Dietari (1953-1956), de Witold Gombrowicz

Exercicis d'admiració, I

Com passa amb tants grans llibres, llegir el Dietari de Gombrowicz és una injecció de vigor.

Posem-nos una mica en situació. En el moment que comença el Dietari (1953), Witold Gombrowicz fa catorze anys que viu a l'exili argentí, un exili en què es veu immers de cop i volta quan l'esclat de la Segona Guerra Mundial l'enxampa a Buenos Aires, pocs dies després d'atracar-hi amb el transatlàntic que inaugurava la ruta entre Gdynia i la ciutat de Río de la Plata. Tot d'un plegat, Gombrowicz es troba a l'Amèrica del Sud sense contactes i amb un passatge de tornada cap a un país que ja no existeix. Lluny del públic que potser podria apreciar les seves novel·les (el 1933 s'havia donat a conèixer amb un llibre de contes, Memòries de l'adolescència i tres anys després havia publicat la prodigiosa Ferdydurke), i després de diversos intents infructuosos de fer-se un lloc al panorama literari argentí, Gombrowicz s'aboca tot ell en un dietari vehement i exaltat que, com que es publica en una revista de l'exili parisenc, li pot permetre fer-se un cert lloc en la literatura polonesa de fora de les fronteres.

Seria fàcil atribuir a totes aquestes circumstàncies el violent esforç d'afirmació que omple de color el Dietari, però Gombrowicz ens avisa constantment sobre el perill de simplificar massa les coses, de reduir-les a una idea, un cas model, sense tenir en compte l'originalitat de l'home que hi ha darrere. I és justament la veu d'aquest home, enrabiada, sarcàstica, enutjada, el que fa que el diari sigui tan divertit i revifador. Gombrowicz se sent escanyat per les circumstàncies ("el meu temps és el d'un oficinista i no el respecta ningú") i s'hi revolta: parla obsessivament de l'exili (terrible, però alliberador), de la veneració obligatòria a una certa idea de cultura i de polonitat (els paral·lelismes amb l'actitud de bona part de l'exili i de la vida cultural catalana d'aquella mateixa època fan esgarrifar) i de com s'ha acabat enamorant de la terra que l'ha acollit, un país jove, inacabat, bell, encara no encarcarat per un excés de cultura.

I és aquesta denúncia ferotge de l'encarcarament davant de l'art i la cultura el que encara avui em colpeix més del Dietari de Gombrowicz, especialment ara que em proposo d'encetar una sèrie de textos sobre els llibres que admiro. Perquè, per sobre de tot, el dietari de Gombrowicz és una crítica exuberant de les petites estafes i impostacions que envolten el món de l'art i la literatura. Gombrowicz vol autenticitat, i sap tan clarament com, sense dir-ho, ho sabem nosaltres, que molts dels ritus que acompanyen l'alta cultura són d'una falsedat palmària. La gent no vibra als museus, no entén res a tantes i tantes lectures de poesia i sovint voldria fremir amb aquella meravellosa sonata que no la fa fremir. Admirar de debò és una cosa passa poc sovint i que no és tan passiva ni tan senzilla com sembla. Sovint només maldem per admirar. Gombrowicz recorda una i mil vegades que l'adoració per la cultura no sorgeix de nosaltres, sinó d'entre nosaltres, com un ritus social, i que massa sovint interpretem papers apresos de memòria, ens limitem a recitar quan hauríem de mirar de parlar, de dir coses un pèl més autèntiques i menys convencionals. Gombrowicz s'exclama contra la poesia que agrada a les tietes bonasses, però també contra els teòrics erudits que fingeixen davant del gran art un entusiasme que no senten (diu: "Les nostres converses serien magnífiques -ai, sí! tan plenes de lògica, disciplina, erudició, mètode i precisió, tan substancials, transcendents i innovadores- si no fos que tenen lloc vint pisos per damunt nostre") i proclama que tot plegat és d'una falsedat inadmissible. I, malgrat tot: "I ara!", diu. "No reclamo un art popular, ni sóc (cosa que també s'ha dit) enemic de l'art, ni tampoc poso en dubte la seva importància ni el seu significat. Jo només afirmo que l'art no actua com ens ho imaginem. I m'irrita que el desconeixement d'aquest mecanisme ens faci poc autèntics just allà on l'honestedat té un preu més alt". Fa dies que llegint Gombrowicz se'm fan les tres de la matinada. Ho deixaré aquí: res d'entusiasmes enravenats!

***

L'ex-libris que tinc a la meva còpia del Dietari m'informa que el vaig adquirir el 23 de juny de 1999, revetlla de Sant Joan d'un segle pretèrit, i d'aleshores ençà el llibre no s'ha allunyat mai gaire de les meves successives tauletes de nit. Doncs bé, en aquesta dècada llarga de relectures, cada vegada que he obert el llibre he caigut rendit a la prosa enlluernadora i perfecta del tàndem format per Jerzy Sławomirski i Anna Rubió. És extraordinàriament improbable que mai arribi a poder llegir ni mitja frase del Gombrowicz original, però sento la seva veu amb una claredat absoluta, i és una veu complexa, plena de recursos, d'una eloqüència prodigiosa. Oh meravella...! Llàstima que la seva feina virtuosa no hagi tingut la continuïtat que mereixia, perquè resulta que el Dietari de què disposem només és el primer dels tres volums del text original. Durant anys vaig esperar ingènuament que en sortís la continuació. Més tard l'he esmentat als pocs editors que mai m'han preguntat si se m'acudia cap llibre que potser valdria la pena traduir, amb l'èxit que ja us podeu imaginar.

Títol: Dietari (1953-1956)
Autor: Witold Gombrowicz
Editorial: Edicions 62
Traducció: Jerzy Sławomirski i Anna Rubió
Data de publicació: Març de 1999