dijous, 21 de juliol del 2011

El buit



Passa de tant en tant i val la pena estar preparat: un editor i un traductor es veuen obligats a xerrar més estona que de costum i els temes habituals (terminis, tarifes, procés de correcció) s'exhaureixen. Acostuma a ser aleshores quan l'editor deixa anar, amb aire una mica desmenjat: «Per cert, si mai saps d'un llibre que valgui la pena traduir i que ens hagi passat per alt, no dubtis a dir-nos-ho: ens encanten les propostes!». En aquest punt de la conversa, el traductor més o menys experimentat s'escura la gola i busca una sortida poc comprometedora: «Sí, ja hi pensaré». Fa uns anys, aquesta mateixa frase hauria provocat un doll de noms, el traductor s'hauria escarrassat a recordar quins dels seus autors preferits no estan traduïts al català i s'hauria atabalat i tot. L'editor se l'hauria mirat amb aire incrèdul i hauria reaccionat al reguitzell de noms dient alternativament: «Vols dir? Però si això no ho han traduït ni en castellà...» i «Però si això fa anys i panys que està traduït al castellà... Qui vols que ho compri?». A hores d'ara el traductor ja ha entès que l'editor només mira de fer-lo sentir valorat, que parla una mica per parlar i que de fet li està dient alguna cosa com ara: «Saps d'algun llibre que estiguis segur que serà un èxit i en què casualment no s'hagi fixat mai ningú?». La resposta, evidentment, va implícita en la pregunta, perquè, per existir, aquest llibre hauria d'haver estat un èxit en altres països, i si ho hagués estat els editors ja n'estarien assabentats i no perdrien el temps fent-te preguntes.


Després de provar diverses estratègies, fa anys que he adoptat una resposta estàndard per aquesta mena de situacions. Em guardo les millors apostes per als pocs editors (en general petitíssims) que crec que no és del tot impossible que algun dia em facin cas i als altres els responc, amb aire nostàlgic: «Sí, hi ha un llibre fantàstic, però és clar, ara ja no és el moment. Està traduït al castellà i ha funcionat prou bé... És un dels llibres que més m'han impressionat els últims deu anys, d'aquells que se t'enganxen a la pell i que ja no et pots treure de sobre. Em va estranyar que no el féssiu precisament vosaltres, s'adiu molt bé amb la vostra línia editorial. Que quin? The brief wondrous life of Oscar Wao. Sí, Junot Díaz. La maravillosa vida breve de Oscar Wao. Sí, ja ho sé: impossible... Una llàstim.

Algun editor m'ha dit que no s'imagina una versió catalana aquest llibre, una de les gràcies del qual és la barreja que fa entre anglès i castellà-dominicà, i que la traducció castellana d'Achy Obejas (que no conec, he llegit l'original) és insuperable. Però em fa l'efecte que una traducció catalana hauria permès mantenir el joc entre dos idiomes perfectament coneguts per al lector i hauria pogut tenir molta gràcia. Probablement no ho sabrem fins d'aquí a una pila d'anys, quan el llibre es converteixi en un clàssic modern (m'hi jugaria la mà esquerra) i algú es decideixi a recuperar-lo. 

Però, mentrestant, llegiu-lo. En anglès o en castellà, però llegiu-lo. És un llibre divertit, terrible, exuberant, amb una veu narradora i un personatge central dels que et queden al cap per tota la vida. La lluita d'un noi gras, matusser i decididament poc dominicà a la comunitat dominicana de Nova Jersey. L'antiheroi definitiu, envoltat d'una família de dones fortíssimes i condemnat a no tenir cap èxit amb les dones del món exterior. I la tragèdia sempre a la vora: la força del fukú, la maledicció ancestral que persegueix tot un poble, el paper dels canyissars a la història dominicana. Una història de la qual em sap greu confessar que no sabia gaire res (quatre tòpics sobre Trujillo i para de comptar), però que Díaz s'encarrega d'explicar-nos amb força i vehemència. Només cal recordar la ironia irresistible amb què comença la primera nota a peu de pàgina: «For those of you who missed your mandatory two seconds of Dominican History...» 
Fastuós. 
 

12 comentaris:

  1. A cada ofici les seves estratègies, he pensat mentre et llegia, i m'he vist atenent a la lectora que ahir em demanava un llibre bo, però bo de debò. Bo com el que acabava de tornar: Los pilares de la tierra. Li vaig deixar L'església del mar, per allò de no abandonar el ram de la construcció i em vaig reservar l'opinió. En fi.
    Arribes en bon moment perquè faig la maleta i miro de decidir quins llibres m'enduré. Haurà de ser en castellà, que l'anglès i jo no ens acabem d'entendre prou bé, que la cosa no flueix i corro el perill d'inventar-me de la missa la meitat i en aquests casos m'estimo més que un altre hi fiqui cullerada, i veig que aquí l'altre es diu Achy Obejas i quin cognom, mon dieu, quin cognom, que aquesta be ha menjat masses petitsuïssos i s'ha fet alta com un sant pau...
    Doncs, res, que me l'emporto i punt i final

    ResponElimina
  2. Em passa per taxatiu, Matilde, ara viuré amb l'ai al cor fins que sàpiga que t'ha agradat (observa que no dic "si").

    I si el tens a l'abast, m'atreviria a recomanar "Esas ruinas que ves", de l'Ibargüengoitia (digue-ho set vegades seguides molt de pressa), una altra de les meves fílies obsessives. Divertidíssim!

    Bones estiu! Pararàs lluny?

    ResponElimina
  3. Sia "sí", doncs!!

    No n'havia sentit a parlar mai de la teva segona recomanació, i ara he fet la tafanera, i, caram, com anell al dit, que jo no viatjo, estiuejo, i me'n torno a casa (ara deixaré anar uns versos (convenientment parafrasejadets, això sí) de Celso Emilio Ferreiro, Nacín (modestia fóra) / nun lugar onde o mundo / se chama Vilardonas , que és una aldea on cristo va perdre l'espardenya del sud de Lugo, plena de ruïnes d'una qualitat magnífica).
    Hauré de tirar de préstec interbibliotecari, acabo de comprovar que unes quantes biblioteques el tenen disponible, i encara hi sóc a temps, que no marxo fins la setmana que ve. Iupi! I gràcies.

    ResponElimina
  4. De res, dona. Fa una pila d'anys (quan encara anava pel món amb els meus pares) vam anar a Galícia a retrobar el quart de sang gallega que tenim ma germana i jo, i el que més recordo és que a Galícia la paraula "remot" pren tot un altre significat.

    Que estiuegis de gust!

    ResponElimina
  5. Ferran, ni un petit guiny als lectors fidels que hem entrat al bloc durant dos mesos i disset dies sense recompensa? no em diguis que t'ampares amb allò de "bloc intermitent"...

    Bon estiu!

    ResponElimina
  6. M'hi emparo, m'hi emparo. El blog és i serà intermitent, com a mínim mentre tingui una feina tan poc previsible. L'únic que puc fer esesforçar-me perquè els buits no siguin tan llargs.

    Dit això, ha estat un plaer inesperat constatar que malgrat el meu eclipisi cada dia hi ha hagut visites, poques o moltes, o sigui que no puc res més que agrair la paciència a tots els que heu anat passant per aquí

    I per acabar, Oriol, diré que aquests dos mesos llargs he anat acumulant idees i que ara (justament ara, quan tothom és de vacances i ningú no llegeix blogs) disposo de prou temps per anar-los redactant a un ritme relativament viu. Espero que els fets no em desmenteixin.

    ResponElimina
  7. Recolzo la primera proposta de l'amo de la màquina, La maravillosa vida breve de Oscar Wao és un llibre impossible d'oblidar.
    M'apunto la segona.

    ResponElimina
  8. Benvinguda al blog, Núria!

    És un cas d'aquells en què els números no importen gaire: tant se val quants exemplars hagi venut, l'Oscar Wao ha sabut deixat una empremta forta en molts lectors, i això és el que compta. I m'atreveixo a predir que, una mica com 'Los detectives salvajes' de Bolaño és un llibre que ja no deixarà de crèixer.

    I faràs bé de llegir Ibargüengoitia, és un autor deliciós.

    La veritat és que no havia pensat el post com una recomanació estiuenca, però si s'ha convertit en això no em sembla gens malament...

    ResponElimina
  9. Quan vaig llegir el llibre, en anglès, ja em vaig preguntar com podia fer-se la traducció al castellà. Potser en català seria més fàcil de solucionar-ho.

    M'apunto Ibargüengoitia.

    ResponElimina
  10. Donaria molt de joc i a la vegada faria patir molt el traductor.

    Qui sap si en una futura MOLU SXXI...

    ResponElimina
  11. Ferran, m'agradaria esmentar aquesta entrada del teu blog en un article que m'ha "encarregat" Núvol sobre la traducció d'un llibre de relats de Junot Díaz. Em dónes el vistiplau?

    Atentament,

    Albert Torrescasana

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fes, fes, només faltaria. De tota manera, el blog s'ha traslladat a lamaquinadeferllibres.wordpress.com, o sigui que si hi vols posar l'enllaç val més que sigui amb l'adreça nova (els continguts antics també hi són).

      Encantat d'aquest trobada virtual, Albert. Llegiré amb interès el teu article i la teva traducció. Em sembla que del que dic al post es dedueix que et tinc una mica d'enveja sana...

      Elimina