va abandonar una novel·la tan brillant i que tenia tan avançada? En el pròleg, Joan Melcion ho atribueix al desànim que va envair Calders cap a l'any 1952, quan l'aproximació entre els Estats Units i règim franquista va fer evident que mai no hi hauria mai cap intervenció estrangera i que la dictadura estava destinada a allargar-se una pila d'anys. Calders feia anys que vivia a Mèxic, molt distanciat del possible públic lector de la seva novel·la, i sentia que era absurd continuar amb un projecte que, a més a més, pel to i els temes que tractava, el remetia al món dels anys trenta, un món perdut irremeiablement.

Evidentment, tot plegat és pura especulació, però m'atreviria a dir que si la continuïtat de la cultura catalana no s'hagués vist tallada de forma tan brutal durant les dècades dels quaranta i dels cinquanta és probable que La ciutat cansada ocupés un lloc semblant en el panorama de les lletres catalanes al que ocupa Últimes notícies! en la literatura anglosaxona. Que fos una novel·la alhora popular i respectada, gaudida sense aquella veneració que sovint ens encarcara davant les obres mestres oficials... Ai.

Un últim comentari: La ciutat cansada va aparèixer tal com s'havia conservat, fent només les esmenes ortogràfiques pertinents. Com diu l'editor, Jordi Castellanos: "L'espontaneïtat de l'escriptura no havia passat encara, per tant, pel sedàs de la correcció, pròpia o aliena". Això fa que ens trobem castellanismes i errors evidents (empleu, s'arrepenteix...) però curiosament fa que el text llisqui millor i s'emfarfegui menys que altres novel·les de l'època. No sona, i no ha de sonar, com si s'hagués escrit ara, però s'acosta molt més a la naturalitat, a la parla, al model de prosa que després s'ha anat imposant.  Curiós, ja ho he dit.