Sempre Foix! (Nadalenca amb sordina)

S'acosta Nadal, la feina s'acumula i no hi ha ni un moment per escriure al blog. Però, encara que no tingui gota d'esperit nadalenc, no deixaré passar l'oportunitat de transcriure aquí un dels poemes que, no sé per què, sempre m'han emocionat més. És un dels pocs poemes que, a banda d'agradar-me, m'han fet companyia al llarg dels anys: ja en fa dotze que el vaig memoritzar i me l'he repetit en silenci en les circumstàncies més variades. És de J. V. Foix, de Sol, i de dol, i fa servir imatgeria nadalenca. Sempre m'ha omplert de nostàlgia i, a la vegada, de ganes de viure d'una manera més imaginativa. Diu així:

                 A J. Salvat-Papasseit, I.M

Ah!, si amb levites de verda llustrina
Ens amaguéssim darrere aquells sacs
Per quan vindran les noies, i, manyacs,
Cantéssim nadalenques amb sordina!

I, si plogués, darrere una cortina,
Coféssim la corona com els Mags,
I en fer petar per la cambra els xerracs,
Tothom digués que som de rel divina!

O anéssim tots plegats cap a les pistes
I amb la raqueta empaitéssim ocells,
Mentre els estels fan niu al cim dels tells

I els núvols, a ponent, són ametistes
Que dibuixen la gepa dels camells
On cavalquem amb barbes futuristes! 

No cal cap més comentari. Bon Nadal, si us agrada, i, si sou dels meus, que passi de pressa.

Afegeixo: Evidentment, el meus bons desitjos nadalencs no inclouen els jutges espanyols, que cavalquen amb barbes retrògrades.  

Reaccions a Principiants

Ara que ja fa mig any que va sortir publicat, aprofito per deixar-vos unes quantes crítiques i comentaris publicats arran de l'aparició de Principiants. Cal dir d'entrada que el conflicte Carver - Lish és tan magnètic que ha polaritzat enormement el debat, i entre això i la manca d'espai, a vegades ha costat una mica que s'arribi a parlar del llibre. Suposo que era inevitable. L'únic que m'ha sabut greu és que, en alguns casos, semblés que al crític de torn li fes mandra haver de tornar descobrir Carver. Totes les opinions són vàlides i tant De què parlem quan parlem de l'amor com Principiants tenen els seus defensors. Tot comptat i debatut, jo -no podia ser d'altra manera- em quedo amb el Carver original, potser per aquella definició de Nabòkov segons la qual l'art és la unió de la bellesa i la compassió. La bellesa ja la teníem, excelsa, i ara tenim una mica més de compassió. Però us deixo amb les opinions dels altres:

Robert Saladrigas li dedica uns comentaris força positius a La Vanguardia i a Catalunya ràdio, on a més a més sentireu llegir el principi del conte On és tothom? També a Catalunya ràdio, Màrius Serra en va parlar amb el seu entusiasme habitual a Lecturàlia (3'40''-6'40'').

A L'hora del lector la Marina Espasa li va dedicar uns minuts, del 39'40'' al 45'30'' (i uns dies abans el Blog del senyor Boix se'n va ocupar en dos rounds).

Pel que fa als diaris, Javier Aparicio Maydeu també va dir-hi la seva al País: "Ni tan sucio, ni tan lacónico"; un contista d'anomenada com Pere Guixà també va parlar-ne a l'Avui, i Moisès de Pablo en va fer una bona ressenya al Diari de Girona.

I per acabar, els blogs, on sovint es parla amb menys cotilles i sense tanta necessitat d'informar els lectors de les circumstàncies del llibre. El baluard de Josep Gras ens parla de la infelicitat dels personatges carverians i les Boges per la cultura dediquen una lloança al Carver concís. Jo mateix hi he dedicat un parell de textos en aquest blog (I i II) i en tinc pendent un tercer sobre els meravellosos finals de Carver.

I un cop llegits tots, em queda només una pregunta: serem capaços algun dia, ara que ja se n'ha parlat tant, de fer un text sobre Principiants (una crítica, un article, una entrada de blog, un comentari, el que sigui) sense esmentar el nom de Gordon Lish? El llibre s'ho mereix.

Brooklyn, segona edició

Sempre és una alegria rebre una nova traducció editada, però encara ho és més en el cas infreqüent que el missatger et porti els exemplars corresponents a una reedició. Perquè, quan un llibre es reedita, alguna cosa ha sortit bé. Evidentment, l'èxit és relatiu: no és el mateix si la primera edició és de 2000 exemplars que si se'n van fer 10000 (el primer número és molt més habitual que el segon, reservat a best-sellers), però, com a mínim en el meu cas, la satisfacció és idèntica. L'editor ha fet uns càlculs, ha posat un preu i ha decidit un número d'exemplars i el públic ha respost en prou mesura perquè tot plegat tingui sentit. Això no afegeix ni treu una engruna al plaer experimentat en traduir el llibre, és clar, però elimina aquella sensació tan angoixosa de treballar per a ningú i rebre el buit com a resposta.

Per celebrar-ho us deixo uns quants enllaços:

En anar fent boca, un article molt interessant que va publicar Tóibín al Guardian sobre la crisi irlandesa. Potser tinc el llibre massa ficat al cap, però la descripció de les grans millores que l'entrada a la Unió Europea ha dut a Irlanda em recorda la transformació que els veïns d'Enniscorthy detecten en l'Eilis quan torna de Brooklyn.

I, finalment, un parell de blogs que han parlat de Brooklyn (Ex·Libris i Llibres de l'Espolsada), l'entrada que jo mateix li vaig dedicar en aquest blog i un primer recull de reaccions.

Un bon dia (o els perills del bon humor)

Manllevo el títol de la mítica cançó dels Planetas: et despertes cap a les deu, et quedes tres quarts d'hora al llit i val la pena. Fa bon dia, vas cap al centre i els euros se t'escolen com l'aigua entre les mans...

i, uns metres més enllà...

Però si només volies El petit de Cal Eril i el Vintró!
Però si ja tens la poesia completa de Maragall!
I aquesta passió per la cosa antiga? Però si no llegeixes Guimerà des de Terra Baixa!
Com és que en Casasses no surt a la portada del Max Jacob? Ni els traductors famosos no hi tenen dret?

Ai...

Les veus del vespre, de Natalia Ginzburg

Exercicis d'admiració, II

Tot va ser parlar de la parla i que em vingués al cap aquesta novel·leta, llegida fa tants anys, testimoni  de l'art íntim i delicat de Natalia Ginzburg, torinesa nascuda a Sicília, vídua de Leone Ginzburg (mort en una presó per motius que la data, 1944, i el seu cognom permeten d'endevinar), amiga de Pavese, part fonamental del meravellós moment que la cultura italiana va viure en les dècades dels 50 i els 60. (No sóc especialment partidari d'indagar en la vida privada dels escriptors, però la mateixa Ginzburg va deixar testimoni d'aquests fets, amb la discreció i el sentiment contingut que li són característics, a Vocabulari familiar, un altre llibre que m'afanyo a recomanar -en català a Proa en traducció de Mercè Trullén-).

I vaig pensar-hi perquè la novel·la és això, la història d'unes vides i d'un país explicades gairebé sense escenes, sense detalls descriptius que mirin de fer-la vívida, només amb l'enunciació de fets senzills i la presència sempiterna de les veus, d'aquelles frases sempre iguals a si mateixes a què sovint s'acaba reduint l'experiència humana. Un llibre que comença amb la xerrameca banal d'una mare davant de la seva filla callada i que acaba de la mateixa manera, uns mesos més tard, quan els esdeveniments (íntims, discrets) hagin carregat de plom aquesta xerrameca. Un llibre que entremig sap explicar magistralment, sense subratllats, la història d'un poble i d'una família, la del vell Balí i els seus fills, que pateix en carn pròpia els sotracs de la seva època, el feixisme i la guerra, però que en certa manera els trascendeix: al final, rere les peripècies de tots ells  només hi ha el temps que de tot s'empara, que destrueix qualsevol lleugeresa, que malmet les coses i les omple de gravetat (em pesa el poble, em pesen els morts i els vius, diu el segon personatge més important de la novel·la).

I penso en imatges per descriure la novel·la i malgrat tant de pes només hi veig vent. Potser és això, Natalia Ginzburg, l'equilibri artístícament feliç entre el pes de la vida i la lleugeresa tràgica amb que passa. Les veus que omplen la novel·la (que, cal dir-ho, gairebé mai no conversen, parlen amb si mateixes en un cercle melangiós) són xiuxiuejos llunyans, petits corrents d'aire que recorren els camps i fan ondular els brins d'herba, però que només duren un moment. Alenades. I els homes són com les veus, potser les seves ràfegues són més intenses, més llargues, però al capdavall també passen amb un xiulet i es perden en la distància, i llavors només queda el camp (no del tot inalterats, els vents erosionen) i el silenci de qui ja ni tan sols parla amb si mateix.
 

***  

La traducció d'aquesta petita obra mestra (dic petita per les dimensions, com abans he dit novel·leta, però Ginzburg és sempre gran) és d'Esteve Farrés, de qui no tinc cap referència i de qui no trobo cap altra traducció al registre de l'Isbn. És una traducció prou bona, transmet la cadència poètica necessària (perquè gran part de l'encís del llibre prové del ritme amb què s'encadenen les veus, als batecs amb què els "va dir:" fraccionen les veus dels personatges, renunciant completament a simular una conversa naturalista per reduir-ho tot a un devessall de frases característiques) i només se li poden retreure algunes vacil·lacions a l'hora d'adoptar la solució més natural, fàcilment esmenables si mai se'n fes (oh miracle) una segona edició. No puc evitar preguntar-me per la petita història d'aquesta traducció: com és que algú s'encarrega de traduir un text important (vendes a part, aquest és un llibre de pes) i després no en fa cap més? O és que la base de dades és incompleta? Va partir d'una passió personal, aquesta traducció? O va ser un encàrrec d'un editor optimista? Hi ha "one hit wonders", al món de la traducció?

***

Nota personal (i disculpeu): quan acabo d'escriure aquesta entrada, és 1 de desembre de 2010. Avui la meva àvia hauria fet noranta anys. Tenia un parlar característic, un repertori de frases boniques i expressives d'ús estríctament personal. És una veu que enyoro i que encara sento al cap. Vagi per ella.

Títol: Les veus del vespre
Autora: Natalia Ginzburg
Editorial: Columna/Edicions de l'Eixample
Traductor: Esteve Farrés
Data de publicació: Desembre de 1994

Sempre pujant la mateixa muntanya (o la Biblioteca Pompeu Fabra)

Des de ben bé els anys trenta del segle passat, si alguna dèria han demostrat els editors catalans és la de posar a l'abast del lector català els grans clàssics de la literatura universal. Es tracta més d'un ideal que d'un model de negoci: a banda dels legítims -i saludables- interessos pecuniaris, el motor principal d'aquesta mena de projectes és cultural i va més enllà dels llibres en si: si el català no vol ser una llengua d'àmbit estrictament domèstic, si no vol ser una llengua subsidiària, si aspira a la condició de llengua de cultura que tenen altres idiomes del seu entorn, és del tot indispensable comptar amb el bo i millor de la literatura universal traduït a la nostra llengua.

Aquest projecte, no cal dir-ho, s'ha enfrontat al llarg dels anys amb obstacles d'índole molt diversa: per començar, el public lector és, i ha estat sempre, migrat. Durant molts anys, les circumstàncies polítiques no hi han ajudat. I, per postres, algunes traduccions, víctimes d'un model de llengua periclitat, han envellit malament (i una traducció inadequada és una arma de doble tall, perquè un editor sense escrúpols ni diners sempre pot buscar la pàtina de respectabilitat que donen els clàssics reeditant un llibre que sap que hauria de fer retraduir, cosa que estalvia quatre xavos però perpetua el problema i, n'estic convençut, espanta una colla de lectors que després costa Déu i ajuda recuperar). A més a més, fins i tot quan les coses es fan bé, no n'hi ha prou que les traduccions existeixin i siguin bones, cal que estiguin disponibles durant un període de temps llarg i siguin fàcils de trobar. I aquí ens tornem a trobar amb la maledicció del fons, la nostra vella amiga.

I d'aquest xoc entre un ideal irrenunciable i les dificultats pràctiques que comporta la seva realització n'han nascut un munt de col·leccions de clàssics, el destí de les quals acostuma a ser el de desaparèixer uns quants llibres més tard (la Bernat Metge és un cas apart). Cap d'aquests fracassos, però, ha estat tan paradigmàtic com el de la Biblioteca Pompeu Fabra, la col·lecció de clàssics coeditada per l'editorial Destino i la dita universitat. 

La col·lecció va aparèixer entre salves de canons el setembre de 2003, amb cinc títols indiscutibles (Shakespeare, Dickens, Fitzgerald, Gide i Stendhal) i un tríptic informatiu que guardo en algun racó de casa però que hores de recerca no m'han permès de trobar. El tríptic (pel que en recordo) era tota una declaració d'intencions: partint de la constatació que les traduccions envelleixen malament, els editors prometien un seguit de versions noves i ajustades a la llengua viva, i pensaven editar-les en forma de llibres bells i cuidats (tot i el seu aire de Bíblia, el disseny negre i auster era un dels encerts de la col·lecció: eren llibres fets per durar). S'havien traçat un pla ambiciós i de llarg abast, i encara que sabessin que no tindrien grans vendes, eren conscients que la col·lecció només tenia sentit si es mantenia a les lleixes i s'anava venent a poc a poc, uns quants centenars d'exemplars cada any. El projecte tenia una voluntat de permanència clara i, com a mínim a mi, em va enlluernar. I, és important constatar-ho, les sigles UPF suggerien un petit reguerol de capital públic que havia de servir per regar la planta en les previsibles èpoques de sequera. 

Doncs bé, si no m'erro, la col·lecció va arribar fins al número 17 (les Tragèdies romanes de Shakespeare en versió de Salvador Oliva, aparegudes el novembre de 2006). Més del que havia durat la col·lecció de clàssics que Proa havia encetat l'any 2000 (10 títols), però res de l'altre món, francament. Com acostuma a passar, després de la mà d'explicacions que van envoltar el seu naixement, la Biblioteca Pompeu Fabra va desaparèixer sense dir ni ase ni bèstia, sense cap ressò: simplement, els llibres van deixar de sortir. 

I bé: què va passar? Les vendes van ser encara més minses del que es pensaven? El reguerol de diners públics es va estroncar? Si el projecte era tan important com ens havien explicat, crec que el mínim que mereixíem els seus lectors era una petita explicació. 

I són els anys passats a l'ensenyament, però no puc evitar anticipar-me a la pregunta següent: i quina falta fa, que hi hagi una col·lecció de clàssics, quan hi ha bona feina dispersa per ci per llà, sense l'aixopluc d'una col·lecció pròpia? Que no acaben de sortir Les aventures d'en Huckleberry Finn a la Magrana? Que la mateixa editorial Destino no va publicar El casalot, de Dickens? Que no ha publicat el Manuscrit trobat a Saragossa, Quaderns Crema? 

Sí, oi tant que sí, però convé no desorientar el lector. Convé que les editorials tinguin línies clares i la gent sàpiga que en pot esperar. I els llibres que campen tots sols desapareixen més ràpidament de les lleixes i reprodueixen el temut engranatge de la maledicció: existeixen, però no ho sap ningú.

Davant de tant de fracàs, la temptació més evident és la de deixar-ho córrer: el mercat no es prou gran. I aquí sorgeix una qüestió decisiva: si el projecte formulat a principis del segle passat segueix sent vàlid, si encara volem accedir al canon literari universal en català, no tindria sentit que hi hagués alguna mena de capital públic que mirés de fer-ho possible? Per definició, no sóc gaire partidari de les subvencions, crec que ens hem d'aguantar drets i hem de caminar per nosaltres mateixos. Però si un projecte és prou estructural per merèixer l'ajut públic és aquest. Perquè no es tracta només de vendre quatre llibres que generalment no paguen drets d'autor. El que ens hi juguem és l'ideal de què parlava al primer paràgraf, el de poder accedir a la cultura universal en la nostra llengua, sense cap més barrera (ni preus exorbitants, ni traduccions floralesques) que les presentin les obres per si mateixes.

***

Com que sembla que un cop m'hi poso no sé parar, afegeixo un parell de comentaris finals. En primer lloc, m'alegra constatar que la dèria no minva, i que quan la porta dels clàssics es tanca sempre hi ha algú que els obre una finestra: en els anys transcorreguts des de la defunció de la Biblioteca Pompeu Fabra hem vist néixer l'editorial Adesiara, avui prou consolidada, i, més recentment, hem presenciat el ressorgiment de l'editorial Alpha, que recupera catàleg antic i fa aportacions noves. A més a més, en aquest temps s'ha desenvolupat una solució que, a falta de l'empenta pública que demanava més amunt, podria acabar sent la definitiva: la branca de clàssics de l'editorial Labutxaca, amb un disseny i un tractament clarament diferenciats, que amb el temps i una mica de criteri es podria convertir en un calaix de sastre on vagin a parar les aportacions que d'altres editorials i tanta i tanta feina feta i mal defensada al llarg dels anys.... Tant de bo.

L'ànsia

Traduir un llibre és en certa manera viure unes quantes setmanes al cap del seu autor. A mesura que avances prens consciència de l'estructura del llibre i dels recursos que utilitza, però també dels petits tics de llenguatge que el caracteritzen. Hi ha llibres on els personatges tremolen continuament, n'hi ha on tot brilla, resplendeix, refulgeix i fulgura i d'altres on els personatges es passen el dia dubtant a dir una cosa sense gosar dir-la del tot. Fins aquí, tot perfectament natural i còmode, diria, pel traductor.

El problema arriba quan hi ha una desproporció en el número de paraules relacionades amb aquell camp semàntic recurrent: si a un autor anglès li ve de gust que els seus personatges s'estremeixin o que els tremoli la veu pot fer servir un munt de paraules (amb matisos diferents, és clar): shiver, tremble, shake, quiver, shudder, wobble... i en català, ja ho he dit, tremolen, s'estremeixen, i... trontollen? No ben bé, és clar. Vibren? La veu sí, però vol dir una altra cosa. Fremeixen? Eleva massa el to... I aquí comencen els maldecaps, però per això ens paguen i mirem de trobar-hi solucions que siguin exactes i sonin bé. Tard o d'hora, però, és probable que l'autor es cansi de fer-los tremolar i es posi a descriure com van pentinats, on viuen i quin calçat porten els seus vibràtils personatges. De fet no cal que ho descrigui gaire, tret que li vingui de gust, és clar, perquè l'anglès sovint li dóna la possibilitat de resoldre l'assumpte amb una sola paraula (brogues, oxford shoes, chelsea boots, bluchers, sling-back heels, peep toes...) que en català o bé poses en cursiva o bé transformes en tota una explicació. I si l'autor és insistent i detallista (i sovint ho són, és clar) la cosa es complica, es pot arribar a complicar molt, i tu adquireixes coneixements enciclopèdics sobre coses en què mai t'havies fixat i arribes a tenir la sensació que en anglès tot, tot, té un nom.

I no cada dia, és clar, però de tant en tant tens l'ànim especulatiu i deixes córrer el cap i els pensaments se t'envolen vorejant perillosament la metafísica barata: què ho fa que necessitin posar un nom a tot el que veuen, a cada mena d'objecte, si tanta altra gent (els catalans, per exemple) viu perfectament a gust sense saber com es diu la prestatgeria que veu quan alça els ulls de l'ordinador? Per què ells han de posar un nom a cada mena de cosa i nosaltres som feliços simplement descrivint-la? D'on ve tanta intolerància a la indefinició?

I, més rarament, quan tradueixes de nit i estàs cansat i la paraula que busques no apareix, de cop i volta tot plegat t'apareix sota un angle nou i en aquesta necessitat anglesa de precisió concisa hi perceps una mena d'ànsia, una ànsia profunda i insaciable de possessió del món i de les coses. Perquè donar nom a les coses és tenir-hi un ascendent, delimitar-les, sotmetre-les, en certa manera, i aleshores t'envaeix una sensació difusa, una barreja d'admiració i esparverament, una basarda, gairebé, que et diu que potser comença a ser hora de deixar-ho córrer i enfilar el camí del llit...