dimecres, 9 de novembre del 2011

La dona del tigre, de Téa Obreht




Ho vaig anar traduint primer amb una lleu sospita, després amb sorpresa i finalment amb admiració: però si aquesta escena sembla treta d'El mestre i Margarida! Si recorda la inoblidable arrencada de l'obra mestra de Bulgàkov! Vaig fer una mica de recerca i ho vaig confirmar: quan li pregunten per les seves influències, la joveníssima Téa Obreht (primera autora més jove que jo que tradueixo, molt més jove, de fet, cosa que suposo que d'aquí a poc ja no m'impressionarà) s'afanya a esmentar Bulgàkov. I Garcia Márquez, i Andrić, també, però jo en aquell moment només hi veia Bulgàkov, la gosadia que cal per emmirallar-s'hi tan clarament als 25 anys i el talent necessari per sortir-ne indemne. Perquè el fragment en qüestió (que no descric per no aixafar la guitarra lectora) em continua semblant, uns mesos més tard i després de múltiples relectures i reescriptures, el moment més brillant d'una molt notable primera novel·la.

Téa Obreht, jove com és, ha tingut temps de rodar món. Va néixer a Belgrad, hi va viure fins que va esclatar el conflicte i després va marxar amb els seus avis i la seva mare a Egipte, des d'on s'acabaria traslladant als Estats Units, on viu actualment. Aquesta trajectòria és ben palesa a La dona del tigre, escrita en anglès però situada als Balcans, que n'acaben sent els protagonistes últims. Uns Balcans reduïts a l'essència, despullats de referencies concretes, amb un cert aire mític, que l'autora recrea hàbilment en tota una panòplia d'històries que barregen elements realistes i fantasiosos i que d'una manera o una altra acaben convergint en els dos personatges principals, la narradora i el seu avi, metges tots dos. La narració, concebuda en forma de mosaic, ens porta del llogaret perdut a les muntanyes on es va criar l'avi, dominat per pors i supersticions especialment intenses arran de l'aparició del tigre del títol, fins al poble de l'«altra banda» on la narradora i la seva amiga Zóra van a vacunar uns nens a qui «els seus» soldats han deixat orfes, passant per la Ciutat amenaçada i després bombardejada, on la gent reacciona de manera sorprenentment festiva i on és inexplicablement difícil aconseguir un bon crani per fer pràctiques mèdiques.

De forma inevitable, el conflicte i la mort planen constantment sobre la novel·la, però Obreht té l'encert de no descriure mai l'horror, de deixar-lo latent i situar la narració sempre un moment abans o després, a la recerca de detalls reveladors. La dona del tigre és una novel·la sobre com es comporten els humans davant la imminència d'un conflicte, i sobre com i en quina mesura se'n refan un cop ha passat. I qui diu conflicte diu mort: el text contraposa constantment les diferents maneres d'entendre i afrontar la mort, ja sigui amb la càrrega poètica heretada dels costums ancestrals o amb la racionalitat científica d'un metge, i també s'interroga sobre si és una sort o una desgràcia, si val més saber que s'acosta o desaparèixer sobtadament, sobre el valor, crucial o negligible, dels rituals funeraris.

Més enllà de tot això, La dona del tigre és un cant a una terra ferida i profundament contradictòria, però vital, colorista i absorbent. Un llibre amb zones fosques, però essencialment lluminós, amarat de la felicitat de narrar i d'una profunda estimació per allò que explica. Amb alguna reiteració, potser, però amb moments fascinants. La presentació en societat d'una autora que caldrà seguir de totes totes.

*

El llibre, acabat d'arribar a les llibreries, ja ha cridat l'atenció a com a mínim dos lectors de luxe, Enric Sòria (ajustadíssim, com sempre) i Jordi Puntí (que en parla més de passada). Per a la petita història de la traducció catalana, crec que puc afirmar sense dubtes que sóc el primer a publicar dues traduccions consecutives amb la paraula tigre al títol. What are the odds?

Títol: La dona del tigre
Autora: Téa Obreht
Editorial: Angle Editorial
Traductor: Ferran Ràfols Gesa
Data de publicació: Octubre de 2011

2 comentaris:

  1. Enhorabona per la traducció. L'he acabat fa poc i ha estat un plaer llegir-lo. Aquest post em fa recordar un que vas dedicar a les traduccions en català, tan i tan inaccessibles quan ha passat un cert temps des de l'edició. Ara em llegiria "El mestre i Margarida i "El pont sobre el Drina", però vés i troba'ls.

    Ja en porte dos, de traduccions teues. Aquesta i "Un espia a la casa de l'amor", que també em va agradar bona cosa. És un plaer trobar un traductor tan apassionat de la literatura per aquests raconets de la xarxa, que no només es dedique a traduir i prou, sinó que tinga gust, temps i ganes de parlar i dialogar sobre la seua tasca.

    Repetisc: enhorabona. Una salutació ben cordial

    Òscar

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies, Òscar. Em pots creure: també és un plaer trobar lectors. Els traductors treballem sols, ens passem una pila d'hores treballant un text, gairebé vivint-hi a dins, i de cop i volta, un cop lliurat, desapareix sense dir ni ase ni bèstia i és com si no hagués existit. És bonic saber que ha arribat a alguna banda, que algú ha completat el text, que el que l'autor va començar ha acabat al cap d'algú per mediació teva.

    De gust i ganes de parlar de la meva feina me'n sobren, diria, llàstima que no sempre tingui el temps. Com ja he dit alguna vegada aquí mateix, em sap molt de greu que els esforços es perdin, i quan acabo un llibre em resulta frustrant passar al següent sense fer ni un trist apunt per explicar part del que n'he après. En un blog com aquest costa trobar la distància correcta, saber a qui t'adreces (a qui ja ha llegit al llibre, als comprador potencial, als lletraferits sense més especificacions, als malalts de llengua...) i sovint dubto de si el que escric té interès fora d'un entorn molt determinat. No diré que comentaris com el teu m'animin a continuar, perquè no tenia cap intenció de desistir, però potser sí que m'esperonen a no deixar passar tants dies entre un post i un altre.

    Pel que fa a la recerca de traduccions, m'atreviria a dir que El pont sobre el Drina l'hauries de poder trobar més o menys a tot arreu (tot i que és possible que calgui demanar-lo i triguin uns dies), perquè el van reeditar fa un parell d'anys a l'editorial Labutxaca. Amb el El mestre i Margarida ho veig una mica més complicat... L'edició que corre per casa és del 1998 i no em consta que l'hagin reeditat d'aleshores ençà.

    Gràcies una vegada més.

    ResponElimina